Una discussió

L’IRIS ESTÀ ASSEGUDA I SOSTÉ el peu d’una nina. S’estiregassa, badalla sonorament i aixeca la mirada. Té un ensurt.

Veu les cares de quatre homes que la contemplen amb fixesa a través de la boirina enterbolida que empastifa l’aparador. Són joves, ben plantats, i un d’ells —el dels cabells morens i arrissats— la fita amb una intensitat especial. S’enrojola, deixa caure la mirada pel seu propi cos i l’assalta un estrany desig de cobrir-se, encara que ja va vestida, i alhora de deixar que la continuïn mirant. Sent una pruïja al baix ventre i pensa que alguna cosa no rutlla dins seu: aquell impuls que la va portar a pintar-se obscenament nua, a espiar sa germana pel forat del pany moguda per l’emoció.

La Rose té el cap cot mentre descús el llacet minúscul d’un sobrecoll.

L’Iris torna a aixecar el cap, provant d’alertar sa germana amb el colze, però l’home escabellat li fa moixoni acostant-se un dit als llavis.

L’Iris s’espanta. Quina impertinència! Com s’atreveixen a mirar-la com si fos una meuca en un aparador, una peça de museu! Aquell home no sembla gran cosa més que un simple escombracarrers. Ni tan sols duu barret. S’alça i es toca inconscientment la clavícula.

—Mira! —diu a sa germana, després de comprovar que la senyora Salter no hi és—. Mira aquesta colla d’impertinents…

Però els homes s’han ajupit i es descobreix assenyalant uns finestrals buits.

El sol va filtrant-se sense força per l’aparador fins que arriba la fosca. Les llànties d’oli i les espelmes ja estan enceses i el foc s’ha atiat per darrera vegada abans de deixar que s’extingeixi. Les noies sopen, la senyora Salter xucla l’ampolla de làudan com si fos un mugró i després es retiren a les cambres respectives.

Un cop al llit, la Rose arronsa les cames fins que els genolls es toquen. L’Iris li busca la mà i la Rose deixa que l’hi agafi.

—Em sap greu haver-me allunyat corrents de tu.

—No hi fa res.

—Recordes la nostra botiga? —Nota l’escalfor del palmell de la Rose—. Les llaunes de galeta que jo havia de pintar. Els mocadors que tu brodaries.

—Mmm.

—Què he fet malament?

La Rose no respon.

Una estona després, l’Iris s’adona que sa germana s’ha adormit. Es queda quieta uns moments, amb el pes mort de la mà de la Rose al palmell. Després s’esmuny del llit i surt de la cambra de puntetes, travessant aquella porta ben greixada, escales avall, fins al soterrani. Es treu la roba i es posa a pintar. El mirall davant, el retrat pla sobre la taula.

A cada pinzellada, a cada línia d’ombra, a cada esclat de llum es va esvaint aquell nus que tenia a la gola. Deixa que la mà li llisqui fins al baix ventre, aquella zona on abans ha notat alguna cosa. Aquells homes… que mal educats! Però també recorda la serena admiració a les seves mirades. Pensa en la seva germana que dorm al pis de dalt i recorda les seves cuixes lletoses contra els pantalons de llana basta del seu galant, les vermellors que els dits d’ell li produïen a les natges.

Se li ha refredat la mà i la passeja per la seva pell, demorant-se a la zona de sota el llombrígol.

La porta s’obre grinyolant. L’Iris s’alça d’un bot, abasta la camisa de dormir i se la pressiona contra el cos per cobrir-se.

—Jo, jo… —quequeja, tan confosa que no gosa girar-se. Nota el batec dels polsos dins l’orella. Està segura que és la senyora Salter i que perdrà la feina. Haurà de dedicar-se a cosir draps, s’haurà de rebaixar i provar d’explicar la seva conducta a la família. Hauria d’haver sabut que tard o d’hora la descobririen, que aquella transgressió moral sortiria a la llum.

—Què coi fas? Què és…? —És una veu indignada, però no és la de la senyora Salter.

És la Rose.

L’Iris no pot evitar de sentir-se, encara que prova d’apartar aquest pensament, una mica decebuda.

