L’Empori de nines de la senyora Salter

L’IRIS RESSEGUEIX amb el polze les costures de les diminutes faldilles, disposada a esclafar el cos de qualsevol puça que hi trobi. Agafa un cap de fil i hi fa un nus.

Encara que ja és gairebé migdia, la seva patrona, la senyora Salter, encara no s’ha llevat. És la seva germana bessona qui seu al darrere, observant amb el cap cot la seva labor.

—Com a mínim no tenen puces. Però has de posar més cura a evitar descosits —diu l’Iris a l’Albie—. La ciutat està plena de cosidores que es vendrien els nadons per la possibilitat de fer la feina que fas tu.

—Però, senyoreta, la meva germana té la grip i he hagut de cuidar-la tota la nit. Fa dies que no puc ni sortir a patinar, i això tampoc no és just.

—Pobrissó. —L’Iris fa una mirada circular, però la seva germana Rose està massa concentrada. Abaixa la veu—. Has de pensar que estàs tractant amb el dimoni, no amb una dona. A la senyora Salter tant li fa la justícia. Li has vist mai la llengua?

L’Albie nega amb el cap.

—La té bífida.

El somriure de l’Albie és tan natural, tan desproveït d’artificiositat, que l’Iris voldria fer-li una abraçada. Aquells cabells rossos i bruts, aquell únic ullal, aquella cara sutjosa: res d’això no és culpa seva. En un altre món, ell podria perfectament haver nascut a la seva mateixa família de Hackney.

Entafora la pròxima remesa de teixit dins el sac, torna a comprovar que la Rose no mira i li allarga sis penics. Pensava estalviar-los per comprar-se un altre full de paper i un pinzell.

—Per comprar un caldo a ta germana.

L’Albie queda parat, mirant la moneda, dubtós.

—No hi ha gat amagat —diu ella.

—Gràcies, senyoreta —respon ell amb aquells ullets negres com el cap d’una agulla. Li arrabassa la moneda de la mà, com si tingués por que ella canviés de parer, i surt precipitadament de la botiga; de poc que no topa contra un tocador d’orguenet, que, molest, li clava un cop de bastó.

L’Iris respira fondo mentre mira com s’allunya. Tot i que aquell dimoniet va brut com una guilla, no s’explica per què put a podridura.

L’estreta botiga del carrer Regent està encaixonada entre dues confiteries rivals. A causa de les petites fissures que té la xemeneia, l’Empori de nines de la senyora Salter sempre fa olor de xarop de sucre i caramel cremat. De vegades, l’Iris somia que menja bombons i melmelada de pruna, es deleix per aquells pastissets perfectes de pasta de full amb nata, o bé s’imagina dalt d’un elefant fet de pa de gingebre que avança cap al Palau de Buckingham. Altres vegades, somia que s’està ofegant dins una massa de melassa bullent.

Quan les germanes Whittle van entrar d’aprenentes a ca la senyora, o senyoreta, Salter —és un misteri per a l’Iris si és casada o si mai ho ha estat—, l’Iris va quedar hipnotitzada per la sala principal. Per culpa de la seva clavícula deforme i de la cara picada de verola de la Rose, es pensava que les tancarien al magatzem del soterrani. En canvi, les van conduir a una taula daurada que hi ha al bell mig de la botiga, on els clients poden observar com treballen. Li van donar pigments i uns pinzells de pèl de guineu per pintar els peus, les mans i la cara de les nines. Per descomptat, sabia que els dies se li farien llargs, però estava fascinada pels taulells de banús que anaven de llarg a llarg de la botiga i per les lleixes reblertes de nines de porcellana. A més, era un lloc càlid i lluminós; les espelmes crepitaven sobre uns candelers d’or i en un racó hi havia una llar de foc.

