Una bèstia
L’IRIS ACLUCA ELS ULLS. Nota la fredor del trespol a la galta. Ha tornat a bolcar la cadira de tant bellugar-se frenèticament. El cubell també s’ha trabucat al costat del seient. Alguns dels continguts es vessen a terra i li taquen la faldilla. No hi ha cap esperança. Tot és inútil. No ha estalviat esforços. Ho ha provat i provat i provat, s’ha esgargamellat per intentar treure dels pulmons una mena de gemec que era sufocat per la mordassa, ha picat de peus, ha balancejat la cadira. Ha sentit el crit d’una dona —molt esmorteït, però era alguna cosa— i la vibració d’una porta que es tancava.
Ara sent els passos d’ell al sostre.
L’objecte pesat és retirat i la trapa s’obre. La brillantor del llum que porta l’enlluerna. Sent la pudor que ella mateixa desprèn. Pixums i suor. És terrible. Recorda quan podia rentar-se cada matí en un gibrell, xopar una esponja d’aquella aigua escalfada amb carbó i fer-la lliscar per sota els braços i entre les cames.
—Escriu-me la carta —li diu ell així que l’ha redreçada i li ha tret la mordassa. Està nerviós, amb els punys blancs de cloure’ls fortament. Però, com a mínim, ha vingut allà i ja és alguna cosa. Deu haver passat més d’un dia des de l’últim cop que va venir. Està escanyada de set i l’estómac se li recargola de gana. Té la llengua aferrada al paladar.
Pensa: «La mà d’en Silas a la meva clavícula».
Pensa: «Les rates que corren per terra».
Pensa: «Fugir. Fugir. Fugir. Si pogués fugir, trobaria en Louis i me’l creuria quan em digués que m’estima, i faria una abraçada a la Rose i pagaria l’educació de l’Albie»…
En Silas li allarga un paper i una ploma.
—Només vull que li escriguis. Tant de bo no fossis tan mesella!
Prova de parlar, però la set provoca que només pugui emetre una mena de rauc greu.
—Ho… faré.
—Com dius? —Clava els ulls en ella, sorprès i incrèdul.
—Escriuré… el teu… cony de carta.
—Iris, estimada, no diguis paraulotes.
Ella serra les dents.
—Ho faré, però amb la condició que m’afluixis els nusos i em portis menjar i aigua.
Ell dubta un moment. El seu somriure burleta indica que està considerant si juga una estona amb ella. A la fi, però, sospira i accedeix al que li ha demanat. Li acosta un bol metàl·lic. Ella no vol ni mirar-lo mentre va llepant un líquid enterbolit. L’assalta un odi sobtat envers en Louis. On és? Per què no ha vingut?
Quan li allibera la mà dreta, amb un palmell fred i enganxós, crida de dolor. Mou el canell i l’articulació li cruix.
Li dona la ploma, però quan prova d’escriure, la mà no li respon. Gemega i en un atac de ràbia la llança a l’extrem del soterrani.
—Va, va —li diu amb un to tranquil·litzador en recollir-la—. Tinc una paciència infinita, no trobes? Pren-te el temps que calgui.
Després li dicta les paraules que ha d’escriure, les mentides que han de sortir del tremp d’aquella ploma.
Quan ha acabat, ell li arrabassa el paper de la mà.
Confia que la menció d’en Guigemar serà suficient. Ella només li deia Guigemar com a broma íntima, així que aquella contradicció per força ha d’intrigar-lo, de posar-lo en alerta. Confia que a partir d’aquell senyal comprendrà que està presonera i que, com la reina del seu quadre, l’ha de rescatar. És la seva única oportunitat, una juguesca arriscada. Què passaria si es cregués la carta i que ja no vol saber res d’ell?
L’Iris tus i el pit li fa mal. Aquell ambient malsà, amb el sostre ple de goteres i les parets humides… Frisa per fugir, per alliberar els membres, per poder córrer, tornar a veure la llum del sol i l’ampla extensió de Hyde Park.
—Ben-vol-gut —llegeix en Silas abans d’aturar-se. S’acosta el paper als ulls. Dona un cop al paper i el branda davant la cara d’ella. L’Iris tira el cap enrere.
—Què vol dir això? —pregunta—. Gui-ge-mar?
—Sempre li dic així. Mai no li dic Louis. Si escrivís Louis, sabria que no soc jo.
—Menteixes.
—No —insisteix—. No menteixo. Li dic així, Guigemar. És el sobrenom que li he posat…
—Menteixes —repeteix, aquest cop cridant. Arruga la carta—. Ets una mentidera. Un tros de mentidera. No ets res més que una bèstia fastigosa, un animal. Només volia estimar-te i he provat de…
—Jo soc l’animal? Jo? —exclama l’Iris amb un to de ràbia que supera el volum del seu—. Jo no soc el monstre que m’ha tancat aquí, que m’ha fet caure en una trampa…
—Tu volies que ho fes.
—Que jo ho volia? Ets un il·lús… un il·lús diabòlic! T’odio. T’odio amb cada partícula del meu ésser, amb cada alenada del meu cos. Ets patètic. No m’estranya que no tinguis amics, que estiguis tot sol…
—Silenci! —crida.
—Per això t’odiava ta mare. Va veure que la teva ànima és malvada, corrupta. —Les paraules desborden els seus llavis com un torrent imparable, una onada fosca de bilis que ha acumulat des de… des de quan? Una setmana? Una quinzena? Només uns dies? On és en Louis? Per què no ve?
—Silenci! —li etziba altra vegada. Veu que ell butxaqueja i ja sap el que passarà: el drap. No vol que l’hi acosti, però no pot contenir les seves paraules. Sap que hauria d’estar-se callada, perquè també li fa por, però està feta una fúria.
—No t’estimaré mai. No penso fer res més que no sigui odiarte… odiar-te encara més del que t’odiava la teva mare! —S’escura el coll, reuneix una bola de rogall, tira el cap enrere i li escup a la cara. Gaudeix de la visió de com li va regalimant per la galta.
Després d’allò, ell sacseja la cadira, la fa caure a terra i li estreny la gola amb les mans. Prova de parlar, de cridar, de gemegar, però no pot. Només emet un so semblant al d’un gat escanyat.