Un cavaller

L’Albie s’ha escapolit del bordell abans que la Nancy pogués enxampar-lo i fer-li rentar els llençols. Darrerament li fan fer coses pròpies d’una bugadera, fregar uns llençols plens de ronya seca com la bava d’un cargol. El vinagre i els raspalls aspres li couen els dits. No és just, ben mirat, i ahir va dir a la vellota que ara ell és un model d’artistes i que no s’ha de rebaixar d’aquella manera, però ella es va limitar a riure i a allargar-li el raspall.

Porta uns bombatxos blaus de camussa, acabats de sortir d’una parada de Petticoat Lane; el venedor els hi ha regalat a canvi d’atreure clients amb unes quantes cabrioles i tombarelles. Estan apedaçats dels genolls, tenen uns botonets de banya per ajustar-los al tou de la cama i escauen d’allò més bé a la seva nova posició social. Camina com un fanfarró, traient-se el barret per saludar els comerciants i fent el senyor.

—No et vaig dir que seria un home de profit? —diu a un venedor de llimones que no queda gens impressionat.

—El més a prop que estaràs d’un cavaller serà quan passis per davant d’un hotel —replica, però l’Albie pica de peus i fa un saltiró—. Què vols amb aquesta boca esdentegada, eh?

—Aviat em posaré una dentadura, ja ho veuràs, ja.

Consulta el seu rellotge de butxaca, un disc de cartró amb un cordonet, i anuncia:

—La puntualitat és molt important per a un cavaller, no arribar ni massa d’hora ni massa tard. I ara m’acomiado de vós, vell xaruc i picat de verola.

El venedor de llimones arronsa tant les espatlles que el coll li desapareix.

L’Albie tomba cap a Colville Place, ocupant més tros de la voravia del que li pertocaria, amb els braços estesos com si fossin ales, fins que un home li dona un copet al canell amb el mànec platejat del bastó.

—Alerta, marrec.

L’Albie li treu la llengua. Res no podria fer descarrilar el seu bon humor, ni tan sols la mossegada del vent que s’esmuny pels forats de la seva jaqueta o el fet que el gat que havia tret a passejar lligat amb un cordill, com l’spaniel d’un cavaller, se li hagi escapat al carrer Oxford. A més, el negoci rutlla: la gentada que vindrà a la Gran Exposició significa que sa germana tindrà més clients pagesots.

Arriba d’hora i un cavaller ha de ser puntual. Arribar d’hora és tan vulgar com la tardança. (Va demanar a en Louis que li expliqués algunes coses que distingien els cavallers i aquesta és una de les que recorda. Li va preguntar el significat de les paraules que desconeixia com si amaguessin el secret de la vida: tardança vol dir arribar tard i puntual vol dir arribar a l’hora que toca). Barboteja la paraula puntual, puntual, puntual. Una campana repica i ell compta amb els dits.

—Déu meu, les deu en punt! —mormola—. No m’han citat fins a dos quarts.

Es fixa en l’esglaó que hi ha davant la botiga abandonada, el punt on va veure en Silas, i decideix seure-hi fins que senti una sola campanada. S’asseu amb les cames encreuades com els lacais i la barbeta alçada.

Se sent neguitós, com si els aparadors polsegosos de la botiga l’observessin. Es gira i li costa veure’n l’interior; està fosc i dels angles de l’aparador en pengen algunes teranyines velles. Ensopega el seu reflex i somriu, però recorda les genives pelades i es cobreix la boca. Aleshores en sent l’olor: una fortor de productes químics.

S’empassa la saliva i s’aixeca per mirar a través del vidre. Veu un parell d’ulls i una boca que es torça en un gest de reconeixement.

L’Albie pitja la porta i s’obre fàcilment. Entra a la botiga abandonada. A les parets hi ha collats tot de canelobres buits.

—Silas, senyor —diu l’Albie, i l’home recula. Està arraulit al costat de l’aparador. Normalment va net i ben arreglat, però ara té les galtes xuclades i l’abric blau tot brut i ple d’estrips.

L’Albie fa una mirada al voltant i s’ajusta la jaqueta.

—Que hi fa, aquí? —I després afegeix, tot esperant que en Louis hagi encertat el propòsit d’en Silas—: Que ha vingut a vendre algun dels seus animals al senyor Frost?

En Silas no diu res, però es dona tres cops a la clavícula. Els impactes produeixen un so esgarrifós.

—Senyor? —pregunta l’Albie—. Que aneu engatat?

—Fuig —diu en Silas entre dents—. Si ella vingués…

L’Albie s’empassa la saliva i aleshores sap que hauria d’haver discutit més amb en Louis, que la seva intuïció era encertada.

—Deixi-la en pau.

—Que deixi qui?

—A ella —diu l’Albie. Aquell cloc-cloc-cloc l’angunieja, talment com si aquell home estigués marcant el ritme a força de cops al seu propi crani—. A l’Iris. Ja sé quina en duu de cap, senyor, sí que ho sé…

En Silas branda la mà i l’Albie segueix la direcció de la seva mirada fins que es perd al taller d’en Louis.