Però ara, asseguda davant la taula al costat de sa germana, amb una nina de porcellana i un pinzell motxo a les mans, li costa contenir un badall. L’abalteix el pes d’un cansament que mai no hauria cregut possible, una rutina més escruixidora que si aquell taller fos una fàbrica. Té les mans envermellides i clivellades pel fred de l’hivern, però si s’hi fa una frega amb seu, el pinzell se li esmuny i els llavis i les galtes de les nines li queden fets un nyap. Mira el que l’envolta, aquells taulells que no són pas de banús, sinó de roure barat pintat de negre, el vernís daurat dels candelers, que s’està pelant per efecte de l’escalfor de les flames, i, el que menys li agrada, l’àrea desgastada de la moqueta per on cada dia bellugueja amunt i avall la senyora Salter i que ara té més clapes que els cabells d’ella. Aquella olor apegalosa dels dolços, aquell aire resclosit i les fileres de nines que miren amb fixesa fan que la botiga sembli més aviat una cripta. Sovint l’Iris no té ni un moment de respir.

—Morta? —xiuxiueja l’Iris a la seva germana bessona, que li ha atansat amb un copet un daguerreotip. És una imatge sèpia que mostra una nena petita amb les mans perfectament encreuades sobre la falda com les ales d’un colom. L’Iris aixeca la vista així que la senyora Salter irromp a la botiga i s’asseu al costat de la porta; se sent el cruixit del llom de la Bíblia que acaba d’obrir.

La Rose prova de silenciar-la amb una mirada.

És un dels pocs gaudis de l’Iris, tot i que la fa sentir culpable: provar d’endevinar si els nens dels daguerreotips són morts. Per raons que no sap explicar-se, li agrada saber si la nina que està fent és una nina de dol —destinada a ser posada a la tomba d’un infant difunt— o bé si està pintant una joguina per a un belluguet viu.

El gruix dels ingressos de la senyora Salter provenen d’aquest servei de nines artesanes. És ple hivern, i el fred i les malalties que provoca li dupliquen la càrrega de treball i fan que sovint les hores de feina passin de dotze a vint. «És comprensible», diu la senyora Salter amb la veu manyaga que afecta per als clients, «i fins i tot és natural que desitgin commemorar el traspàs d’una ànima estimada. Al capdavall, ja llegim a l’Epístola als Corintis que “estem plens de confiança, i més ens estimem emigrar del cos i anar a viure prop del Senyor”. La seva ànima se n’ha anat i aquesta nina és un símbol del vas terrenal que ha deixat enrere».

Deduir si els nens de les fotografies són vius o morts és una operació subtil, però l’Iris ha après quins en són els indicis. A vegades és senzill. La criatura sembla adormida i està envoltada de flors. Al darrere hi té un suport evident que en alguns casos arriba a prendre la forma d’una persona camuflada per confondre’s amb el tapís. O bé, si surten altres persones al daguerreotip, el temps d’exposició ha fet borrós tothom llevat de la criatura, que surt retratada en una perfecta i immòbil nitidesa.

—És viva —decideix l’Iris—. Té els ulls borrosos.

—Silenci! No toleraré més xerrameca —borda la senyora Salter, encenent-se de sobte amb l’abrandament d’un llumí. L’Iris deixa caure el cap i es posa a mesclar un rosa més fosc per a l’ombra que separa els llavis de la nina. No gosa alçar la mirada perquè tem rebre una d’aquelles pessigades que la senyora Salter sol fer al tou del colze.

Les noies passen tot el sant dia assegudes l’una al costat de l’altra, i gairebé no parlen ni es mouen; paren només per menjar pa untat amb greix de vedella.

L’Iris pinta les cares de porcellana, passa els cabells pels forats que tenen al crani i de vegades els arrissa amb el braser, si la figura ha de dur rínxols. Mentrestant, l’agulla de la Rose puja i baixa com l’arquet d’un violinista. La seva tasca és embellir, amb afegits subtils i hàbils, les faldilletes i els cossets de confecció basta que les cosidores de menudalls fan durant la nit: hi afegeix perletes, mànigues frunzides, voravius de passamaneria i botons de vellut petitons com el nas d’un ratolí.

