La Gran Exposició

ÉS DISSABTE AL MATÍ i les campanes repiquen. L’última quinzena, en Silas ha estat tan enfeinat amb l’elaboració de l’esblanqueït esquelet dels cadells que només s’ha alimentat a base de pastissos rancis i cervesa aigualida. Es deleix per la salsa de mantega i brandi que fan al Dolphin. Consulta el rellotge: falten encara unes hores fins que obri.

—Oh, haig de plegar —diu així que decideix omplir el temps visitant la zona on estan construint l’edifici de la Gran Exposició. Li provoca sentiments contradictoris: com podria una botigueta com la seva competir amb un dels museus més grans que s’hagin construït mai? Aquell edifici ostentós sembla pensat exclusivament per empetitir els seus triomfs, però de tota manera no pot evitar de visitar les obres gairebé cada setmana i de desitjar que les acabin d’una vegada.

El seu carreró sol estar desert, però aquell dia hi troba un parell d’homes ajaguts enmig de la immundícia de l’escorranc; un s’ha vomitat a sobre i té els calçons humits de pixum. En Silas l’observa un moment. La forma del cap i de les espatlles té una retirada a la d’en Gideon, però sap que no pot ser. Es tapa el nas amb un mocador i li passa pel costat fregant els murs del passatge.

En Silas va conèixer en Gideon quan va arribar a Londres el 1835. Aleshores en Silas vivia en una petita pensió a Holborn i tenia l’habitació plena de bèsties dissecades i cranis. S’havia traslladat a ciutat amb l’esperança d’ampliar la seva reputació més enllà dels salons de Stoke. A més, no tenia cap sentit quedarse allà després que la Flick desaparegués. Li havien arribat informacions que parlaven de cenacles de cirurgians i metges fascinats per la dissecció i la conservació.

No li va costar gens localitzar l’University College de Londres, i en Silas va començar a passar les tardes observant a través de l’enreixat les anades i vingudes dels cirurgians famosos que travessaven el pati d’un verd ufanós i desapareixien rere portes massisses.

De nit, feia guàrdia al voltant dels claustres del darrere, sabedor que a una hora o altra portarien els cossos, tot i que no sabia d’on els obtenien. I, en efecte, després d’esperar una estona, notava un bellugueig en alguns dels racons del quadrangle —els renills d’un cavall i el sotragueig d’un carruatge ennegrit— i observava com el botí era transportat sobre un baiard de fusta, embolicat amb una tela. S’inclinava endavant, torçava el coll per veure-hi més i frisava per poder assistir a la lliçó en què analitzarien els cossos.

En Gideon se li va acostar una tarda. Era un estudiant de Medicina, ferreny i amb aquell aire llangorós que produeix tenir una posició acomodada en la vida. Va parlar amb en Silas dels espècimens que tenien a la sala de dissecció: dels pulmons amb tumors conservats dins de pots, de les fileres de calaveres sifilítiques, dels cervells en conserva que havien estat migpartits d’una destralada, de les ramificacions dels sistemes nerviosos injectats de cera.

—Per descomptat, reunim aquestes mostres per comprendre la vida, per veure si podem allargar-la. L’interès que vostè mostra per la preservació dels éssers morts és una cosa diferent, per bé que també força fascinant…

En Silas s’estarrufava i, a mesura que anaven passant els dies, en Gideon cercava més i més la seva companyia. Estirava la llengua d’en Silas per conèixer detalls específics de la seva col·lecció. Al costat de l’enreixat, en Silas s’estenia explicant-li amb tots els ets i uts la feina que feia amb els pardals i amb els ratolins de camp, li confessava els plans que tenia d’obrir un museu i de fer perdurable el seu nom. No pot precisar en quin punt es van fer amics. Haurien d’haver celebrat el moment, però, de fet, va passar sense que se n’adonessin.

—A parer meu —va dir en Gideon quan en Silas li va mostrar, després d’haver d’insistir molt, un pit-roig dissecat—, aquesta inclinació capriciosa del bec, un fenomen que mai no he vist a la natura, n’és l’aspecte més remarcable. —El bigoti li tremolava i va dissimular l’admiració cobrint-se’l amb la mà—. Tota una raresa en els annals de la ciència. De fet, no recordo haver vist mai un pit-roig amb una posa tan asimètrica. Una meravella, una meravella.

En Silas no sabia si posar-se a riure. En Gideon, un estudiant de Medicina, un cavaller, es declarava impressionat per la seva feina. I per la seva persona. Tenir un amic com aquell, a qui venia de grat passar la majoria de tardes conversant amb ell, era tot un honor.

Arran d’allò, va reunir prou coratge per demanar a en Gideon una «peça per a la seva col·lecció». En Gideon va deixar entendre que tenia pensat de donar-li un tresor incomparable, una peça que faria que es guanyés una reputació.

—Una peça que faria empal·lidir d’enveja fins i tot Frederik Ruysch —va mormolar en Gideon quan, finalment, li va allargar un paquet embolicat amb tela. Tenia un tic nerviós al llavi superior.

