Un carruatge

L’ESTIU HA ARRIBAT ABANS D’HORA i la temperatura comença a pujar. Una xafogor escruixidora oprimeix en Silas i fa que la suor li ragi pel coll de la camisa. Es treu l’abric blau apedaçat i deixa vagar els ulls fins a un gat que s’enfila per l’ampit de la botiga abandonada. Té una estranya curvatura a l’espinada i es pregunta si se la devia lesionar o bé és un defecte de naixement. Uns quants mesos abans l’hauria seguit i hauria provat de capturar-lo per inspeccionar-li la columna a la taula de disseccions, però ara de seguida se n’oblida i torna a centrar-se en l’observació de la casa d’en Louis. Un vailet hi ha anat i vingut amb una carta. Es passa el dit pel coll de la camisa. Aviat arribarà el vespre i la fresca serà relaxant.

Un cop de porta. Alça la mirada i veu l’Iris que s’afanya carrer avall. S’allunya d’on és i pot veure com les faldilles van fregant l’empedrat i que té el vestit ple de pols.

S’obre una finestra i en Silas s’allunya de l’aparador.

—T’estimo. Si us plau, Iris —sent que crida en Louis. En Silas tasta un gust àcid de llimones a la boca.

L’Iris acudirà a ell amb la barbeta en el mateix perfil il·luminat per la llàntia que al quadre. «M’has ajudat a fer que t’estimi», dirà, «com és que no m’havia fixat en tu abans?».

Dubta si seguir l’Iris, però no porta ni el xal ni el barret que sempre es posa per sortir. Espera, convençut que tornarà aviat. En efecte, s’enorgulleix d’haver-ho predit quan la veu uns minuts després. Si pertanyés al cos de policia, seria un gran agent, resoldria molts crims amb els seus dots d’observació. Darrere d’ella avança a pas lent un carruatge. El cavall, de color castany, escumeja a causa de la calor i la suor li constel·la el llom. El cotxer té un bigoti vermellós caragolat cap avall com els queixals d’una morsa. En Silas tem que l’Iris pugi a aquell cabriolé i es quedi sola amb aquell home.

Però sembla que el carruatge és per a en Louis. El veu a la porta amb un petit bagul que llança al sostre del vehicle i que després el cotxer assegura amb cordes. El cavall renilla i brama.

—A l’embarcador de London Bridge —sent que li diu en Louis—. I de pressa.

En Louis prova d’agafar la mà de l’Iris, però ella s’allunya i diu alguna cosa en un to estrident que en Silas no copsa. En Louis suplica una estona i després esbufega i puja al carruatge.

En Silas té mal de cap de tant serrar les dents. Quin alleugeriment: sabia que ella no estimava en Louis. I aquest pensament porta a un altre; és només un brot, un tany verd que despunta, però s’hi agafa amb decisió: aquest és el seu moment i és perfecte, tan proper al que ell volia que sembla fruit de la providència.

Tot està a punt. En Silas ha preparat el soterrani, ha comprat vint-i-vuit vials de cloroform amb els corresponents taps de suro. Ja pot rebre la visita. Recorda una paraula francesa que va sentir en boca d’una meuca que tornava de París: séjour. Està a punt per al seu séjour. No s’hi val a badar. I si la germana d’ella arribés justament ara que ho té tot curosament arranjat? Tot està perfectament disposat, tal com deien els cirurgians que espiava a l’University College de Londres: el cos està estirat, el cloroform ha estat administrat i cal fer una incisió decidida, precisa, en angle recte i amb la pressió justa. La precisió no tan sols rau en el detallisme, sinó també en l’habilitat d’encertar el moment.

Quan el carruatge es perd per una cantonada —la mà d’en Louis absurdament fora de la finestra—, l’Iris queda dreta allà, abraçant-se amb les mans. Es posa a plorar.

«Terrible és la meva vida». Ell la consolarà i la farà feliç.

Ara ella està tota sola. Això havia de passar, qui és ell per oposar-se al destí?

En Silas corre per primera vegada en anys. Les seves cames avancen desmanegades i maldestres, i es va obrint pas entre cavallers, dames, escura-xemeneies i venedors ambulants. A una dona li cau una piràmide de taronges a terra i es posa a escridassar-lo. Corre com si hagués vist el mateix dimoni, els polsos li van bojos, té la gola resseca per la calor i la suor li regalima per l’esquena i cau en forma de reguerols salats galtes avall.

Fantasieja amb la possibilitat que ella estigui seguint la mateixa ruta, trepitjant l’ombra de les seves petjades, però és una dama i no es posarà a córrer, malgrat la urgència. Veu els xamfrans dels edificis com si mirés a través dels ulls d’ella. Què en pensarà, de tot plegat? Enfila el seu carreró. Mai no s’havia adonat que els murs estan plens d’un verdet llefiscós, ni que les cases estan arraïmades les unes sobre les altres i amenacen de caure i esclafar-lo; mai no s’havia preocupat d’aquelles piles de pols que es formen a l’arrencada dels murs. Passarà per allà, ella, o l’esperarà a la boca del carreró? És estret i pudent. Passeja la mirada per terra cercant l’spaniel, però algun rampinyador d’ossos deu haver-se’l endut per vendre’l a una fàbrica de cola. Com a mínim, el carreró és buit: no hi ha nens esparracats que s’hi arrecerin del vent i el trànsit en aquella hora és eixordador, les rodes dels carruatges que passen per l’Strand emeten uns xerrics metàl·lics i s’hi suma la xerrameca dels oficinistes vestits de negre que s’afanyen a tornar a casa després de la jornada de treball. Ningú no sentirà els seus crits. Traurà el cap algú pel carreró? No, és massa fosc, els ulls no tindrien temps d’acostumar-se a la fosca perquè treballarà de pressa. Fins i tot en aquella hora, amb prou feines s’hi veu. Els carrers d’allà fora i les seves cases blanques resulten encegadors; en aquesta foscúria, però, només veu formes verdes i grogues que sembla que flotin. A ella li passarà el mateix i no s’adonarà que estarà arraulit darrere el muntant de la porta.

Tot i que ja sap el resultat, vol comprovar per darrera vegada que tot està a punt, així que s’esmuny dins la casa. Aixeca la catifa de pell de cérvol que cobreix la trapa i ja es veu portantla en braços, lleugera i esvelta com és, a través de la botiga. Si es trenca un turmell durant el descens al soterrani, servirà per dificultar qualsevol intent de fuga. Prova de calmar la tremolor de la mà. Toca les ampolles de cloroform del prestatge, acaricia el fèmur que farà servir com a porra. Aviat tindrà una companya.

Només li cal un memorialista per dictar-li una carta, i n’hi ha dotzenes a l’Strand que sovint ofereixen els seus serveis a oficinistes que fan veure que han rebut una educació.

Ja ha pensat les paraules que ha d’escriure.