Sa germana és al davant, sostenint en l’aire la pintura per veure-la a la llum de l’espelma. La inspecciona amb l’ull bo.

—Què fas? Què és això? —La Rose branda el paper. Té dos ròdols vermells a les galtes.

—Dona-m’ho. —L’Iris arrabassa el retrat de la mà de sa germana. Ja no lamenta res ni està avergonyida—. No t’incumbeix.

—Això és… és obscè! Sense camisa de dormir… com si ho fessis per fer-me enveja. Quanta vanitat! Que no m’incumbeix? I si ens acomiaden a totes dues sense bones referències? —La Rose aixeca la veu—. Ja saps què en pensaria la senyora Salter! I quina opció ens quedaria? Quina patrona ens voldria?

—Em penso… em penso que no et carregarien les culpes també a tu.

—Germana —urgeix la Rose, estrenyent amb els dits el colze de l’Iris a la zona on té un blau produït per una pessigada de la senyora Salter—, m’has de prometre que deixaràs aquesta… ehem… aquesta pintura. —Calla i s’empassa un sanglot—. Jo sé, i la mare també ho sap, que en tu hi ha alguna cosa perversa.

L’Iris nota com la mirada de la Rose es passeja per tot el seu cos. Estreny la camisa de dormir, cobrint-se els pits, i la seva germana aparta la vista ràpidament, però no prou ràpid per dissimular aquella expressió que coneix tan bé: rancúnia i enveja.

—Promet-me que no tornaràs a fer una cosa així —suplica la Rose.

L’Iris resta callada. En una mà sosté aquell autoretrat, aquella mostra de l’aspecte que tenia la Rose abans que la verola destrossés la seva estampa. A l’altra, la camisa de dormir. No ho pot prometre. No té cap intenció de prometre-ho.

—Promet-m’ho —repeteix la Rose, aixecant la veu—. Has de fer-ho. Hi insisteixo. O ho explicaré a la mamà.

L’Iris no diu res, simplement entoma el batec d’aquella indignació. Arronsa els dits del peu sobre el trespol de fusta. Què ha passat perquè ella i la Rose hagin acabat així? Abans anaven juntes a tot arreu, i de grat; les seves mans eren com dues peces de puzle que només encaixaven l’una en l’altra. Ara, la mera presència de la Rose l’oprimeix.

—Si no ho fas…

—Què passaria? —pregunta l’Iris, sentint-se una mica com un infant rebec i malcarat—. Ho diries a la senyora Salter i a la mamà? Doncs, endavant, les odio! Odio aquesta vida d’escarràs! Només vols empresonar-me aquí, convertir-me en una infeliç com tu. No t’ho penso prometre. No t’importa gens el que jo senti i no t’ha importat des de la teva malaltia…

—Des de la meva malaltia? —diu la Rose amb una veu esquerdada que es confon amb un sanglot—. Tu…

—Jo, què? No vaig fer res! La teva malaltia no va ser culpa meva. Jo tampoc no volia que agafessis la verola i, de tota manera, me’n fas pagar les culpes! Em vens amb els teus sermons morals, però tu… —cerca la paraula adequada perquè sap que, per més enfadada que estigui, no la podrà retirar un cop dita— tu vas ser qui va caure. Et penses que no sé el que vas fer amb en Charles?

L’Iris sent el so de la bufetada abans d’encaixar-la. La galta se li envermelleix i una ebullició de dolor intens s’hi escampa.

—Com goses! —crida, sense passar ànsia per si la senyora Salter la sentirà o no—. T’odio! —Llança la camisa a terra, oblidant que va nua i que té un aspecte risible.

La Rose sembla col·lapsar-se davant els seus ulls, els seus plors són com els d’un nadó. Aspres, desesperats. Té la boca badada i un fil de saliva li penja entre les dents. Té la cara esbarrellada d’aflicció.

—No te’n… no te’n vagis… —prova de dir la Rose, però l’Iris ja n’ha tingut prou. No pensa deixar que la visió de l’estat de sa germana li estovi la determinació. Prem la pintura contra el pit i puja a grans gambades per les escales fredes, de tornada al seu llit de les golfes. Fa girar la clau al pany i s’adona massa tard que s’ha deixat la camisa de dormir a baix. No hi tornarà. No podria suportar-ho.

