La túnica

LES LLÀGRIMES DE L’IRIS sense mordassa. Les galtes li couen per efecte de la sal, i té les cuixes encetades i adolorides. També ha anat de ventre —no ho ha pogut evitar— i quan es belluga nota que alguna cosa li llisca sota les natges. Té gana i set, però la noció d’haver de menjar de la mà d’en Silas li sembla insuportable. La seva situació és tan desesperada, tan llastimosament tràgica, que comença a dubtar si sortirà mai d’aquella caverna.

—Escriu la carta —repeteix ell una vegada i una altra—. Només vull això. És una simple carta.

La utilitza com a moneda de canvi. Un xíling per una baldufa, una guinea per una nina de porcellana.

Si escriu la carta que li demana, li deslligarà les mans i deixarà que mengi sense ajut.

Si escriu la carta que li demana, deixarà que es mogui pel soterrani sense lligams.

Si escriu la carta que li demana, deixarà que pugi a la botiga.

Si escriu la carta que li demana, ell… ell… ell…, però ella no bada boca i nega amb el cap.

La raó és que sap que tot és un enfilall de mentides. En Louis és la seva única esperança, i hi confia cegament i dolorosament. Si perd aquella oportunitat, no li quedarà res.

Es clava les ungles al palmell. «Prou de plorar», es diu. «Prou». No vol estar allà asseguda plorant. Farà el que calgui per sobreviure, encara que signifiqui que li donin el menjar i el beure amb la mà com si fos una bèstia. Trobarà la manera de mantenir-se amb vida.

Prova de distreure’s pensant en el quadre d’en Louis i el nus tan precís que la reina té a la túnica, pintat amb unes pinzellades exactes. A còpia d’afegir-hi matisos i matisos, petits tocs: una ombra entre verda i blava sobre el fons d’un blanc trencat. Totes aquelles pinzellades creen la il·lusió d’una persona real, d’una escena real, allà on, de fet, només hi havia uns pigments aplicats amb pèls de marta. El nus que només en Guigemar podia desfer. Prova de recordar la vivacitat dels colors. Allà tot és marró, negre i groc, com si els colors maragda, carmesí i blau d’ultramar només existissin en la seva imaginació.

Com a mínim, en Silas hi ha deixat la llàntia i ara pot observar la tela amb què està fermada. Examina la butaca: té el tou de la cama lligat a les potes per sobre de la fusta travessera. Està lligada als dos braços de la butaca, acabats en voluta, per sobre del colze. Observa la manera com la fusta s’aprima en el punt on toca el seient.

Retorça el cos i va fent lliscar els lligams cap a la part més prima del braç de la cadira. Triga hores. A força d’increments minúsculs, aconsegueix que les benes vagin una mica més balderes. Doblega la mà i fa palanca amb els dits al nus. Si aquells dits poden sostenir un llapis i moure’l sobre una pàgina, no han de poder deslligar-la? En efecte, el lligam comença a cedir de mica en mica fins que allibera el seu canell dret.

Serà lliure. No morirà allà. Tornarà a sentir la veu d’en Louis, amb aquella entonació que sovint deriva a mitja frase en una broma: «Hem vingut a rescatar-te del rei Mériaduc».

Flexiona els dits —té les marques de les benes als braços— i es treu la mordassa. Es passa la llengua pels llavis. Nota un gust agre i punyent. L’aire és més respirable.

En un moment ja s’ha deslligat la mà esquerra i poc després les cames. Prova d’aixecar-se, però les cames li fan figa. Tota ella és una gelatina que han tret del motlle abans que quallés. S’aixeca altra vegada, amb més cura, rotant primer el peu i després la cama. El dolor és tan intens que li costa no cridar.

Sap que és inútil, però de tota manera s’enfila per l’escala i pitja la trapa. Té el mateix efecte que si provés de moure l’edifici de la Royal Academy.

Decideix planejar el que farà. Agafa la llàntia. És pesada i fa l’experiment de brandar-la tot imaginant-se que impacta contra el cap d’en Silas. L’estabornirà i després s’escaparà. La mou massa de pressa i se’n penedeix profundament quan veu que el moviment en l’aire provoca que la flama comenci a trencar-se fins que s’extingeix.

S’afanya a tornar a la cadira per asseure’s amb les benes per sobre dels braços i les cames perquè sembli que encara està lligada. Té la llàntia a la mà dreta, al cantó que no apunta a l’escala, així que confia que no la veurà de seguida.

Sent que alguna cosa es remou, l’objecte pesant que manté la trapa tancada, i el cor se li encongeix. És com si ja ho sabés, com si li hagués concedit només el temps just per deslligar-se. Com si tot no fos més que un joc.

Els passos als esglaons reverberen per tota la petita cel·la. La llum es filtra des de dalt com una besllum sobtada de sol entre dos núvols. Ell no diu res, però porta un objecte. Una cadira. La subjecta amb dificultat i fins i tot perd peu en els últims esglaons i barboteja uns renecs.

Abans que pugui recuperar l’equilibri, ella alça la llàntia. Ell s’ajup i rep el cop a l’orella, així que ella torna a colpejar-lo i aquest cop cau de costat a terra.

Ella es precipita sobre l’escala —la trapa és oberta—. Les mans li rellisquen als esglaons. El metall és dur, fred, una sensació benvinguda. Està repenjada a l’extrem i comença a emergir a un espai estrany, desendreçat, però alguna cosa la reté.

Li ha agafat el peu. Li etziba una puntada i estira la cama mentre pensa: «No seràs el meu amo, no em derrotaràs»… A la fi, allibera el turmell. Ha tret mig cos fora de la trapa i està a punt de sortir-ne del tot quan nota que la mà torna a subjectarli el turmell, aquest cop amb més força, com si fossin unes manilles.

—Socors! —crida—. Socors! M’ataquen! Ajudeu-me! Ajudeume! Em matarà… em…

Perd peu i, amollant un crit de ràbia, de desesperació total, cau d’esquena a la cel·la.

Aquella podria ser la seva única oportunitat, així que ha de fer-ho. Ha d’escapar-se. Prova d’alçar-se, disposada a lluitar, esgarrapar i forcejar tant com calgui, però ell ja és al seu damunt, amb el drap a la mà.

Nota un xiulet a les orelles. —Amb què l’ha colpejada? Amb el puny?—. I queda estesa a terra. Li acosta el drap.

—No —suplica—. No ho facis. M’estaré quieta… seré bona… si us plau…

—No et crec —diu ell, agafant-la pels cabells. El drap ja li cobreix la boca i ell l’hi pressiona contra el nas. Fa esforços per mantenir-se desperta. Aguanta la respiració. Es caragola, prova de pensar coses, però el món es va dissolent en un reflex trèmol, com un miratge.

Tot s’esvaeix.