La GPR

—UN GOT DE BRANDI CALENT —diu en Silas tot deixant una moneda al taulell mentre la campana d’una església veïna repica enèrgicament. Hora de l’oració coral de les sis de la tarda. Seu a la taula que és més a prop de la llar de foc i té la galta enrogida per l’escalfor. El món resplendeix. Les graelles amb forma de cloïssa, el sostre d’on pengen tot de pitxells daurats, les brases que cauen i moren espetegant a l’estora que té prop dels peus. Al mur hi penja una placa amb la frase «Qui no veu cervesa no té vivesa», i cada cop que la veu riu estentòriament per demostrar que sap llegir. La beguda, quan l’hi porten, és calenta i forta, i amb el primer glop desfà la capa de mantega líquida. Torna a pensar en la noia, en la clavícula deforme i el verd dels seus ulls.

—Feia temps que no el vèiem per aquí, senyor —diu la patrona en un to que sembla cordial, però que encobreix, n’està segur, una expressió de disgust—. Tot i que, d’artistes com vostè, no ens en manquen. Venen sovint. Massa sovint, si em permet de dir-ho.

—He estat enfeinat —respon en Silas, encara que ell mateix s’estranya que hagi prescindit de la calidesa acollidora i de l’ebullició d’activitat del Dolphin tant de temps. Li agrada el local; la cervesa és passadora i encara ho és més parar orella al que s’hi diu.

Una noia jove que seu a la taula de davant d’en Silas —amb l’escot tan baix que mostra una mitja lluna de mugrons rosadencs— esclafeix a riure i dona un cop al pit d’un home de cabells blancs. Porta l’acostumada ploma d’estruç clavada en uns cabells tenyits de rosa. La patrona s’hi acosta de pressa.

—Mira, Bluebell, no permetré que tractis amb tan poca consideració els nostres honorables clients.

En Silas s’aferra a la copa i fins i tot l’escuma del brandi li recorda el color dels cabells d’ella. Iris, segons ha dit l’Albie. Els seus ulls, lleugerament ensotats, comunicaven una solitud i una recança que li han resultat immediatament familiars. Com si hi hagués un cordill invisible que els lligués.

Tenia tanta retirada a una versió adulta de la Flick que gairebé ha dubtat si podrien ser la mateixa persona. La Flick, abans que desaparegués de la fàbrica amb quinze anys. En una ocasió, mentre feien una passejada pel camp, va proposar-li si volia veure la seva col·lecció. Recorda l’esclat roig dels seus cabells, aquelles mans amb els artells definits. Es va sentir tot un cavaller quan va fer passar una dama al seu taller per primera vegada. Aquest és el meu món. Ha de forçar la memòria per mirar de recordar l’expressió que va posar quan li va mostrar els cranis d’un conill, d’un teixó, d’una llebre i —el seu tresor— d’un moltó de banyes cargolades.

El pensament sovint se li envola cap a ella, i és reconfortant imaginar-se com hauria pogut créixer. La Flick esdevé l’Iris. Ja no ha patit aquella mort que sovint ha imaginat en un riu de Staffordshire o a mans de l’hereu de la terrisseria o bé sota les rodes d’un cotxer borratxo, sinó una fugida cap a Londres, cap a un taller de nines i cap a un futur millor.

—Salta, Louis! —crida algú. En Silas torça el coll i reconeix els tres artistes que beuen armant tabola al taulell. Ja fa tres setmanes que Louis Frost i Johnnie Millais van passar per la seva botiga, segurament és massa poc temps per provar d’endossar-los una altra bestiola. El tercer home, Gabriel Rossetti, ha travat els braços amb Millais creant una mena de pont a l’altura del pit. En Louis s’enretira unes passes. Té els cabells morens i ondulats, feréstecs com el papus de la xicoia.

—Cavallers! Us ho prego —adverteix la patrona, però en Louis ja ha agafat embranzida i ha saltat per sobre dels braços enllaçats. Pren terra amb una patacada sorda. El sostre cruix. S’espolsa els pantalons i somriu a la clientela. Alguns clients l’aplaudeixen, d’altres posen mala cara i segueixen concentrats en les seves menges.

—Vive la GPR! —proclama Rossetti. Aquell crit de guerra irrita en Silas, no perquè el soroll el molesti, sinó per l’exclusió implícita en aquell acrònim secret amb què s’autoanomenen. GPR? Grup daixonses?

—Vive la GPR! —secunden Johnnie Millais i Louis Frost.

En Louis porta la veu cantant en els primers compassos de La marsellesa.

—Allons enfants de la Patrie!

—Le jour de gloire est arrivé!

—Tais-toi… no ha arribat encara —gruny la patrona a un pam de les seves orelles; callen. Els empeny cap a un banc de fusta que hi ha darrere en Silas—. No ha arribat pas. I menys si hem de jutjar per la crítica tan galdosa que et va dedicar The Times.

