A l’altura dels ulls

—ESTIMAT —diu l’Iris tot estirant el braç d’en Louis—. Vas més lent que la Ginebra. Hem d’esbrinar coses importants, com ara si m’han penjat a l’altura dels ulls.

—Vinga, comporta’t —fa en Louis abans de posar-se a riure i apressar el pas amb uns saltirons—. Estic segur que no serà així… El deuen haver penjat en un racó com van fer amb el Rienzi de Hunt l’any passat.

Estan davant de la Royal Academy, un edifici enorme amb les pedres ennegrides pel sutge. S’hi congreguen molts homes que vesteixen de fosc, porten copaltes i alliberen espirals de fum de les pipes. S’estan drets amb un posat de fermesa, ben plantats amb una confiança que reprodueix la solidesa aplatada de l’edifici i les seves columnes. Sembla talment que ni un terratrèmol podria somoure’l i que les seves finestres són tan impermeables com la roca. L’Iris pensa un moment en la tela que va acabar devorada, però torna a alegrar-se que no estigui exposada. L’any vinent serà el moment de la seva irrupció. Presentarà un quadre impecable, ambiciós, d’una altura mínima de metre i mig. No tindrà escrúpols d’ocupar massa espai.

Un porter els obre la porta, els saluda amb el cap i els fa passar amb un gest per davant de la cua de gent que s’espera. Percep una mena de tensió en la manera com en Louis li subjecta el braç en pujar per les escales de marbre, una tensió que li provoca una onada de desig. Una imatge li travessa el pensament: els llavis cenyint el seu membre, i ell amb la boca entreoberta mentre ella puja i baixa al seu damunt… S’enrojola i sufoca una riallada.

Ell saluda amb el barret diverses persones que l’Iris no coneix o, més ben dit, els saluda amb el barret de Millais (un altre dels seus descarts). Quan es descobreix, veu que té una taca de pintura blava als cabells. Li va xiuxiuejant els noms a cau d’orella.

—Aquell és en Brown. Parlen molt bé del seu Chaucer. Oh, i allà hi ha l’Eastlake i la senyora Eastlake… I aquells són en Reynolds, en Leighton…

Les converses retrunyen per les sales i es va formant una densa boirina de fum. En Louis es treu la pipa de la butxaca i en mossega el broquet. Entren a la primera sala. En Louis passeja la mirada per tota la sala, començant per les pintures a l’altura dels ulls i després per les que hi ha per sobre i per sota. L’Iris prova de fer el mateix, però és incapaç de fixar la mirada en res. Ha anticipat aquell dia durant molt de temps i sempre s’ha imaginat els quadres pulcrament arrenglerats. Però allò és… el caos, un caos preciós. Les parets són un mosaic bigarrat fet de marcs daurats que s’estenen des del terra fins al sostre. L’esborrona pensar en tota la feina i la dedicació que hi ha continguda en aquella sala… Desenes, centenars d’anys acumulats en un sol indret. Prova de concentrar-se en un quadre que mostra un rierol escocès, imaginant-se cadascuna de les barreges de pigments i de pinzellades que han calgut per fer-lo. Aquella sala amaga la curosa ponderació d’unes ments inquietes; tot el que existeix sota les pintures és com el complicat mecanisme d’un rellotge que s’amaga rere una esfera senzilla.

—No és aquí —diu en Louis tot estirant-la cap a la sala següent. Les faldilles d’ella escombren el parquet i han d’anar esmunyint-se entre la gentada. Algunes persones contemplen les obres; d’altres, assenyalen aquí i allà i riuen. Hom diria que tot Londres havia d’anar a fer-la petar en aquelles sales.

—Quantes pintures calcules que hi ha? —pregunta a en Louis.

—Com? —respon. Ella li repeteix la pregunta—. Oh, pel cap baix, més de mil. Però on deu ser?

Ella li fa una estrebada a la màniga.

—Allà, allà —diu, i ell s’hi acosta de seguida.

L’han penjat a l’altura dels ulls. En el punt just que queda a l’altura dels ulls, al centre de la Sala Oest. Els seus colors sobresurten enmig de la grisalla dels quadres que l’envolten.

És ella qui està exposada allà, a la vista de tothom. L’ha capturada amb pigments, l’ha enclosa dins els límits dels quatre costats del marc daurat. És allà… representada a mida natural, fixada en aquell instant passatger.

No és cert que l’ha capturada bellament?

Feia un mes que no veia el quadre. La reina, ella, és a la cel·la, gairebé de perfil, amb una mà al flanc i l’altra allargada cap al colom que passa per davant de la finestra amb barrots.

Es demana com va poder dubtar que en Louis l’estimava, ara que s’adona de la tendresa amb què la va pintar, de l’afecte contingut en cada pinzellada. És una carta d’amor.

—Hauria d’haver treballat més aquella heura —diu en Louis amb el front arrugat. Fa una passa enrere.

—A l’altura dels ulls —mormola ella. La sala, malgrat el soroll, ha adquirit un aire sacramental, i ella no vol trencar l’encís d’aquell moment compartit entre tots dos.

—Sí —diu ell—. És cert. I mira… —Assenyala una altra direcció—. Allà hi ha El retorn del colom a l’arca, també a l’altura dels ulls, i la Mariana, una mica més a sota.

S’imagina el seu quadre penjat allà, al costat del d’en Louis. Tot just l’acaba de començar, ha traçat alguns contorns de llum i ombres sobre la tela tibada: la corba d’un bol ple de maduixes, un gerro atapeït de flors. Aquella tarda hi afegirà les primeres pinzellades de pintura. Ja té ganes de tornar al taller.

