Ànimes bessones

EN SILAS ESTÀ PALPLANTAT DAVANT de l’indret del carrer Charlotte on viu l’Iris; té els peus plens de butllofes de tant caminar. Alça la mirada cap al fanal, cap a aquell globus de gas de flama inconstant i tremolosa, i ni tan sols parpelleja.

Com un addicte a l’opi que ha aconseguit mantenir-se sobri durant setmanes i ara nota que els peus se li encaminen cap als cataus d’opi de Shadwell i que es deleix per aspirar els vapors del cascall, ell sabia que no podria resistir l’impuls de cercar-la. El seu espècimen.

No recorda gran cosa del vespre i voldria espolsar-se les engrunes de records que encara persisteixen: es veu vagarejant d’esma pels carrers després de passar una estona davant del Dolphin, clavant els ulls en les dames vestides de seda o cotó, assegut davant de Colville Place, esperant, esperant i esperant, convençut que ella fa de minyona en aquella casa… i després el sotrac, el xoc de veure’l a ell per primer cop, ja prou dolent en si mateix, però encara pitjor després, amb allò de l’estany.

Ha sigut pitjor que quan va descobrir la Flick amb el fill de l’amo de la fàbrica, fent una rialleta coqueta quan ell li plantava petons al coll.

El fanal petarrelleja, sembla que hagi d’extingir-se, però torna a brillar.

Dins seu hi ha un remolí: ràbia furibunda, desig desesperat i escruixidor. Però no ho mostra. S’està tan quiet com un roc, mirant aquell fanal que fa llufa, amb els llavis lleugerament desclosos. Té els peus i les mans engarrotats d’estar-se quiet, però aquelles punxades li recorden que és viu i que respira. Es concentra en el que pot sentir, veure i olorar. Les ungles li dallen el palmell. La llum que saltirona. L’olor de perfum barat de la Bluebell. Se li deu haver refregat a la taverna.

El fanal fa un soroll i s’extingeix. En Silas parpelleja. El del costat també s’apaga, i ell es gira, entumit, i veu que l’albada s’està estenent com un morat per l’horitzó. La son l’abalteix i està encongit per la tristesa d’aquella nit.

Tomba per la cantonada de Colville Place amb les extremitats adolorides. S’asseu en el mateix esgraó que abans, recolzant l’esquena en la porta de fusta de la botiga buida. Descansa el cap en la pintura escrostonada.

Una idea l’assalta i empeny la porta. Grinyola una mica. És evident que la botiga està abandonada. Si s’hi colés, podria tenir un lloc segur, amagat, i podria dormir tant com volgués. Mira al voltant, s’espera que passi la noia de la galleda de la llet. Pica amb l’espatlla contra la fusta i només calen unes empentes de no res perquè el pany s’esbotzi; gairebé cau de lloros al rebedor.

Al començament tot és fosc, però els ulls s’hi acostumen de pressa. El guix de les parets està esquerdat i el terra d’empedrat, ple de pols. Fa una bola amb el seu abric i el fa servir com a coixí; s’adorm gairebé immediatament.

Quan es desperta no recorda on és. Tempteja amb les mans i percep les lloses llardoses; a les palpentes, cerca els seus prestatges amb ratolins i la pila de revistes. Res. Aleshores hi cau, i recorda també l’abraçada, la mà d’en Louis a la cintura de l’Iris. Es cobreix la cara amb les mans.

S’acosta a l’ample aparador de la botiga. Des d’aquest racó estant, pot veure l’habitació de la primera planta on en Louis passeja, menja, dorm i fa vida… el maleït diable! En Louis al Dolphin, amb el braç repenjat a les espatlles d’un reguitzell de dones, asseient-se-les a la falda… En Silas creu que va servir la noia a en Louis com en una safata…

Espera. Ella arribarà aviat, afectant els seus aires virginals. Era seva i l’ha traït.

No triga —uns quants repics de la campana que toca els dos quarts, potser— i apareix, amb el seu posat entendridor. Veurela li provoca una sotragada, una estrebada de desig que li ve de molt endins. Desprèn un magnetisme que és impossible de negar, un fil que li lliga el cor amb el d’ella. És decebedora la rapidesa amb què pot arribar a perdonar-la. Porta el seu vestit preferit —el que portava quan es van conèixer— i la clavícula queda exposada amb tota la seva bellesa. La pell pàl·lida, la manera com s’arqueja enfora. Si pogués oblidar-la… si no l’hagués embruixat d’aquella manera.

Ella s’atura davant la botiga i ell allarga la mà com si volgués atreure-la cabdellant un fil imaginari.

«Si mires a dins», li diu, «donaré per fet que ets meva. Captaré el teu missatge, que ell no significa res per a tu, que vols que et protegeixi».

No gosa ni respirar, s’estreny la gola i es nota el pols desbocat. L’asserena i alhora l’espanta que ella tingui aquesta ascendència sobre el seu cos, que respongui d’una manera tan potent al que ella faci.

Ella s’acosta una mica més i frega l’aparador amb la màniga per netejar la pols i aleshores —no s’ho pot creure— fa botzina amb les mans i inspecciona l’interior.

En Silas queda garratibat, amb l’espatlla contra la paret, mentre veu com l’alè d’ella enterboleix el vidre.

Un instant després, ja s’ha dirigit cap a la casa del davant. El sol és radiant, els seus raigs travessen els fums malsans i retallen els edificis en formes espectrals.

La veu plantada al davant de la porta d’en Louis, amb el neguit de l’espera. Quines coses no pensaria una ment més cruel que la seva! Però no sospita res d’ordre vulgar, i menys després del senyal tan inequívoc que li ha enviat.

Quan en el passat observava la casa de la Flick, tot Stoke dormia, llevat dels homes que alimentaven durant la nit, a força de palades de carbó, les boques insaciables dels forns. Sempre s’amagava bé. La coneixia com si n’hagués memoritzat cada detall, fins i tot la manera com caminava flexionant lleugerament el peu. L’estimava, oh i tant que l’estimava! Sabia que el fill de l’amo de la fàbrica només l’estava utilitzant, com qui es masturba en un mocador, un simple assaig per a les dames més riques que hauria de conèixer quan arribés el moment. En Silas feia anys que covava aquell amor, fins que ja no va poder esperar més. Els cabells d’ella eren com una flamarada quan arrencava a córrer pel camp. Ell li va mostrar l’indret on creixien les mores i ella les engolia goludament; la fruita li relluïa entre les dents.

I quan la va ajaçar a l’herba, de tan prima com era, li podia veure l’esquelet sota la pell, la concavitat que hi ha sota de cada costella.