S’estira al llit nua i la sang li bull de ràbia.

Les campanes de Saint George desperten l’Iris quan toquen les cinc. El matalàs del seu costat és buit. Li venen a la memòria alguns fragments de la nit i es cobreix el cap amb la vànova. No hauria d’haver parlat amb sa germana d’aquella manera. No hauria d’haver perdut els estreps. L’hauria d’haver consolada.

Un truc a la porta i l’Iris obre amb la clau. La Rose deu haver dormit al terra del soterrani.

L’Iris no diu res. La seva boca es nega a demanar perdó. En tu hi ha alguna cosa perversa. Es vesteixen en silenci, amb fredor, interactuant només per estrènyer-se mútuament la cotilla.

—Si us plau, germana —mormola la Rose tot tibant els cordills.

L’Iris no té cap intenció de prometre-li res, encara que sap que tot acabarà derivant en la pintura. La Rose no la deixarà tranquil·la, l’amenaçarà, la coaccionarà i la burxarà contínuament. Una petita llàgrima es filtra pel lacrimal de l’Iris. Per fi parla.

—Lamento el que he dit. No ho deia de veres.

La veu de la Rose li respon en un to gèlid.

—És per la pintura que t’has de disculpar.

—Lamento que et fes sentir malament.

—Això no és una disculpa —diu la Rose. L’Iris no replica.

Quan la Rose s’allunya per fer servir la gibrella, l’Iris treu la pintura de sota els llençols i surt corrents cap al magatzem per endreçar-lo abans no es llevi la senyora Salter.

Tanmateix, el magatzem està immaculat. Les caixes amb extremitats de nines estan endreçades a l’armariet i la taula està neta com una patena. Un pensament li travessa la ment i s’ajup per mirar sota el cistell.

Sa germana està palplantada al llindar, amb la pell picada i l’ull esquerre enterbolit i buit.

—On són els meus pinzells? On són les altres… les altres pintures? —pregunta l’Iris—. Què n’has fet?

La Rose s’agafa un floc de cabells i se’l caragola al voltant del dit com si fos una soga.

—He trigat mesos a pintar-les! On són? Si les has cremades… On són les meves pintures?

—Quina importància tenen? Només són coses —diu la Rose amb una veu vacil·lant—. Has d’entendre que… que tot això ho faig per tu. Si ens acomiadessin, què seria de nosaltres? Què…

—Mentidera! Em vols fer infeliç perquè tu n’ets —esclata l’Iris—. Aquelles pintures eren meves. Vaig comprar el paper. Vaig haver d’estalviar. Durant mesos.

—Aquests diners els hauries d’haver donat als pares. No te’ls podies gastar en capricis.

—Mala pècora —mormola l’Iris, unes paraules que no li havien sortit mai de la boca. Com a mínim li alleugen el dolor de la ferida—. Mala pècora.

Seuen enmig d’un silenci obstinat la resta del dia, el cos de l’Iris decantat del de sa germana. Confon el pigment blau amb el verd i esguerra la línia d’uns llavis.

A la fi, cap a la tarda, la senyora Salter li encarrega que vagi a portar en persona dues nines a una família de la plaça Berkeley.

—No me’n refio, d’aquell murri amb ullals, per a una comesa tan important.

L’alleugeriment de poder escapar de la botiga és palpable, i l’Iris s’alça d’una revolada i ajaça les nines al cistell com si fossin un parell d’arengades.

—I no badis pel camí —diu la senyora Salter, però l’Iris ja ha sortit per la porta i ha deixat suspès en l’aire el so de la campaneta.

Són vora les quatre i el carrer és ple de compradors i comerciants. Tothom està comprant, mercadejant, bescanviant: sabons, bibelots, dolços, moltons o arreus. Un venedor de terriers sosté una gàbia per sobre el cap, però el preu que anuncia a crits i els lladrucs del gos es perden en l’estrèpit dels cascs i de les rodes dels carruatges. L’Iris gira el coll per mirar la façana verda de la botiga i el rètol de lletres daurades. Voldria tenir una torxa encesa i una ampolla de brandi.

