Una pintora

MALGRAT LA SOMNOLÈNCIA que abans sentia, l’Iris no aconsegueix adormir-se. L’olor de xarop li provoca mal de cap, i un pèl de crinera de cavall li punxa la cuixa a través del matalàs. Es regira, treu fora del cobrellit una mà amarada de suor i deixa que es refredi. Prova de quedar-se quieta i asserenar-se, de compassar la respiració a la de sa germana. Però els seus pensaments no paren quiets. Voldria pintar. S’imagina els tubs metàl·lics i prims de les aquarel·les Winsor & Newton, les conquilles d’ostra on mescla els colors i el joc de pinzells de pèl de marta que ha aconseguit comprar-se després de mig any d’economitzar amb una estricta frugalitat.

Dona un copet de colze a sa germana bessona.

—Però si no he vist cap periquito —mormola la Rose, i l’Iris sap del cert que dormirà com un soc fins que les campanes de Saint George toquin les cinc. A través del mur sent el bram com el d’una locomotora i els xiulets dels roncs de la senyora Salter. Dorm com una morta després dels glopets de làudan que pren cada nit.

Quan l’Iris no pot més, s’allibera del cobrellit. Els taulons de fusta cruixen quan hi posa el peu, però la balda de la porta del dormitori, que l’Iris manté ben greixada, cedeix sense fer soroll. Li venen unes estranyes ganes de riure, però reprimeix aquella incipient rialleta nerviosa tapant-se la boca amb la mà.

Així que surt al passadís —la camisa de dormir animada per un lleuger corrent—, s’adona que la porta de la senyora Salter està entreoberta; la llum de la seva llanterna tenyeix el trespol d’un groc ictèric. Sent un tuf d’àcids estomacals. L’Iris està convençuda que l’afecció de la senyora Salter és causada, i no pas remeiada, per la pila de pastilles que pren cada nit: L’amic de la mare per als dolors gàstrics, el Cataplasma innocu d’arsènic del Dr. Munro per dissimular els grans. L’Iris es fa tips de fregar l’estora encartonada pels vòmits de la patrona, amb coïssor a les mans per efecte del vinagre. I, encara pitjor, està tipa de suportar els mastegots que li dona la senyora Salter quan les seves al·lucinacions cristal·litzen en la convicció obsessiva que està compartint teulat amb dues meuques i que l’Iris està a punt de ser seduïda per un cavaller de pell verda que té ullals.

Tant de bo l’apotecari tirés unes gotes de mata-rates a la seva medicina, fantasieja l’Iris mentre baixa de puntetes les escales trepitjant el caire dels esglaons, la zona que produeix menys cruixits.

El magatzem del soterrani és petit i està atapeït de coses, i les taques d’humitat són ben visibles als murs. L’olor de guix florit emmascara qualsevol traça de l’aroma de xarop.

L’iris s’acosta a l’armariet obert que hi ha en un racó. Està ple de cistells que contenen braços, peus i caps de porcellana encara sense pintar. En un sac de tela hi guarden les bales de cabells humans, esquilats de les testes de pagesos del sud d’Alemanya. L’Iris alça el sac i troba la pintura i els estris que té amagats a sota. Els porta a l’escriptori i s’asseu.

Les proporcions de la cara segueixen sent tan errònies com les recordava. De primer moment, l’aclapara la desesperació de saber que no és, ni ho serà mai, tan bona com voldria. Però en fixar-s’hi més, hi detecta una cruesa que la complau i també una certa brillantor. Si com a mínim el cap no flotés d’aquella manera a la capçalera del paper, si pogués afermar-lo més… No vol veure’s obligada a tallar el paper, ja és prou petit. Potser al capdavall podria salvar la pintura, trobar una manera d’omplir l’espai en blanc.

La textura basta de la camisa de dormir —franel·la blanca amb taques groguenques a les aixelles— li rasca el coll. Sense pensar en el que està fent, s’aixeca i se la treu. La seva figura, il·luminada per la llum de l’espelma, és pàl·lida i llustrosa com la d’un peixet d’aigua dolça.

Durant uns instants s’imagina la indignació dels seus pares davant del que acaba de fer, la seva constant insistència en la rectitud moral. Però no passa ànsia perquè no hi ha risc que la trobin allà. Més preocupant és pensar com decebria la Rose o, pitjor encara, què passaria si la senyora Salter la descobrís allà, presa per un horror amplificat pel làudan. Pensa en els insults que li amollaria («meuca», «bagassa»), en la possibilitat real que l’Iris fos acomiadada i perdés així les vint lliures anuals. Però s’esbandeix aquest pensament del cap i es posa a mesclar els pigments d’aquarel·la mentre nota la fredor de la cadira a les cuixes.

Es torna a contemplar al mirall, però aquest cop deixa caure la mirada als seus pits petits amb els mugrons drets. Es mossega el llavi. Esguerrada. Amb tot, es pregunta si no deu tenir alguna traça de bellesa.

Abans odiava la seva clavícula guerxa, la manera com l’os s’havia soldat formant un angle prominent després de trencar-se-li en néixer. Només alterava una mica la seva manera de caminar, però sorprenia els nens del carrer rabejant-s’hi («ja ve la geperuda»); sa germana els renyava només amb una ombra de pietat, exposant-se a ser també blanc dels burletes («les gegantes bessones»). Però els darrers anys l’ha acceptada com a part del que ella és i no la canviaria encara que pogués. Certament, no li estalvia les floretes dels traginers. De tant en tant proven d’agafar-la per la cintura quan els passa pel davant: «Vols una escombra?», o bé «Em sembla que el que busques és tastar la meva porra». Ella els fa cara llarga («Tens mal fetge, noia? Alegra’t una mica!») i s’obre camí a empentes, ignorant els seus crits. La Rose —que no rep requestes ni tocaments ni mostres de desig— abaixa el cap; l’Iris li passa la mà per l’espatlla i li recorda, en un to massa insistent, com d’odioses arriben a ser aquelles grolleries.

