La florida

L’IRIS S’ARREGLA LA TRENA MENTRE espera que en Louis contesti al timbre. Nota un pessigolleig a la pell. Sota la llum clara del matí, el que van fer sembla alhora pertorbador i preciós. No va ser res, però va significar alguna cosa. Es pregunta què es diran, si hauran canviat molt. En un dia del passat va vacil·lar davant d’aquella mateixa porta i aleshores també estava nerviosa. Se sent com si pogués allargar la mà i atrapar la seva pròpia ombra, veure el seu antic jo reflectit a la finestra.

Ja el té al davant, amb els cabells esbullats i un lleuger gest de perplexitat. Somriu breument i la fa passar amb un gest. A la còmoda hi ha una carta estripada.

No sap qui dels dos parlarà primer.

El segueix escales amunt. La casa respira i les pintures sembla que pengin tortes.

—He estat pensant en el meu nou quadre —diu a la fi quan ja són al seu taller. S’acosta a la finestra i queda quiet, donant-li l’esquena, amb el front repenjat en el vidre.

—Ah, sí?

—La de la pastora, ja he fet uns quants esbossos. Vull que faci un metre per un metre i mig. De fet, començaria avui mateix, si pogués localitzar aquell noi esdentegat.

—L’Albie! —Ella mira per la finestra i veu una figura arraulida que seu en un esglaó de l’altra banda del carrer. No hi era fa un moment, quan ha mirat a través de l’aparador de la botiga buida—. Vols que enviem algú a buscar-lo?

—M’aniria bé. Necessito capficar-me en alguna cosa. —Es frega el coll—. No hauria d’haver begut tant de vi.

Ella abaixa el cap i dubta si allò vol dir que se’n penedeix.

—Jo tampoc.

—Ningú no pot dir que aixequem el colze sovint. A més —diu—, ahir a la nit m’ho vaig passar d’allò més bé.

—Jo… jo també. —Aixeca la mirada i els ulls es troben. Tots dos aparten la vista.

—Creus que m’hauria mort si hagués nedat en aquell estany? De fred?

Ella riu, en part per aquest comentari tan gratuït i en part perquè se sent alleugerida que ell hagi reconegut l’existència de la nit i que no sigui una simple imaginació.

—No ho crec.

—Ho haurien considerat un suïcidi. No em posarien lliris ni tindria un trosset de cementiri per a mi. —Juga amb un forat que té a la camisa, cabdellant un fil solt al dit. Li plau comprovar que també està nerviós. Però en la mirada hi detecta quelcom inquietant… un punt de vergonya que no pot acabar de precisar. Al capdavall, es diu, anit no va passar res. Ell no li va fer cap promesa, cap vot, cap petó. Ell ha tingut ja una relació anterior, prou seriosa perquè Rossetti la conegui, la Sylvia, i nota una punxada de gelosia al pit.

Distreu aquests pensaments tornant a mirar en direcció a la botiga abandonada; s’imagina que la porta sa germana. Li ha costat veure’n l’interior, però ha intuït que era fonda, amb prou espai per a dos taulells i tres prestatgeries llargues a cada paret. Seria perfecta per a la Flora. Polirien aquells vidres fins que quedessin com miralls, i omplirien els prestatges d’ampolles de perfum, de coixins brodats i de sabons amb pètals roses.

—Val més que comencem la jornada de feina —fa en Louis—. He pensat que podríem treballar al jardí, si la Ginebra ens permet d’entrar als seus dominis.

Envien una nota a l’Albie a través d’un mosso d’encàrrecs que el coneix i després s’instal·len al jardí cobert d’herbes. Sembla una mina de tants forats com hi ha fet l’uombat femella. En Louis ha d’obrir un camí enretirant les ortigues a cops de bastó per poder arribar al sortidor ple de verdet i a la gàrgola. L’Iris adopta una posa a la vora del sortidor.

En Louis planta un tamboret i el cavallet al costat d’ella i comença a fer un esbós. Treballa de pressa, amb traços seguits.

Una mirada, un traç, una mirada, un traç.

L’Iris prova d’ignorar la tibantor a les cames. Però, aquell dia, estar-se quieta és una forma de tortura. Voldria poder desprendre’s de tot aquell nerviosisme i excitació. Sent com si alguna cosa l’estirés per dins.

En Louis s’atura i li indica que s’acosti amb un gest.

Ell s’estiregassa i li cruix l’espatlla.

—Mira, reineta —diu ell, assenyalant un esbós fet només amb el contorn i les ombres. No és dels millors i els traços han sortit una mica insegurs—. Com veus, no he pretès retratar el teu contorn amb una línia marcada, per bé que Rossetti i els altres són partidaris d’aquest mètode. Al contrari, he jugat amb la llum i l’ombra, com en aquestes ombres que acaben donant forma al teu coll. —Toca amb el dit la seva gola en el retrat.

—Ho entenc —diu ella.

—Ara —conclou ell allargant-li un full de paper—, et toca a tu.

—Què dibuixo?

—El que triïs.

Ell no s’ofereix, així que s’asseu al tamboret mentre ell bellugueja al seu darrere. Fa un esbós de la gàrgola, provant de destriar les formes que li configuren el morro i les banyes. És un consol haver sortit de l’ambient resclosit de la casa i estudiar com la brisa converteix els arbres en sedassos de llum.

La seva tècnica de dibuix és més segura i acurada que fa uns mesos; menys lineal i més oberta a explorar les ombres. Decanta el llapis i ombreja una zona amb línies paral·leles. De cua d’ull, veu un ocell que s’ha posat en una branca. Abans s’havia dedicat a pintar una mà de marbre i ara està dibuixant una estàtua. El que ha fet és simplement replicar les formes amb penes i treballs, sense aconseguir produir una cosa que arribi al detallisme d’un daguerreotip. S’alegra, per primera vegada, que el quadre de la mà no hagi estat el seu debut. Sap que pot fer-ho millor. Els seus quadres no tenen narrativa, a diferència dels d’en Louis, i no transmeten la sensació d’haver aturat un instant en el temps mentre la vida segueix fora del marc. De cop se sent tipa de l’estatisme de les seves obres i gira la mirada envers el pit-roig, provant de capturar l’energia del plomatge i aquell bec com un dard. Millais i en Louis no es molesten a retratar animals vius i s’estimen més comprar bèsties dissecades. Li sembla una enganyifa.

Fa uns quants errors i esbufega.

—Voldria pintar les seves ales, la manera com tremolen quan es va netejant amb el bec.

—Doncs temo que és una batalla perduda. L’art consisteix a aturar el moviment.

Ella contempla una estona l’esbós.

—No valc per a res.

—De debò que ho penses?

—No valc.

Ell mai no replica als seus intents d’arrancar-li una lloança i allò comença a irritar-la d’una manera irracional.

—Hauria de deixar la pintura —diu ella, desitjosa que ell la contradigui—. No soc gens bona.

Però ell es limita a arrencar una branca florida d’un arbre i a mirar com la brisa s’enduu els pètals com si fossin confetis que no pesen gens.