En Silas el va agafar i el va estudiar una estona minuciosament abans de començar a desembolicar-lo, tot imaginant-se la discussió que entaularien asseguts a la taverna. Si havia de jutjar pel pes, devia ser un cor o potser…

—No —va dir en Gideon, subjectant-li la mà—. Esperi’s a ser a casa. És un tresor massa esplèndid. Si els meus tutors descobrissin que l’hi he donat…

—Quant en vol? No em puc permetre una gran suma.

—Ni parlar-ne. Encara menys després de totes les… —en Gideon va fer una pausa— bones estones que he passat en la seva companyia.

—No sé com agrair-l’hi.

—Podria posar una nota d’agraïment al seu famós museu? Quan obri.

—És clar! És clar!

En Silas es va acomiadar amb una inclinació de cap i un somriure. Malgrat que es moria de ganes de desembolicar el paquet, va fer cas de les indicacions d’en Gideon i va córrer cap a casa tan de pressa que va forçar alguns carruatges a fer maniobres evasives.

Va tancar d’un cop de porta, va fer girar la clau i va esquinçar la tela del paquet.

Una cuixa de pollastre mig rosegada, això contenia el paquet, juntament amb dues pastanagues reblanides.

En Silas es va mossegar el llavi per no plorar. Només llavors va entendre que cada comentari d’ell i cada petita tremolor del bigoti amagaven un escarni cruel.

Sense gairebé adonar-se’n, en Silas ja avança per un camí de Hyde Park amb una rampa de cansament a la cuixa. S’atura i comprèn que no recorda res de la passejada; té un blanc a la ment després de veure aquell parell de borratxos. Li passa sovint. Tota la vida, que recordi, ha tingut lapsus de memòria com el buit d’un daguerreotip abans de ser exposat als vapors de mercuri. S’esprem el cervell, però no apareix cap imatge.

Però no cal que passi ànsia. Allà l’aire és menys insalubre i els ocells refilen. Hi ha bellesa. Els arbres esquelètics són bonics i estan a punt de desprendre’s de les últimes traces de verdor estiuenca, i els branquillons cruixen com ossos. Un home xoca contra ell i es disculpa. En Silas reprèn la passejada, seguint la multitud que va a l’indret on estan aixecant l’edifici de la Gran Exposició.

En Silas hi ha anat sovint a observar-ne el procés de construcció, pagant la petita tarifa que permet entrar dins la zona delimitada per una tanca de fusta. No entén per què al cap d’un any trauran l’edifici de Hyde Park. Quin sentit té un museu si no és preservar-hi els objectes per sempre? Però quan alça la mirada per contemplar l’estructura, aquelles grues i corrioles retallades contra el cel com voltors, el cor se li encongeix. És esplèndid. Emparar i exposar tants productes de la indústria, el comerç, el disseny i la ciència —més de cent mil productes, segons ha llegit—, i tot sota una única i enorme coberta de cristall… Tot allò fa que a en Silas li rodi el cap i no sàpiga on descansar la vista. No és estrany que la revista Punch ho hagi batejat amb el nom de Crystal Palace.

Al seu voltant hi ha una activitat frenètica. Un capatàs crida ordres als obrers encapellats que estiren unes cordes feixugues mentre d’altres fuetegen els lloms encetats dels cavalls de tir. El vapor panteixa i es perd cel enllà. Van bastint lentament l’enorme caixa toràcica del transsepte a força d’alçar les peces, tremoloses per efecte del vent, amb politges.

Tant de bo els organitzadors li demanessin una peça per exposar-la a la secció d’art. Però ningú no s’hi ha posat en contacte. Ningú no ha respost les seves cartes. Per què? Per què no es prenen seriosament la seva col·lecció?

Prova d’esbandir-se la teranyina del despit, però no pot evitar de cloure els punys amb força. Uns núvols baixos passen a batzegades pel cel. Els pulmons negres de Londres s’emplenen i rebufen. Un cavall renilla.

Redoblarà els esforços. Treballarà més i fins més tard, així potser algun dia podrà obrir un museu més gran que aquell.

Veu un nen que s’avança i arrabassa un mocador vermell de la bossa d’una dama. S’hi acosta i reconeix aquell clatell de cabells clars. La familiaritat és un bàlsam, un recordatori que no està sol enmig d’aquella massa de gent atrafegada. En Silas somriu i crida: «Albie!».

Però el nen no el sent. I aleshores en Silas comprèn la situació. L’han enxampat. La mà d’una dona l’ha subjectat pel canell i el nen branda el mocador com una bandera sense vent. En Silas rellisca a la gespa per la pressa d’anar a fer de salvador de l’Albie, de suplicar que no comuniquin el que ha passat a les autoritats… però aleshores veu que l’Albie està rient.

En Silas examina la dona amb més atenció. És alta com un home i porta els cabells rojos recollits en una trena llarga. És la Flick? Més crescuda, feta tota una dona. No és possible. Aquella dona té un lleuger carregament d’espatlles al cantó esquerre.

Allò li ha fet la mateixa impressió que un timbre que sonés en una casa abandonada. En Silas ha notat la tibantor del cable de la campaneta que condueix el so edifici endins, a través de les parets i el terra. Resta palplantat allà, veient com aquella vibració li fa sonar un joc de campanes més i més petites a l’interior.

No sap què vol dir tot plegat.