La dentadura

L’ALBIE COMENÇA A SENTIR LA FORTOR de productes químics d’en Silas arreu, fins i tot se la nota incrustada als palmells bruts. En alguns moments ha tingut la intenció d’anar fins a la porta de l’Iris, disposat a avisar-la, però cada cop s’ha imaginat sa germana degollada i que ell es quedaria tot sol per plànyer-la.

Ha notat un canvi en l’estat d’ànim d’en Silas: aquell caminar d’esma, sense rumb, ha cedit el lloc a una decisió preocupant. En Silas espia l’Iris des de les onze en punt fins a les quatre i després s’afanya a tornar a la botiga. Aquest cop ha tancat la finestra, però l’Albie no té cap intenció de tornar-s’hi a enfilar. L’Albie recorda la ploma d’estruç que va trobar sota el llit. Quan va preguntar per la Bluebell, li van dir que unes setmanes abans havia relliscat i havia mort en una séquia. L’Albie va empassar-se el sanglot que li pujava en sentir-ho.

Sa germana el burxa a causa del seu neguit, de la seva incapacitat de concentrar-se i distreure-la com abans amb les tonades apreses als carrers.

—Què et passa, germanet? —li ha preguntat—. Si pateixes per si se t’endurà la policia, no ho facis. El germà de la Moll necessitava més diners que no pas jo. El que has de fer és entrar a les escoles per a pobres i tenir una edu-ca-txió. —Ell s’ha limitat a allunyar-se’n i no li ha explicat res.

Són les cinc en punt. Sap que en Silas no es mourà de la botiga fins al matí, així que prova de relaxar-se, d’aprofitar unes valuoses hores de son abans que el facin fora de l’habitació, a les vuit, i no li permetin tornar-hi fins que sa germana hagi acabat el torn de nit. Se la mira. Té els cabells clars escampats sobre el coixí i la boca entreoberta. Dorm amb els membres en un angle tan forçat que de cop l’assalta la por de si no deu ser morta. Li toca la galta. Nota la calidesa de la respiració a la mà.

L’Albie sent un truc a la finestra i s’alça d’una revolada. Potser és en Silas altre cop.

—Alb! —crida algú. Només és el noi que abans el guiava fins a les bestioles mortes.

—Xst —mormola—. Ma germana està provant de dormir.

—No et sento —crida el noi—. Vine a fora.

L’Albie surt de sota la manta grisa i puja per les escales.

—Aquella dona altre cop està provant de veure’t —diu el noi—. M’ha promès un penic si et trobo.

L’Albie nega amb el cap.

—Digue-li que no m’has trobat.

—Mala sort. És allà davant.

L’Albie es gira i veu l’Iris que el saluda amb la mà. Té els cabells rojos arrissats i es va acostant entre els rierols de pixum i vinagre i les piles de merda de cavall i de persona. L’Albie li fa un senyal.

—Senyoreta… aturi’s… aquest lloc no fa per a vostè.

Ella assenyala aquell edifici de façana bruta i murs mig estintolats.

—Vius aquí?

—Sí, senyoreta —diu ell. No gosa ni mirar-la.

—Tinc una cosa per a tu. —Obre els braços per abraçar-lo, però ell es queda on és—. Ets car de veure últimament, eh? Vine… tinc te i una sorpresa.

La segueix pels carrers amb el mateix entusiasme que mostraria un trist gos falder que és arrossegat per un amo capriciós.

Quan arriben a la porta d’en Louis, ell es planta.

—No tinc temps d’entrar.

—He comprat crema freda especialment per a tu —diu ella—. És fàcil de menjar amb només una dent…

—No tinc gana, senyoreta —afegeix ell, justament quan el ventre el desmenteix amb un cargolament. Ha vist que no s’ha adonat que ha perdut la dent. Tanca més els llavis.

—Estic malalt.

—No entraràs ni un moment?

—Haig de fer uns encàrrecs. —Parla secament, mantenint-se a distància.

No ha de mirar-la. No ho pot fer. De totes maneres, percep la decepció en el to de la seva veu.

Covard.

—Com a mínim entra per la sorpresa —diu ella. No li queda altra opció que entrar-hi.

Es fixa en les sabates d’ella, que ara apunten en la seva direcció. Estan plenes d’engrut, com els baixos de la faldilla, una taca marronosa causada pel fet d’haver visitat el seu carrer.

—Bé, si no tens gaire temps… —s’escura la gola—. En Louis ha venut el quadre de La pastoreta, aquell en què li vas fer de model, i jo…, bé, ell m’ha donat una part dels beneficis.

L’Albie pràcticament no l’escolta. Mira fixament les sanefes de la catifa i les compara amb els esglaons podrits que tenen al bordell. Pensa en sa germana i en la manera tan plàcida com dormia.

