La clavícula

ELS ULLS D’EN SILAS TENEN UN ESCLAT groguenc per efecte de la llum de la llàntia.

«Què m’has fet», voldria preguntar-li ella, però la mordassa no li deixa emetre el més petit so. No ho entén, però cada cop que li acosta aquell drap, cau en un son profund, irresistible, com si fos un truc de màgia. Què serà capaç de fer-li si no es pot resistir ni cridar?

—Si no et portes bé, no et deixaré parlar.

No pot parlar, no pot caminar, no pot menjar si no és de la seva mà i, encara pitjor, té la bufeta plena. Vol lluitar contra la situació, provar d’alliberar-se. Ha de dominar-se, no deixar que el teló del terror caigui. Malgrat tot, sent una punxada de penediment per haver perdut les formes, per haver cridat a plens pulmons i per haver-se encarat a ell. Tota la vida li han ensenyat que ha de contenir les passions, que no ha de cridar, que ha de respectar l’opinió dels homes. Les seves emocions sempre s’han cuit a foc lent, i ara, en canvi, estan bullint. La ràbia que sent és tan densa que podria ofegar-s’hi.

Amb tot, la Rose descobrirà l’endemà que no és a casa i en Louis tornarà aviat d’Edimburg. Li va explicar que en Silas l’havia assaltada. Ell per força s’adonarà que la discussió va ser una batussa sense transcendència, oi? Vindrà i la rescatarà. Ho farà.

Mira els murs del soterrani. Són baixos i plens d’humitats, i s’hi han format petits cristalls en alguns punts. La llum vacil·la i minva. La mirada d’en Silas és abrusadora. No li treu l’ull de sobre i té la sensació que aquella mirada farà que es panseixi i s’arrugui, que la cremarà com si fos una fulla seca.

«Haig de mirar-la dies i dies fins que la memoritzi».

Li sembla que torna a estar fent de model: aquells dolors per estar-se molta estona asseguda i haver de mantenir una posa. L’ull que l’observa és el d’un artista… d’en Louis, amb una mirada de desig i amor. Són dues basses negres en les quals podria ofegar-se, d’un color que mai no sabria com mesclar a la paleta. Aviat ell li dirà que ja es pot moure…

Clava una llambregada, fugissera com un peix d’estany, a en Silas, i copsa una fam en aquella mirada, una malícia que és com una gota de pintura negra que es va estenent per l’aigua, infectant-la i infectant-ho tot. Prova de recordar en Louis, davant del cavallet amb el pinzell a la mà, observant cada detall d’ella.

«La meva reina»…

Un pensament l’assalta. Segueix la direcció de la mirada d’en Silas i s’adona que no li mira la cara ni els pits, sinó el coll, la clavícula; veu que la té descoberta perquè li ha estripat el vestit.

L’Iris es regira a la butaca. Tot comença a encaixar, comença a entendre per què l’ha triada, malgrat que ella havia ignorat tots els seus intents d’aproximació. La veu com una ala de papallona atrapada sota un cristall i també com l’altra peça de la qual li va parlar en Silas. Dos cadells, l’un articulat i l’altre dissecat, segons li va dir. En Louis va confirmar-li que els feia bèsties per als quadres. Què és? Un col·leccionista? Un col·leccionista sinistre que arreplega ossos i coses mortes… Els seus crits retrunyen per les quatre parets. La bufeta, que havia pogut contenir fins aleshores, se li afluixa en aquell moment. Nota com el líquid calent va regalimant per la butaca i va fent un bassal a terra.