—Senyor Frost —diu un home, tot donant-li un copet a l’espatlla. En Louis es gira i el saluda inclinant el cap, li presenta l’Iris i l’home parla rient per sota el nas.

—Quina criatura tan magnífica! És tan alta! Realment no es pot confondre amb cap altra… Ella està en venda, també?

En Louis no riu. Parlen de trivialitats una estona, de la visita que ja ha fet Ruskin i de com n’és, de meravellós, que a Londres s’inaugurin dues exposicions en només dos dies.

—La nostra és la més important —diu l’home—, però la Gran Exposició ens ha pres bona part del públic.

En Louis carrega contra l’altra exposició.

—Totalment mancada de caràcter. Pel que diuen, és un popurri embafador de dissenys industrials. S’ha assabentat que no han dedicat cap espai a les belles arts, llevat que el quadre il·lustri un avenç tècnic en matèria de pigments? Imagini’s, reconeixen la gent no per la seva qualitat artística, sinó per la seva habilitat a l’hora de preparar pigments!

L’Iris ja havia sentit aquestes queixes abans i, al cap de poc, deixa d’escoltar-los i només veu com es mouen les seves boques. L’home té una cicatriu a la galta amb forma de cuc que se li retorça en parlar. Fa un copet al colze d’en Louis i es col·loca de tal manera que exclou l’Iris de la conversa.

—Em permet que li presenti el senyor Boddington? Ja ha manifestat el seu interès a comprar El captiveri de la reina d’en Guigemar.

Els dos homes se saluden amb el cap. L’Iris es gira, perplexa.

—Si us plau, disculpin-me —diu. Però ningú no li presta atenció.

Torna a contemplar la tela, es fixa en la tendresa de la seva expressió, en la passivitat del seu rostre seriós. Alguna cosa li oprimeix el pit, una mena d’abaltiment. Comença a pensar que aquella pintura no és una celebració, sinó més aviat un parany en el qual ha caigut. La dona del quadre ha esdevingut la seva bessona. És com ella, però alhora no s’hi assemblen en res. L’una ofega l’altra fins a tal punt que l’Iris ja no sap on acaba ella i on comença aquella imatge. És com si la meitat d’ella s’hagués enfugit per habitar una altra persona.

No sap per què no li havia passat pel cap que La reina d’en Guigemar estaria en venda. Es pensava que, d’alguna manera, en Louis hauria volgut conservar-la, que la pintura suscitava massa records per acomiadar-se’n i que, a ella, no la vendria. Però allò no és ella, recorda, encara que en certa manera sí que ho és.

—Per descomptat, aquest estil no és del gust de tothom. Tinc entès que alguns crítics han sigut força inclements amb la seva obra estrella. Però a mi m’encanta i voldria saber-ne el preu.

De cua d’ull, l’Iris veu que en Louis somriu, assenteix i diu:

—No es pensi que faig el negociant, però no la vendria per menys de quatre-centes.

Quatre-centes lliures! Això és el que ella val. Torna a mirar amb atenció el quadre i la resta de quadres que mostren dones. Les seves imatges, també, seran preservades durant segles, exposades a la crítica i les mirades de qualsevol… i totes tenen un preu. Allò no és sinó una botiga amb pretensions on s’exposen una rastellera de dones en venda. I ella n’és una més.

S’allunya d’esma i veu un francès que es riu de la Mariana de Millais, però no hi fa res. La Mariana també està en venda. Prova d’asserenar-se, de pensar que en Louis és un artista, que és un ofici i ha de guanyar-se la vida, que pot mercadejar amb les models de la mateixa manera com mercadeja amb els quadres. Però, en certa manera, ell li havia presentat la seva feina des d’una òptica intel·lectual i havia fet que s’oblidés que en la base de tot hi ha un negoci. Recorda les paraules de Millais: «Redeu, em cal una criatura d’una bellesa radiant per fer-la». I ara aquell altre havia dit: «Quina criatura tan magnífica!».

Nota la pressió d’una mà al braç i té un ensurt. L’engrapa fort, clavant-li els dits al colze, tal com feia la senyora Salter. Sent una fortor rància, bruta, i s’esgarrifa d’aquell contacte.

—Em faig càrrec de tot —diu l’home.

Ella se’l mira. Té l’alè pudent i els llavis morats i perlats de saliva. Aquella intromissió ha estat tan inesperada com una mossegada, i durant uns segons queda garratibada i no pot fer res. Té la sensació que podria ser arrossegada fora d’aquella sala i protestaria tan poc com un nen agafat a la seva mare, tal és la intensitat del seu desconcert. Veu la sala com si la mirés a través d’un vel, obre la boca, però no emet cap so. És una mosca, paralitzada per la teranyina d’una aranya.

—Has de ser la meva reina.

Només aleshores el reconeix: és el botiguer que li va regalar, d’una manera ben estranya, aquell penjoll fet amb una papallona. Elias? Cecil? Silas, això mateix. Prova d’alliberar el braç, però ell no afluixa. Com més mostra la intenció d’escaparse, més fort la subjecta. No pot respirar, no suporta aquella engrapada freda i enganxosa. Se sent marejada, la vista se li ennuvola i aquella pudor l’ofega.

Ell li clava les ungles i el xoc de dolor provoca que agafi coratge i recordi que ella també té força.

—Deixa’m anar —diu, tot fent una estrebada sobtada que li allibera el braç i alarma el grup de cavallers que té al darrere. Sospiren i mostren desaprovació. Ha agitat les aigües encalmades d’aquella ocasió formal.

Es gira, anticipant que ell la seguirà i provarà d’agafar-la. Però s’està quiet enmig del brunzit de la multitud, amb una contracció de dolor a la cara, com si el fet d’haver-la tocada l’hagués cremat.