Visita exclusiva

ELS HOMES DELS GAVANYS NEGRES es fan enrere i el deixen passar, amb una ganyota despectiva de corbs pintada a la cara. En Silas temia que no el deixessin passar ni tan sols amb l’entrada, que ha pagat molt cara, però després d’un cert estira-i-arronsa l’han deixat passar.

Els anys anteriors s’ha esperat a fora i ha provat d’entabanar alguns pintors amb espècimens que palesaven la seva habilitat. No té cap dubte que en Louis avui hi serà. Els artistes sempre hi van i de ben segur que ell voldrà mostrar a l’Iris la seva obra.

Camina per aquelles sales cavernoses. El desordre l’aclapara. Voldria que els quadres estiguessin perfectament arrenglerats, amb marcs uniformes i de la mida justa. En canvi, però, entre tots formen una mena de paper de paret monstruós i envitricollat. El sostre, com a mínim, té unes motllures simètriques i se’l mira per asserenar el remolí de pensaments. Topa amb un cavaller amb patilles que se’l mira com si fos una ventositat que li ha passat per sota el nas —«com en Gideon, en Gideon»—, i en Silas torna a sentir-se fora de lloc. A Stoke mai no el van acceptar —fins i tot la seva mare el menyspreava—, i els cercles als quals aspira el tracten com un gos petaner o com un bufó. Prova de concentrar-se en el pensament que aviat l’Iris serà allà i que la veurà. Es deleix per veure-la encara que sigui d’esquitllentes i poder llegir-li al rostre que ha entès que ell també forma part de la societat de gent ben relacionada que pot procurar-se entrades per a aquella visita exclusiva.

Quina sorpresa s’endurà quan el vegi envoltat d’aquestes persones! En Silas va voltant entre les fumeroles de pipa i de cigars, sense mirar gaire els quadres. No sap què li dirà, si gosarà acostar-s’hi. L’hauria de renyar per no haver anat a visitar la seva botiga o per haver faltat a l’Exposició el dia anterior? Va ser un comportament molt injust que voreja la crueltat. «Em sap greu», dirà ella tot dedicant-li una reverència amb el cap, «no podia anar-hi sense acompanyant».

Mira la sala on es troba i aleshores veu —gairebé no s’ho creu— que ella és allà, penjada a la paret. S’obre pas a empentes entre la gernació, clavant una colzada a un home que es gira i el renya.

—A algú com vostè haig de perdonar?

Però ell no es desvia del seu objectiu.

És l’Iris. Sembla viva, perfecta, fixada. L’exactitud el meravella. Li sembla que podria fer una passa endavant i entraria amb ella al quadre, que podria tocar la calidesa de la seva gola que respira rítmicament, notar com s’acaricia el pit amb una mà sedosa. Aquella mirada —tan espantadissa, però alhora tan esperançada— sembla adreçada només a ell. Porta una corona d’or sobre els cabells. Una reina, doncs, talment el que en Louis va dir, uns mesos abans al Dolphin, que buscava. En Silas es fixa en un grup d’homes que admiren la pintura; espera, però, que no sigui ella el que admiren. No vol que aquella colla de farsants es fixin en la curvatura dels seus llavis, en la deformitat de la seva clavícula, en els seus ulls separats. És la seva reina.

Quan els cavallers han passat de llarg, inspecciona amb més atenció l’escena general on l’han pintada. Es fixa en els barrots de la cel·la i en la seva expressió de frisança. I en aquella au que passa volant… No deu ser pas la seva tórtora el que ella contempla amb delit? Cada ploma està tan perfectament reproduïda que no li semblaria forassenyat que la bèstia s’envolés fora de la gàbia del quadre.

Llegeix el rètol que té a sota: «La meva vida és lu-lúgubre i ell no ve» i alguna cosa més que no aconsegueix desxifrar.

Totes les seves fantasies es cristal·litzen. Aleshores s’adona, esparverat i agraït, del que ha de fer. Aconseguirà que ella el miri d’aquella manera, tenir-la tota per a ell sol. Ell pot tornar-li l’alegria, arrencar-li aquella crosta de tristor.

Una riuada de joia l’arrossega, una emoció tremolosa i encara dubtosa a la qual no pot posar nom ni classificar dins una de les seves ampolles. Allò supera la sensació de córrer per les prades de Staffordshire, de trobar el crani caragolat d’un moltó, de tenir per fi la Flick tota per a ell, de tenir la seva boca.

Ella serà seva.