—Un cop baix…

—Quina indelicadesa…

—El nostre dia arribarà, ja ho veurà, estimada harpia…

Alguns dels parroquians riuen per sota el nas. En Silas no riu. Observa amb fixesa aquells nois que són deu anys més joves que ell, però que tenen una energia esclatant i una confiança que ell no ha tingut ni en somnis. Els ha vist quan surten a pescar el que ells anomenen bombonets, de bracet a la voravia mentre jutgen totes les dones que passen. Potser si hagués estudiat Medicina, hauria pogut trobar una colla d’amics com ells.

Li arriben alguns retalls de la seva conversa.

—He mirat per Tottenham Court Road i ni un bombonet a la vista. Com se suposa que haig d’enllestir El captiveri de la reina d’en Guigemar per a l’exposició sense…?

—És millor que pentinar els bordells a la recerca de gitanes com aquella Mad…

—Va dir el senyor que ha pintat un noi plorós i pèl-roig que sembla que tingui torticoli.

—Et prego que no em recordis més aquella crítica demencial.

—Au, vinga, Millais, tots sabem que Dickens és un tros de… —diu en Louis en un to confortador.

—Un tros d’ase!

Es posen a riure i en Silas dubta si acostar-s’hi i parlar-hi, provar de vendre’ls un pardal dissecat, un moix o una calavera per al fons de les seves pintures. Darrerament ha estat massa absort en els cadells siamesos i no ha venut prou collarets d’ales de papallona.

—Mireu! És el Cadavèric! —exclama Rossetti. En Silas reconeix el seu malnom. Els llistons que fan partió entre les taules estan separats, i en Silas es gira, saluda amb una inclinació de cap i alça el got.

—Disculpi la seva impertinència —diu en Louis, asseient-se de genolls al banc i acostant-se-li de manera que el seu cap sembla flotar en l’aire prop d’en Silas. L’artista té un aire més vampiresc que de costum: té els cabells negres despentinats i una pell tan pàl·lida que sembla blavosa.

—Gabriel, ets groller com un porc. Segur que a tu no et faria gens de gràcia que et diguessin així.

—Ximpleries. És una expressió afectuosa —respon Rossetti, i el seu rostre apareix al costat del d’en Louis.

—M’han dit coses pitjors —diu en Silas.

En Louis tamborina una melodia inconeguda als llistons amb uns dits que tenen les ungles tacades de pintura.

—En Silas! Justament l’home a qui volia veure, de fet. Això m’ha estalviat una visita a la botiga.

«Aviat tindré un museu», pensa en Silas, «no una botiga». Fa un altre glopet de brandi i diu:

—Ah, sí? Vol un altre animal?

En Louis descarta la idea amb un cop de mà.

—No. Em sap greu dir-ho, però aquella tórtora dissecada que em va vendre…

—Què? —pregunta en Silas. Pensa en aquella entremaliada assetjadora de les venedores de créixens i en la manera com va disposar-ne les plomes formant un ventall perfecte. Era una de les seves millors peces, un exemple suprem d’habilitat.

En Louis sospira.

—Bé, temo que… bé, que s’ha florit.

—Com diu? —quequeja en Silas.

—S’ha podrit. He anat a Edimburg només una setmana i quan he tornat m’he trobat la casa plena de mosques vironeres. —Fa una ganyota de fàstic i continua parlant i gesticulant—. Tot estava… ple de cucs. Només de posar un peu a la porta de poc que no vomito. Per Déu, Johnnie, recordes la pudor que hi feia?

—Gairebé es podia sentir des del carrer Gower.

—Està segur que ha sigut l’au? —pregunta en Silas, gratant el caire de la taula. Se li regira l’estómac—. Estic convençut que la vaig assecar correctament.

—Diu que n’està convençut! —brama Rossetti—. Convençut? Quina altra cosa hauria pogut provocar-ho? Els pinzells cobrint-se de floridura? Tens sort que li hagi passat a en Louis i no a mi. Jo no soc tan flegmàtic.

—Rossetti, si us plau —diu en Louis, deixant de fer manotades en l’aire i parlant amb en Silas en un to més serè—. Em sap greu haver-ho de mencionar, de veritat, però és que… bé, m’ha causat alguns maldecaps. La meva model, la meva reina, em va deixar plantat. Deia que no volia estar-se en una casa empudegada d’aquella fortor pútrida. Això m’ha suposat un contratemps amb la pintura força avançada.

En Silas engrapa el got més fort.