—No saps res, Alb… No saps res de tot el que està patint.

L’Albie fa una mirada circular.

—Senyor, si us plau. Deixi-la tranquil·la. No vol saber-ne res, de vostè. Ha de deixar-la. —S’estarrufa per semblar més gran, així que recorda com les mans d’en Silas van estrènyer el coll d’aquella noia, com va causar un mosaic de blaus a la Moll, la pèl-roja. Té un accés de ràbia, de ganes de protegir l’Iris. Ella no s’ho mereix i, a més, tot allò no deu ser culpa seva? Ell els va presentar, no? Ara ha d’esmenar-ho i avisar-la. Es posa de puntetes—. Li dic que la deixi.

Està tan a prop de l’home que pot ensumar-lo. Per sota de l’olor de químics, hi ha una fortor més animal i tèrbola.

En Silas no aparta la mirada. Clava una plantofada a l’Albie com qui mata una mosca. Té més força al braç del que l’Albie s’esperava i el nen cau d’esquena i impacta, amb un soroll sord, contra les lloses. Els bombatxos nous li han quedat arrebossats de pols. El posseeix un sentiment d’odi tan pur que fins i tot tremola. S’alça i estira la màniga de l’abric d’en Silas.

—Això s’ha d’acabar! Ha de… d’oblidar-la!

La boca d’en Silas s’ha fet una línia prima.

—Si us plau —diu l’Albie—. Deixi-la… per l’amor de Déu… ella no.

Com més l’ignora en Silas, més esverat està l’Albie. Empeny en Silas sense cap resultat, així que li dona una bufetada a les barres.

En Silas clava els ulls en el noi i l’agafa pel doblec de la jaqueta. El teixit s’esquinça. L’Albie nota la força de les mans d’aquell home, el seu alè pudent, la pudor d’uns calçons llardosos.

L’Albie prova de donar-li cops de puny, de clavar les ungles a l’esquena de l’home, però no té una bona posició ni cap punt on recolzar-se. Està atrapat en una abraçada i el braç d’en Silas fa de cenyidor. Una onada de dolor l’envaeix quan el seu cap impacta contra la paret que té darrere, sent una cremor a la boca, un os que cruix. I alguna cosa li raja del nas humit… amb prou feines pot respirar dins aquella bombolla de sang.

—Si tu… —diu en Silas amb la respiració accelerada—. Si tu hi interfereixes… Si fas la més petita cosa… Ficar el nas allà on no et demanen, dir-ho a algú… aniré a buscar la rateta de ta germana. Sé que era ella qui vaig veure en aquella carbonera. Sé exactament on trobar-la, aquella meuca barata. —En Silas el sacseja i l’Albie gemega, prova d’acumular prou saliva per llançar-li un gargall a la cara, però no n’hi queda.

En Silas el deixa anar i l’Albie no pot evitar de lliscar fins a terra. Tus i alguna cosa dura li cau a la mà: la seva última dent… La sang li regalima del palmell com si fos aigua. Prova de tornarse a clavar la dent a la geniva, però no hi ha res a fer.

Quan alça la mirada, en Silas ja se n’ha anat.

L’Albie es posa dret amb penes i treballs, aquí caic, aquí m’aixeco. No es rendirà. Ni pensar-ho. Protegirà l’Iris. És de les persones més nobles i amables que coneix.

Surt de la botiga i truca a la porta d’en Louis amb vint minuts d’antelació. Puntual, pensa mentre les cames li fan figa.

Però ningú no respon, tot i que sap que són a casa.

Se sent lluny d’ell mateix, lleuger i eteri, com si les cames raquítiques se li haguessin liquat. El dolor al cap és terrible i es toca la part del nas d’on ha vingut el cruixit. El dolor el fa cridar i els dits li tremolen.

Truca una vegada i una altra, i el dolor es va fent més tangible, com l’alabatre d’una papallona contra la seva cara.

—Si us plau —prova de dir, i s’adona que amb prou feines pot parlar sense la seva última dent. Fifplau.

Els seus bombatxos nous de trinca estan esquitxats de sang, una sang que encara li regalima per la barbeta fins a la camisa i fins a la pols del carrer. Li recorda la ronya dels llençols que ha fregat el dia abans, l’expressió esqueixada de sa germana i la manera com li agafa la mà des del llit que balanceja sobre seu. Sap que l’amenaça d’en Silas va de veres.

Ara les cames li tremolen una mica menys i l’onada de pànic comença a remetre. El dolor, però, es fa més i més fort, mentre s’imagina sa germana apallissada i estesa al carrer com un drap brut. Una meuca més que acaba malament. A ningú no li importarà i ningú no l’escoltarà.

Ajupint-se quan sent una punxada al costat, s’allunya de la porta. No pot posar en risc sa germana. No pot.

No val per a res, ni per a la vida de model ni com a amic de l’Iris. És un gos bastonejat, un bocamoll i un covard. Una única llàgrima engrossida li llisca per la galta i s’atura al sortint del llavi. No se l’eixuga. La llepa amb la llengua. Sal i ferro.