Els cadells

—CADELLS ENTREMALIATS —diu en Silas mentre s’asseu davant la taula del soterrani amb un moviment que li projecta endavant la cortina de cabells negres—. Lamento que hàgiu acabat així. Si no us haguéssiu menjat un massapà d’en Cook, les coses haurien pogut ser diferents. —Riu, satisfet amb la història que acaba d’inventar-se, i arrenglera tres ganivets de mides diferents. Els cadells siamesos estan estesos al seu davant, de panxa enlaire.

La seva primera intenció ha estat posar-los en conserva, però finalment ha decidit convertir el parell en dos espècimens, l’un dissecat i l’altre articulat. Quan edifiqui el seu museu de parets de marbre, l’espècimen taxidèrmic i l’esquelet articulat seran al vestíbul d’entrada, l’un al costat de l’altre, flanquejats per columnes ornamentades.

S’eixuga el front, que li sua fins i tot en el fred de novembre. Flexiona els dits. El tacte del ganivet més gros li refreda la mà.

Fa una petita incisió a l’abdomen del cadell esquerre i n’estira la pell amb una pressió sostinguda. La respiració se li escapa entre les dents amb un xiulet fi. Posa cura a no perforar la carn ni els òrgans que s’hi amaguen, compactes sota una membrana violàcia. Orienta els quissos una mica a l’esquerra, perquè quedin sota la llum, i després els escorxa tan enllà com pot, aturant-se a l’altura dels coixinets tous de les grapes i del musell romboidal amb quatre narius. La penombra entorpeix la seva precisió, així que treballa més lentament, fent les últimes incisions amb molta cura amb l’escalpel més petit. Quan el dia ja declina a l’exterior, en separa la pell d’una sola peça.

—I tots els convidats que es van quedar sense massapà per acompanyar les fruites d’hivernacle amb crema, eh? Sou uns trapelles —diu mentre se’ls imagina ja pulcrament dissecats.

Si en Gideon pogués veure’l ara… com ha millorat en els quinze anys que han passat…, però en Silas reprimeix el pensament. Està decidit a gaudir d’aquell moment, el moment en què tot el potencial de l’exemplar és al seu davant, abans que la il·lusió es dissipi. El calfred d’emoció que sent és tan intens com quan va trobar el seu primer crani.

—Vine amb mi —va dir a la Flick aquell dia, quan van sortir plegats de la terrisseria, però per algun motiu que no recorda va acabar passejant tot sol pel camp.

Va ser aleshores que va ensopegar amb el cos d’una guineu en estat de descomposició. En un primer moment, li va fer fàstic i es va tapar el nas, però després va veure que tenia el pelatge rogenc com els cabells de la Flick. Era una guineu perfecta, fràgil, amb els ossets definits com les dents d’una serra de vogir. La criatura havia viscut, havia respirat i ara existia en aquella curiosa zona liminar entre la bellesa i l’horror. Li va tocar el cap i després es va tocar el seu.

La visitava cada dia i observava com els cucs se l’anaven menjant, com la pell se li marfonia i emergia la complexa estructura blanca que tenia a sota, talment com el lent esclat d’una flor. Cada cop hi veia coses noves: la sorprenent primor del fèmur, l’encaix enteranyinat del crani. Si li donava un copet amb l’ungla, sonava buit. Així que el crani va perdre tota la carn, el va embolicar amb una tela i se’l va endur.

Aquell estiu, amb una crosta de pols i suor arrapada a la pell, es va dedicar a pentinar cada clapa d’herba, cada turó, cada bosquet i cada riba de riu fins que va reunir quinze cranis. Posava paranys, feia llances amb pals, s’acostava d’amagat als conills vells i lents i els feia treure el darrer alè escanyant-los amb els dits. Belluguejaven i potejaven el primer minut, i ell sovint aguantava la respiració amb ells. Després, quedaven inerts, però ell estrenyia una estona més per si de cas.

Com d’ordenats tenia els cranis! Es pensava que amb cinc o deu es conformaria, però en necessitava més i més. Cada troballa el feia més feliç i alhora més frisós que la darrera. I ara ja tenia el seu tresor. Aquelles bèsties cobertes de pelussa, una mica aracnoides, més valuoses que qualsevol cosa que hagués somiat de petit, li havien de satisfer el deler per sempre.