—Ho sento —diu—. No se m’acut què pot haver passat. Per descomptat, el compensaré. —En Louis avia la idea amb un cop de mà, però aquesta generositat només aconsegueix entristir més en Silas. És possible que no hagi assecat bé l’au? Tan absort estava en l’altre espècimen? Era un ratpenat, no? Li donarà el ratpenat com a compensació. O bé insistirà a tornar-li els diners. Cal fer-ho, i sense pensar en els diners que hi perdrà, encara que li resulta difícil. Ja els hi reemborsaran amb més encàrrecs futurs. Té un raconet estalviat per pagar el lloguer.

—I ara, gràcies a aquella tórtora podrida, la teva situació és desesperada —diu Rossetti tot girant l’esquena a en Silas, en un to tan alt que fins i tot la Bluebell fa escarafalls. En Silas enfonsa la mirada en el got i no gosa encarar-se amb les mirades de menyspreu dels altres parroquians. És un fracassat i a Rossetti tant se li’n dona que els altres ho sàpiguen.

—Tampoc no diria que és desesperada… —comença a dir en Louis.

—La teva tórtora és una massa cucosa que a hores d’ara deu ser al fons de les aigües residuals del Tàmesi.

—Gairebé l’havia acabada de pintar…

—La teva model, aquella dependenta que és un argent viu…

—Només es belluga de tant en tant…

—T’ha abandonat perquè el teu taller fa més pudor que una cripta resclosida.

—Segur que la Sid es presta a substituir-la; si no, ja recorreré a alguna noia dels suburbis —insisteix en Louis.

Rossetti esbufega.

—A Lizzie Siddal? Em sembla que no podrà ser. Està treballant per a Millais. I tu tens un retrat de noia sense noia i sense cap esperança d’aconseguir-ne una. De fet, només has pintat un contorn en blanc i una tortoreta de no res. Envia això a la Royal Academy i vejam què en diuen. —Rossetti torna a asseure’s i uneix les puntes dels dits formant un triangle—. I dius que la teva situació no és desesperada. —En Louis arruga el front.

—Però tinc la meva visió, la idea ja hi és tota, allà. Puc penjarla als murs de l’Academy. Si com a mínim… —perd convicció—, si com a mínim pogués retratar una noia.

—La visió és el que compta —diu Millais, donant-li uns copets al braç—. Aquestes minúcies poden resoldre’s.

—I tu, Cadavèric… —segueix dient Rossetti, tornant-se a adreçar a un Silas que es va fent més i més petit.

—Es diu Silas —corregeix en Louis.

—I tu, Silas —diu Rossetti amb una mirada de gairell—, acabes de prometre que compensaràs en Louis. Com? Faràs tornar per art de màgia la mossa bellugadissa que el teu espècimen florit ha espantat? És un escàndol.

—No és una situació desitjable, Silas —afegeix Millais, provocant que en Silas s’enrojoli. Fins i tot Millais es mostra decebut—. Hauries d’haver vist en Louis els últims dies…

—La seva malenconia feia llàstima de veure —diu Rossetti—. Et tenia en més bona consideració com a professional.

Més bona consideració. Un escàndol. La posa asimètrica. Voldria enterrar la cara entre les mans. La posa asimètrica. Aquells tres homes es fonen en una sola cara, la cara burleta d’en Gideon, i torcen el llavi superior en un gest de menyspreu implícit. En Silas sap que no farà mai res de profit, que és un ésser menyspreable, mancat de talent.

—Vinga, cavallers —diu en Louis—, no és tan greu com ho pinteu. Silas, si us plau, disculpi’ls. Aquesta nit van alegrets. Segur que me’n sortiré. Com a mínim, vaig acabar de pintar la tórtora abans que es podrís. —Allarga la mà i en Silas s’encongeix. Però només volia donar-li un copet a l’espatlla.

El tacte de la seva mà és ferm, reconfortant, i aquella tendresa inesperada aclapara en Silas després de l’escridassada que ha rebut de Rossetti. És incapaç d’alçar la mirada i d’asserenar una mica la veu quan es posa a parlar.

—Em sembla que tinc la solució. —La mà li tremola en buidar d’un glop el got de brandi; el cap li roda. El licor l’embafa. Massa dolç. Les emocions se li desborden. Vol complaure aquell home, agafar-se a aquell brot d’amistat, compensar-lo per l’assumpte de la tórtora… segueix parlant sense poder contenir-se—. Em sembla que tinc una model per a vostè… Vol una reina, oi? Algú enlluernador? Treballa a ca la senyora Salter.

—La botiga de nines?

—Sí, em sembla que sí. —S’atura en sec. Es passa la mà per la cara i pel coll com si volgués empassar-se les paraules que acaba de dir. Ella és massa valuosa. És seva, i està astorat pel que acaba de fer.

—Potser no li farà el pes —diu dubitativament—. M’he precipitat. Té una deformitat. La clavícula… no és escaient.

—Bé, això ja ho comprovaré jo mateix demà. —En Louis treu un quadern de pell i un llapis i apunta «Salter».

Massa tard.