—Perdoni —diu algú tocant la màniga de l’Iris.

Fa un saltiró enrere i aixeca el braç, disposada a clavar una patacada al carterista, però veu que és una dona de nas llarg que està plantada davant d’ella.

—Disculpi aquest abordatge tan directe.

L’Iris es pregunta si la deu haver confós amb algú altre.

—Em sembla que no tenim el gust de coneixe’ns. Vostè treballa a la botiga de nines. Em dic Clarissa Frost. —L’Iris bada les orelles per provar de sentir-la enmig del xerric de les rodes dels carruatges—. I vostè com es diu?

—Què diu? —L’Iris acota el cap per escoltar les paraules.

—El seu nom?

—Iris.

—Senyoreta Iris què més?

S’enrojola a causa d’aquelles maneres tan directes.

—Whittle. Per què?

—Espero que disculpi la impertinència amb què l’he abordada, senyoreta Whittle. Li deu haver resultat extremament xocant.

L’Iris mira més enllà de la dona i veu el rostre neguitós d’un dels homes que ahir l’observaven a través dels finestrals. Posa mala cara. Encara va amb el cap descobert.

—Altre cop aquest —diu. El disgust del matí l’ha posada de mal humor i li costa molt no mostrar obertament el seu malestar.

—Oh —diu la Clarissa tot girant-se cap a l’home amb una expressió interrogativa—. Suposo que no han estat presentats formalment?

—Presentats? Oh, no. Hauria de saber que no està bé observar les botigueres des de l’aparador.

Ell esclafeix a riure amb una riallada descarada.

—No fa gens de gràcia —diu amb la sang encesa—. Soc una dona, no una peça de museu.

—És el meu germà —explica la dama mentre impedeix que ell es posi a parlar amb un gest de la mà.

—Germà? —repeteix. Té l’aspecte d’un drapaire, amb aquells pantalons massa curts i una camisa blanca plena de taques. La jaqueta blava que porta té les costures desfetes. La noció que tingui algun parentiu amb aquella dona elegant que llueix un vestit rosa resulta gairebé grotesca.

—Jo mateixa admeto que el seu estil de vestir és diferent del meu —diu la Clarissa. Després afegeix, quan l’Iris trontolla per la topada amb el colze d’un transeünt—: Potser allà dins podrem parlar amb més calma, no troba? El soroll dels cavalls… És horrorós.

Condueix l’Iris fins a una pastisseria elegant, amb sostre de volta, estovalles blanques planxades amb tota cura i uns jocs de te de plata que guspiregen. La seva ment repassa diverses possibilitats, però cap la satisfà. Per què és objecte de totes aquelles atencions? El seu atrotinat capell de visera està passadíssim de moda en comparació amb el petit bord que porta la senyoreta Frost, i l’Iris prova d’ignorar l’expressió de menyspreu del porter. La dona sembla que no en fa cabal: fa petar els dits i demana una plata de sandvitxos i te.

—No escatimeu el cogombre, aquesta vegada; ah, i sé reconèixer el sabor de la nata aigualida.

Només aleshores comprèn que aquella dona és una alcavota i aquell home, un proxeneta, i que es dediquen a pentinar els carrers a la recerca de jovenetes ingènues a qui entabanar.

—Me n’haig d’anar —diu, començant a aixecar-se—. No soc una bleda assolellada. Ara ho entenc tot. Adeu-siau.

—Esperi’s… si us plau —diu la dona—. El meu germà és pintor.

—Pintor? —repeteix l’Iris.

—És Louis Frost.

Ell la mira expectant. Ella nega amb el cap.

—Bé, potser li sonarà si li dic que forma part d’una germandat, d’un grup de pintors. La GPR. La Germandat Prerafaelita? Holman Hunt, John Millais, Gabriel Rossetti? —La Clarissa apuja el to amb idèntica expectació.

—No… no n’he sentit a parlar.