Posa fi a la feina d’un dia ben aprofitat; ha après per experiència que, si treballa sense pauses, acaba fent malbé l’espècimen. Deuen ser les cinc en punt. Badalla i decideix descansar. Posa els cadells escorxats dins una galleda de llauna. Més endavant, quan els hagi bullit per desprendre’n la carn, bastirà l’esquelet amb pinces, l’encolarà i l’enfilarà amb un filferro prim com el fil de cosir.

Puja l’escala que condueix a la botiga i després els esglaons que porten a les golfes. Mentre es posa la camisa de dormir, la mirada li recau a la lleixa plena de ratolins dissecats que té al costat del llit. Cadascun porta una disfressa diminuta.

En Silas agafa un ratolí comú. Passa els dits per la faldilleta d’estam, pel xal que li va fer amb llana dolça, per la safata que sosté amb les potes. El torna a deixar a la lleixa i extingeix l’espelma.

Està a punt d’adormir-se quan sent els trucs a la porta.

Es tapa el cap amb un coixí.

Els trucs retrunyen com un tro distant.

—Silaaaas!

Sospira. Coi d’impaciència! Per sort, en Silas no té veïns que puguin queixar-se, però és que costa tant llegir el rètol de «Tancat»?

—Ouvrez la porte!

Esbufega, s’incorpora, es posa la jaqueta i els pantalons i encén una espelma de flama trencadissa; topant amb les parets, baixa per l’escala estreta.

—Je veux ma colombe!

—Senyor Frost! —diu en Silas així que obre la porta. Un home alt i prim, que du uns parracs tacats de pintura, li retorna la mirada. Desprèn una mena de magnetisme frenètic, una convicció i una fe en ell mateix que fan que en Silas es debati entre fer tots els possibles per complaure’l o bé menysprear-lo. En Louis somriu.

—Per fi! Sabia que hi era. He vingut a buscar la meva tórtora, si és que no l’he espantada i s’ha envolat lluny del seu suport. —No espera resposta, sinó que crida una figura que es veu retallada a l’entrada del carreró i li indica amb la mà que s’acosti—. Aquí! Vine aquí! Fas tard, com sempre.

S’està fent fosc i de primer en Silas no aconsegueix identificar l’home que s’acosta pel carreró, esquivant les piles fètides de deixes de verdura i carbonissa. Ja és a prop i la cara li queda il·luminada pel llum que sosté en Silas. Johnnie Millais. És tan prim que sembla un poni mort de gana.

—Per l’amor de Déu, Louis, què t’ha passat a la roba? No posaria una camisa així ni al meu gos.

—Sempre és un plaer retrobar-te, Millais —diu en Louis, entrant a la botiga sense que l’hagin convidat a passar i sense netejar-se les botes al rascador de ferro.

—Quin cop de sort que encara tingui la botiga oberta —diu Millais, entrant darrere seu, sense que en Silas protesti.

—En Silas m’ha preparat una tórtora. On és, eh? —En Louis alça el crani del lleó amb les dues mans i fa com si el volgués llançar contra Millais—. Graaa, graaau! —rugeix guturalment.

En Silas es posa tens, voldria tenir prou coratge per dir-li que el deixi on era. Però es dedica a treure la tórtora de l’armariet.

—Valga’m Déu! És esplèndida. Justament el que volia —exclama l’artista. L’agafa i li acaricia el cap—. Tant de bo les meves models s’estiguessin tan quietes com tu. —En Louis posa una guinea al palmell d’en Silas, el doble del que havien acordat—. Ei, Millais, hauries de comprar-te un ratolí i posar-lo al racó de la teva Mariana. Afegiries una nota de vivacitat a aquella zona de la tela que és tan pelada. —Treu de la lleixa un ratolí dissecat agafant-lo per la cua i diu—: M’enduc aquest, també.

—És fràgil —intenta explicar en Silas, però en Louis no l’escolta i entafora l’au i el ratolí de cap per avall a la bossa.

En Silas observa els dos homes mentre enfilen el vestíbul estret, les mans d’en Louis a l’espatlla de Millais, fent una mena de saltirons cada tres passes. El llum que porta incideix en el turmell d’en Louis i en la blancor sobtada del seu canell. L’escena el fa pensar en la Flick, de qui fa més de vint anys que no sent el tacte.

Quan s’esvaeixen en la foscor, en Silas passeja la mirada per la botigueta, amb aquell sostre baix, aquells aparadors escrostonats que ha provat de repintar tan bé com ha pogut; la comissura dels llavis se li torça en un somriure amarg.

—Ja no molestaràs més les venedores de créixens, eh? —diu—. Al teu nou amic no li faria gens de gràcia.