Una pintura

AL’HORA EN QUÈ ELS CARRERS són més foscos i tranquils, una noia s’asseu en un petit escriptori al magatzem d’un taller de nines. Un cap calb de porcellana reposa al seu davant i l’observa amb una mirada absent. Aixafa uns pigments d’aquarel·la, vermells i blancs, en una conquilla d’ostra, llepa la punta del pinzell i ajusta el mirall que té al davant. L’espelma crepita. La noia fixa la mirada en el paper en blanc.

Hi afegeix aigua i fa una mescla de color carnós. La primera pinzellada a la pàgina és resolutiva com un mastegot. El paper és gruixut, premsat en sec, i no fa bosses.

La llum de l’espelma amplifica les ombres i la silueta dels seus cabells es confon amb la foscúria. Segueix retratant-se; un sol traç decidit dibuixa la seva barbeta, després deixa en blanc les zones dels pòmuls on incideix la llum. Reprodueix fidelment els seus defectes: els ulls separats, la deformitat de la clavícula. La seva germana i la patrona dormen al pis de dalt, i fins i tot el xaf-xaf del pinzell li sembla una intromissió, un soroll eixordador que ha de despertar-les.

Arrufa les celles. Ha fet la cara massa petita. Volia que omplís la pàgina, però el cap flota enmig d’una extensió de blanc. Malaguanyat el paper que li ha costat la setmanada que havia pogut estalviar. Abans hauria d’haver fet un esbós i no precipitar-se d’aquella manera.

Seu una estona davant el llum i la pintura. El cor li fa un salt; la nina observa. Hauria de tornar-se’n al llit abans que la descobreixin.

Però la noia inclina el cos endavant sense apartar la mirada del mirall i s’acosta l’espelma. És de cera, no de seu, i l’ha cisada de l’assortiment secret de la patrona. Suca els dits en la cera calenta i en fa un didal. Després passa la mà per la flama, reptant-se a veure quanta estona pot aguantar la cremor, fins que sent el petarrelleig que fan els pèls moixins del dit en socarrimar-se.