Una pispa

L’ALBIE ESTÀ ACOTXAT en una rasa de Hyde Park. Nota la tensió a les cuixes i mostra unes natges blanques com dues llunes brutes mentre li passa un grup d’homes pel costat. Un s’atura, en fa befa i li tira un branquilló.

—Fot el camp, desgraciat —crida l’Albie, netejant-se el cul amb una breu refregada d’una fulla de roure i apujant-se els pantalons. La merda fumeja. Se la mira amb la mateixa curiositat que sent per totes les secrecions corporals. Com saben les orelles que han de segregar aquella viscositat ataronjada que té un gust agre? Com sap el nas que ha de produir aquella mucositat ennegrida, aquells caramells que es treu amb la màniga?

Agafa la tifa amb dues branques i l’avia en direcció al grup d’homes que s’allunyen entre riallades. Després fuig corrents cap a la munió de gent.

És un bon dia per afanar una o dues cosetes, així que paga la pena de saltar la tanca per entrar al recinte. Aquella gentada està embadocada per la construcció del gran palau, per les cordes tibades, per l’animació general i la pugna per obrir-se pas. L’Albie no sap quina és la finalitat d’aquell edifici, i tant se li’n dona, però, tot i això, queda fascinat per l’estructura metàl·lica, tan enorme que supera l’altura dels oms. El terreny circumdant no és més que un fangar, ple de roderes dels carros carregats de ferro i bastides. Es veu a ell mateix tornant-hi quan hagin instal·lat el cristall i tirant-hi una pedrada només per veure la cara que farien aquella colla de rics.

Es va ajupint aquí i allà com un fil que anés cosint la multitud. Té una mà postissa enganxada a la màniga i fa servir la de veritat per pispar mocadors de seda de les butxaques. No toca els braçalets de perles ni les llamineres cadenes de plata. Encara que no ho vulgui admetre, té por que el condemnin a treballs forçats o que l’entaforin en un vaixell en direcció a les colònies i sa germana es quedi sola.

Aquella gent, amb els brocats de fil d’or i les seves cases acollidores, no el voldrien ni per netejar-los el vàter. Per això somriu mentre els distreu algunes coses. Hi ha un prestador a Duck Lane que li compra la mercaderia a mig penic la peça, sense fer preguntes; aviat haurà pogut reunir prou calés per comprar-se una dentadura de primera. De vori de morsa, somia.

Ha pispat un mocador de pics vermells de la màniga d’una dona i se l’ha guardat als pantalons, però nota que algú li agafa la mà de guix i l’hi desprèn de la jaqueta.

—No, no he estat jo… —comença a dir abans d’adonar-se que és l’Iris. L’alleugeriment li surt en forma de rialleta enrogallada, com els roncs d’un gat que juga amb una bola de peluix, i li adreça el somriure més encantador del seu catàleg.

—Dona-me’l, Albert —li ordena.

—Què haig de donar-li, senyoreta? —Ella fa mala cara i ell sospira—. Ai, senyoreta, és una cosa de no res, no creu? La vida és dura, si sabés com n’és de dura… —Però aquest argument està força gastat i ho sap. Dona l’objecte sostret a l’Iris i veu com ella el retorna a la propietària («Perdoni, senyora, em sembla que li ha caigut això…»). Ell evita la mirada d’ella quan li diu: «Ets un escurabosses».

—Un altre cop pispant coses, eh? —li diu un home; l’Albie reconeix en Silas, ben vestit amb un gavany blau—. Em pensava que no et calia, després dels dos xílings que et vaig donar.

L’Albie es posa tens. No li agrada aquell home que se li ha acostat furtivament. Aquella olor penetrant de productes químics li regira l’estómac. De totes maneres, decideix no corregir l’afirmació d’aquell garrepa: només li ha afluixat una peça.

—Iris daixones —diu, provant d’impostar la pronúncia de la classe alta, però aconseguint a tot estirar un accent irlandès—. Aquest és, vull dir que li presento, en Silas. Tampoc no sé el seu cognom, de fet. —L’Iris somriu cortesament—. Cuso menudalles per a la botiga de la senyora Salter i ella treballa allà.

—La del carrer Regent? —pregunta en Silas. L’Iris fa que sí amb el cap.

—A en Silas li duc coses mortes. —Està a punt de fer el gest d’estrangular algú, però s’ho repensa després de mirar l’Iris de cua d’ull. Sembla força fastiguejada. Li vindria de gust riure’s d’en Silas amb ella, però les seves mirades no es creuen.

—Oh.

—La meva col·lecció —explica en Silas— algun dia serà famosa.

—Bé, doncs ja la visitaré —diu ella amb una veu indiferent i mecànica que indica a l’Albie que gairebé no està escoltant el que li diuen. Cerca algú amb la mirada i s’acomiada d’ells amb un gest de la mà. Ell observa com el capell es va perdent entre la multitud.

L’Albie arronsa les espatlles i s’acomiada d’en Silas amb una inclinació de la gorra. L’home mira a la llunyania, tocant-se la clavícula en el punt on l’Iris té la deformitat.

—Senyor —li diu l’Albie convençut que aquell home no gira rodó—. Això que ella té a l’espatlla no és pas contagiós.