Per bé que són idèntiques, les bessones no s’assemblen gens. Quan eren petites, tothom assenyalava sempre la Rose com la més bonica de les dues; era la favorita dels pares i ella s’agafava a aquest sobreentès com a un tresor. La clavícula guerxa de l’Iris, una deformitat de naixement que li projecta endavant l’espatlla esquerra, suscitava una mena de benvolença protectora en la seva germana que només de tant en tant irritava l’Iris («no soc una invàlida, saps?», li etzibava quan la Rose insistia a dur-li els paquets després d’avançar-se-li a grans gambades, com si fos natural que l’Iris quedés ressagada). També s’esbatussaven i discutien per coses com ara qui es menjaria la patata rostida més grossa del sopar o qui podia saltar més lluny o escriure amb més pulcritud. Es permetien aquelles burxades cruels perquè sabien que després de cada discussió arribaria la reconciliació: assegudes a la vora del foc amb les extremitats entortolligades, somiaven els detalls de com seria la botiga imaginària que obririen. Es diria Flora i tindria les lleixes plenes de petits arranjaments florals i tot de vasos amb lliris i roses penjats a les parets.

Tanmateix, quan les germanes van fer setze anys, la Rose va contreure la verola i va venir de poc que no es mor. De fet, va arribar a dir que s’hauria estimat més morir-se quan es va veure la cara i el cos plens de pústules i erupcions i l’ull esquerre enterbolit per la ceguesa. Al cap de poc, la pell se li va escrostonar i se li va posar de color porpra, situació que va agreujar rascant-se contínuament. «Per què em passa a mi? Per què?», somicava, i després afegia, en un to tan baix que l’Iris dubtava del que havia sentit: «T’hauria d’haver passat a tu».

Ara que tenen vint-i-un anys, tenen els cabells del mateix castany rogenc, però la Rose els porta com si fossin una penitència: tirats cap endavant per cobrir-se tant com pot les galtes picades. Els de l’Iris li arriben fins a mitja cintura i els porta entreteixits en una llarga i abundosa trena; té la pell d’una atractiva blancor i suavitat. Ja no riuen juntes, ja no es diuen secrets a cau d’orella. No parlen mai de la botiga.

Alguns matins, l’Iris es desperta i descobreix que la seva germana l’està observant amb uns ulls fits i una expressió tan buida i freda que fa esborronar.

L’Iris nota com les parpelles se li van cloent com si les hi haguessin cosides a un plom. La senyora Salter està atenent els clients amb una veu que cantusseja melòdicament.

—Posem tota la cura en cada encàrrec, només fem servir porcellana de les fàbriques del nord. Aquí som com una família, sap? Només hi tenim noietes honestes, no com aquelles cridaneres venedores de capells del carreró Cranbourne… una colla d’immorals, és el que són.

L’Iris es clava els dits a la cuixa per mantenir-se desperta. El cap li cau i es pregunta si seria tan terrible fer una petita capcinada…

—Diantre, Rosie —xiuxiueja en redreçar-se tot fregant-se el braç—, amb aquest colze que tens no sé per què necessites agulles.

—Si la senyora Salter t’hagués vist…

—No ho suporto més —xiuxiueja l’Iris—. No puc més.

La Rose calla. Es burxa una crosta que té a la mà.

—Què me’n diries de fugir d’aquí? Si no haguéssim de…

—Tenim sort —mormola la Rose—. Què penses fer? Abandonar-me i tornar-te una perduda?

—És clar que no —respon l’Iris en veu baixa—. M’agradaria pintar coses de veritat i no aquesta rastellera interminable d’ulls de porcellana, i llavis i galtes i… ecs! —Inconscientment ha clos el puny. L’obre i s’adona que està afligint sa germana. Tot i que la malaltia que va patir no és culpa de l’Iris, cada dia ha de carregar-ne les conseqüències i ha de veure’s exclosa de la més petita manifestació d’afecte.

—No ho suporto, viure a la cova de la dona de Satanàs.

A l’altra banda de la botiga, el cap de la senyora Salter es gira més rabent que el d’un mussol. Fa mala cara. De l’ensurt, la Rose es punxa amb l’agulla.

La porta es tanca d’un cop de vent. L’Iris força els ulls per mirar d’entrellucar alguna cosa a través de les finestres llardoses. Veu carruatges que passen i s’imagina les dames que deuen anar arrepapades a l’interior.

Es mossega el llavi, fa caure un polsim de pigment blau i suca el pinzell a l’ampolla d’aigua una vegada més.