Un nen

DESPRÉS QUE EN SILAS li hagi tancat la porta, l’Albie mossega el xíling entre la seva dent davantera i les genives sense cap motiu, simplement perquè ha vist que la seva germana així ho fa. La xucla. Té un gust dolç. Està content; tampoc no esperava rebre dos xílings. Però si quan demanes dos xílings te’n donen un, què passa quan en demanes només un? Arronsa les espatlles, escup la moneda i la guarda a la butxaca. Per dinar comprarà una escudella d’orelles de porc estofades, i el que sobri serà per a sa germana. Però abans ha de fer una altra cosa i ja fa tard.

Juntament amb el sac de les bestioles mortes, en porta un altre de cànem que conté les faldilletes que ha cosit durant la nit. Posa cura a no confondre’ls mai. De vegades, quan entrega el sac a la botiga de nines, es pensa que ha pres la a per la be i sent una punxada al cor. No voldria veure la cara de jutge que posaria la senyora Salter si un dia obrís un sac ple de rates cucoses.

S’escalfa amb l’alè els petits punys i arrenca a córrer. El nen avança fent ziga-zagues pels carrers, arquejant les cames raquítiques. Va cap a l’oest, a través de la immundícia del Soho. Meuques demacrades segueixen la seva carrera amb uns ulls desolats, com els dels gats sense esma quan observen una mosca.

Enfila el carrer Regent, mira d’esquitllentes la botiga que ven dentadures postisses a quatre guinees, es toca l’única dent amb la punta de la llengua i es projecta de dret a la trajectòria d’un cavall. El cavall frena en sec i s’encabrita. Ell fa un salt enrere i espanta la seva por escridassant el cotxer.

—Alerta, mestre!

I, abans que l’home pugui replicar o donar-li una fuetada, l’Albie ja ha creuat el carrer a tota velocitat i ha travessat el llindar de l’Empori de nines de la senyora Salter.