—Oh, doncs faran forrolla, i ben aviat —diu, inclinant el cos endavant per l’emoció. Assenyala la cadira i l’Iris torna a asseure’s—. En Louis va formar-se a la Royal Academy. Van incloure dos quadres seus a la darrera Exposició d’Estiu. Està a punt de fer-se un nom, n’estic segura. —La veu se li torna vacil·lant—. Bé, val a dir que els crítics encara no n’estan convençuts del tot.

Royal Academy, exposició, crítics. L’Iris repeteix aquestes paraules mentalment. Són delicioses, incitants com unes cireres. Formar amb l’alè aquestes paraules, articular aquests sons! Potser per algun atzar han vist les seves pintures i volen que se sumi a la germandat…, però el mateix nom ja deixa clar que aquest grup és només per a homes.

—I jo què hi pinto, en això? —pregunta. L’home la mira amb fixesa. No aparta el cap quan ella sorprèn la seva mirada. Té els ulls tan foscos que són gairebé negres. Però a la part central tenen un reflex daurat. Si li demanessin que pintés una nina amb aquells ulls, no sabria trobar el color.

—Sona una mica indecorós, però li garanteixo que tot es farà amb una decència total. —La Clarissa tus—. Està buscant una model.

—Una model? —L’Iris prova de no mostrar-se alterada. Juga amb un fil de la màniga. Fins i tot ella és conscient que fer de model només està mig graó per sobre de la prostitució. Sa germana mai no l’hi perdonaria. Interpretaria el fet de mostrar el cos i el rostre com un atac personal. Els pares no li permetrien posar el peu a casa mai més. Perdria la col·locació a la botiga de nines.

—Que passa res? Admeto que pot sonar una mica…

—No. No res —diu ella.

—Aquí. Deixi-la aquí —diu la Clarissa a la noia que ha portat a taula una plata rivetejada d’or. És plena de sandvitxos de pa blanc sense crosta. La Clarissa es posa a mastegar amb una expressió pensarosa i fa un gest en direcció a l’Iris—. Si en Louis assoleix la fama que es mereix, no oblidi que vostè quedarà immortalitzada a la seva tela. Pensi què suposaria! Ser admirada d’aquí a cent o dos-cents anys. —Fa un glopet de te tot mantenint enlaire el dit petit—. A més, rebria un xíling l’hora, una quantitat que m’imagino que deu superar de llarg el seu salari actual.

—Una de les grosses… vull dir, un xíling per una hora?

—Sí.

L’Iris prova d’empassar-se el menjar. Sembla que s’hagi oblidat de com es fa. Se li està fent una bola.

—I en tal cas jo em convertiria en una… com dir-ho…?

—Li asseguro que és una proposició honorable —respon la Clarissa, vehement. La manera com en Louis la mira sembla implicar més aviat el contrari—. Jo mateixa li he fet de model. I, si vol, pot portar un acompanyant…

La Rose. Tornen a venir-li al pensament alguns retalls de la seva discussió. Els pigments robats, les pintures cremades, la bufetada. L’Iris serra les barres.

—Veig que potser no té algú escaient per a aquesta funció, oi? Si vol que hi sigui present, jo mateixa ho faria gustosament.

—És que jo… jo… —S’assenyala la clavícula. Acala el cap—. Vol pintar això?

—Com diu? —fa en Louis, obrint la boca per primer cop. Té una veu sofisticada, profunda, encaramel·lada—. No! La raó és que vostè em sembla interessant. Desprèn una certa majestat. El seu rostre… mig bell, mig desconcertant. I els seus cabells! Ni amb un bosc d’agulles podria domesticar-los, n’estic segur. És tan extraordinària.

Li tremola tot i no sap si hauria de sentir-se afalagada o ultratjada. Prova de concentrar-se en els sandvitxos.

—A més, crec que seria una reina perfecta. Vostè és la imatge d’una regina.

La Clarissa intervé en la conversa.