—El tema és —continua ella— que vull donar-te tres lliures per a la dentadura.

—Com? —Alça el cap de cop i comet l’error de mirar-la a la cara, de veure aquells ulls afables. Enretira la mirada i reprèn l’estudi de la catifa.

—Per a la dentadura que vols. Sé que són molts diners i potser algú diria que és una ximpleria, però tu per a mi ets com un germà. —S’atura—. No sabia que… realment vius allà? La teva germana…

L’Albie no diu res.

«Avísa-la, tros de bèstia sense entranya, desgraciat egoista, gallina!».

Comença a gratar-se els braços. S’hi formen bombolletes de sang, lluents com uns cristalls de bijuteria, però, tot i així, continua clavant-s’hi les ungles.

Veu que ella es treu alguna cosa de la butxaca i s’hauria estimat més que no ho fes, que el deixés tranquil. No es mereix res.

«Explica-l’hi, tros d’ase!».

Sense poder-se contenir, li arrabassa els diners de la mà amb l’agilitat d’un lladre i arrenca a córrer.

—Albie… —crida ella en un to d’incredulitat, dolguda per la seva mala educació.

«Perfecte», pensa ell, perquè ell no ha demanat els diners, no ho ha fet… Voldria tirar-se de cap a terra, que li passessin pel damunt les rodes d’un carro.

«Megalosaure, megalosaure, megalosaure»…

Prova de concentrar-se en aquelles paraules, però li ballen pel cap.

«Megaloiris, megaloiris, Iris, Iris, Iris, Iris»…

No pot córrer gaire estona; nota un ofec al pit i té el nas tapat.

L’Albie arriba a la botiga. Té mocs sobre el llavi i la part blanca de l’ull més enrogida que un sidral. S’eixuga la suor de la galta amb una mà, mentre amb l’altra subjecta els bitllets. No vol afluixar la mà ni tan sols un moment per por de perdre’ls.

—Fot el camp! —crida el propietari, interposant-se entre l’Albie i els pots plens de dents.

—Tinc virolla, eh? —diu l’Albie, però no l’hi mostra, perquè en el passat ha vist com clavaven una ganivetada a un venedor ambulant per dues guinees.

—Vull veure-la.

—No l’hi ensenyaré fins que m’hagi ensenyat una dentadura de vori de qualitat.

—A qui has entabanat? Has pispat els diners, suposo.

—I què li importa, eh? No n’ha de fer res d’on els he tret, però li dic que ha sigut honestament.

El propietari sospira i el deixa entrar, tot i que manté una mà al coll de la jaqueta de l’Ablie.

Les dentadures estan exposades en tota l’esplendor, valuoses com medallons de plata. Genives de material dur i dents blanques i polides.

—Tinc tres lliures, senyor. Serà prou per a les de vori de morsa, oi? Només em falten tres xílings i vostè diu que hi ha una oferta durant l’Exposició. Vull aquestes, senyor; no s’esquerden com les de porcellana ni es posen grogues com les de Waterloo.

Fa una mirada ràpida als bitllets i s’adona amb horror que a la mà hi té cinc bitllets rebregats d’una lliura cadascun.

Potser veure el barri on viu ha fet que ella li donés més diners. O tal vegada ha sospitat el que passa amb sa germana?

«Per a mi ets com un germà».

—No en tens prou —diu l’home.

—Sí que en tinc —diu l’Albie—. M’he confós.

—Ni et passi pel cap de fugir amb les dents a la teva boca podrida o te les faré empassar gola avall fins que se’t clavin a l’estómac. —L’home obre un expositor de vidre i allarga la dentadura a l’Albie.

La frontissa d’or és preciosa, com un ble de cabells enrotllats. Les dents… mai no ha vist una cosa com aquella. Tremola d’emoció quan s’entafora la dentadura a la boca.

La nota tremendament grossa, inflada. Prova de parlar, però només allibera un mmfff.

—Cal temps per acostumar-s’hi —diu l’home mentre li dona un mirall.

L’Albie somriu i tanca les barres. Unes dents precioses. Ell també queda preciós. Era el que volia, el seu màxim anhel. El seu rostre és capaç de dibuixar un somriure natural. Es passa la llengua per la part posterior de les dents. Caram, són millors i tot que les de sa germana…

Sa germana, estirada al llit. Sa germana, que deu estar a punt de rebre els homes… Cinc lliures li canviarien la vida, a ella. Podria pagar tots els seus deutes i sortir del bordell, i ell se les està gastant en una cosa simplement vanitosa…

Escup les dents i, sense pensar-ho gaire, s’allibera amb una estrebada de la mà de l’home i abandona la dentadura de vori de morsa al taulell.