—Ha de saber que està treballant en un quadre. El captiveri de la reina d’en Guigemar. En Louis pot arribar a ser molt obsessiu. Oblida que la resta no compartim el seu entusiasme pels lais medievals. N’hi faré cinc cèntims… —Alça la mirada i la seva veu adquireix la sonsònia de qui ha repetit moltes vegades aquelles frases—. Es tracta d’una reina empresonada pel seu marit gelós. Un tipus que es diu Guigemar naufraga en una costa propera i s’enamoren. Per descomptat, allò no pot durar. El rei ho descobreix tot i el foragita del regne. Però ella li fa un nus a la camisa que només ella sap com desfer, i ell fa el mateix al vestit d’ella… És així?

En Louis fa que sí amb el cap sense deixar de mastegar.

—Després ella s’escapa i abandona el marit. Arriba al castell del rei Mériaduc, que prova de seduir-la, però el rebutja. I ensopega per atzar amb en Guigemar en unes justes i demostra la seva identitat desfent-li el nus de la camisa, em sembla que va així; ell posa setge al rei Mériaduc i la rescata. Què et sembla el resum, Louis?

—Passable —diu en Louis, recalcant les síl·labes amb uns copets d’ungla a la taula—. Així que som aquí per rescatar-te de les arpes del rei Mériaduc.

—De qui?

—D’aquella vellota de cabells blancs —diu, esbufegant—, que té la boca més arrugada que el darrere d’un gos.

—Oh! La senyora Salter! —L’Iris dissimula el riure amb un estossec. Mira de reüll en Louis i després li pregunta, amb un fil de veu que sembla un sospir—: Podria ensenyar-me a pintar?

—Ensenyar-te?

La incredulitat que mostra agullona totes les seves inseguretats. S’aixeca.

—Me n’haig d’anar. M’he endarrerit en el compliment d’un l’encàrrec. Gràcies pel te.

—Quedi’s una estona més —diu ell, allargant la mà. Toca amb els dits la part suau del canell, allà on la màniga es troba amb el guant.

Aquesta llicència la deixa perplexa. Enretira el braç.

—Miri, em sap greu haver d’insistir, però és molt senzill. Vostè ha de ser la meva reina.

—Haig de ser la seva reina?

Ell ignora la protesta.

—Ho vaig saber des de la primera vegada que la vaig veure.

La irritació d’ella creix i creix.

—Bé, i jo he sabut des de la primera vegada que l’he vist que vostè és molt mal educat. —Ell riu i ella recorda les paraules de sa germana. En tu hi ha alguna cosa perversa. Alça la barbeta—. Em sap greu que trobi tan divertit que vulgui aprendre a pintar.

Ell es posa seriós.

—Disculpi la meva impertinència. No m’ho esperava, tot i que em sembla que la senyoreta Siddal, una altra de les nostres models, també pinta. Entesos. Un xíling l’hora per ser la meva model i li faig classes de pintura una hora a la setmana.

—Però vull aprendre’n de debò, no com un simple passatemps.

Ell torna a esclafir una riallada.

—Tota una dona de negocis. Entesos, doncs. Les classes seran de mitja hora diària. I pot mirar les meves pintures quan no estigui posant. —Ell la mira de gairell i continua parlant—: Vinga, senyoreta Whittle, accepti-ho.

L’Iris es mossega el llavi. Ha d’estintolar-se a la taula. És la cosa del món que li vindria més de gust, però, de fet, no coneix el senyor Frost ni la Clarissa. L’han educada a força d’un enfilall d’històries sobre noies innocents que s’esgarrien per culpa de promeses falses; l’han advertida una vegada i una altra dels perills que ronden les noies, com llops en la fosca: modistes que reben l’oferiment d’una col·locació ben pagada en establiments de reputació tèrbola, minyones que acaben en mans de llibertins infames i pateixen tota mena d’abusos horribles…, però pintar, formar-se, escapar… si tot allò fos veritat…

La Clarissa li dona un copet a la mà.

—Escolti. El meu germà a vegades és massa entusiasta. És com un cadell. Per què no visita el taller per fer-se’n una idea? De ben segur que ningú no podrà dir que una simple visita és quelcom indecorós. I després pot prendre una decisió.

L’Iris es queda quieta. S’ajusta el capell. Tremola de cap a peus en recollir el cistell.

—Quan li va bé que vingui? —pregunta.