Dona per descomptat que algun dia haurà d’alimentar les esperances d’algun dels nois que es planten davant l’entrada de la botiga, jugant nerviosament amb el barret. El matrimoni seria una via d’escapament, però allò que ignora és cap a on. Fet i fet, té vint-i-un anys i d’aquí a no gaire la seva bellesa començarà a declinar com un pessic de nata. Els seus pares li han escrit per fer-li saber que un conserge vol festejar-la, però ella l’ha evitat quan hi ha anat de visita.

La Rose, però, mai no trobarà parella. El màxim a què pot aspirar l’Iris és a fer un bon casament i poder-se permetre de mantenir sa germana. Deixar sa germana abandonada a la seva sort… dubta que en fos capaç. Són bessones, lligades l’una amb l’altra, i la malaltia ha afermat i desfet el nus, alhora. Quan eren petites i l’Iris dibuixava amb un carbonet en qualsevol paper que pogués arreplegar —embolcalls de mantega, retalls de diari, trossos de paper pintat que es desprenien de les parets—, sa germana quedava captivada pel fet que cada traç era capaç de reproduir les formes que tenien davant. «Dibuixa aquestes tisores!», ordenava, i l’Iris atenia la seva demanda. «Dibuixa’m un elefant!», però l’Iris mai no ha sabut pintar sense un model. Ara sa germana li gira l’esquena cada vegada que prova d’entretenir-la amb un esbós.

L’Iris s’esbandeix aquests pensaments i fa la mescla del rosa adient per pintar la part baixa del pit on s’espesseixen les ombres. Fa córrer el pinzell pel paper i veu com els colors de l’aquarel·la esclaten. Se sent dominadora, com si el seu cos tornés a ser seu, ja no un instrument que la senyora Salter fa servir per fregar els terres, ja no un recordatori diari per a la Rose del que hauria pogut esdevenir. Sent una frisança provocada per quelcom que tant podria ser vergonya, com satisfacció, com simplement fred.

Es mira la cintura. Li resulta impossible d’imaginar-se una mà aspra d’home cenyint-la. Prem la zona amb la mà i després la mou fins al pit i el sospesa. És inquietant, així que torna a concentrar-se en la pintura.

Mai no ha preguntat a la Rose sobre allò que va veure que feia amb en Charles, «el seu galant», segons l’anomenaven. Al començament, la Rose no parlava d’altra cosa i mostrava a l’Iris, amb un orgull enriolat, els regals que ell li enviava: bombons de xocolata i un canari groc (que es va escapar per la xemeneia i va morir). Tenien quinze anys i se suposava que ell havia de rescatar-la d’aquella vida feixuga, havia de convertir-la en una jove muller empolainada i endur-se-la a la seva modesta casa de poble a Marylebone. Ell també va fer-se amic de l’Iris i li deia que li deixaria uns quants diners per obrir una botiga quan ell i la Rose fossin… ell no va precisar aquesta al·lusió al matrimoni. La botiga, la Flora, emergiria, radiant, dels somnis i es convertiria en una realitat. L’Iris es va girar envers sa germana per comprovar que no l’havia molestada que ell li prestés atenció i que el seu galant les inclogués a totes dues en els somnis compartits.

Ell venia cada diumenge quan els pares sortien a fer encàrrecs. La Rose sempre advertia l’Iris que es quedés al pis de dalt, però una tarda que les germanes havien renyit, l’Iris es va cansar d’haver de mantenir-se al marge dels secrets de sa germana. Va apostar-se davant la porta i els va espiar pel forat del pany. Va veure com ell s’asseia, atreia sa germana d’una estrebada, li aixecava les faldilles i com ella li descordava els pantalons. L’Iris no va tenir temps de recobrar l’alè que sa germana ja s’havia eixarrancat damunt d’ell i pujava i baixava amb un ritme que semblava experimentat. L’Iris va estremir-se d’horror i alhora va quedar captivada, incapaç d’apartar la mirada, hipnotitzada per les ganyotes que ell feia i per com les seves mans fermaven les cuixes lletoses de sa germana. Per uns instants va desitjar ser ella qui tingués els enagos apujats i que fos la seva bessona qui mirés pel forat del pany. Ho van fer tot amb una facilitat tremenda, tan simple, a la cadira de fusta que havia fet l’avi.

Encara avui, l’Iris no sap com va assabentar-se en Charles que la Rose havia contret la verola. L’endemà de l’aparició d’erupcions per tota la cara i el cos de la Rose, l’Iris el va fer passar al rebedor i va recollir la carta que portava. «S’alegrarà tant de veure’l. Només és reuma, d’aquí a no res estarà millor», va mentir, però ell no va dir gairebé res i va anar-se’n precipitadament. La carta no era precisament una carta d’amor, sinó que posava fi a tot, incloent-hi el riure franc de sa germana i les confidències que es deien a cau d’orella. Quan la Rose va fer fora a crits l’Iris de l’habitació, l’Iris va agafar la cadira i la va estavellar contra la paret.

Sent un soroll. Uns passos feixucs.

L’Iris estava tan perduda en els seus records que s’alça d’un salt, i vessa l’aigua tintada de colors per tota la taula.

S’abalança sobre la taula i prova de salvar l’aquarel·la, l’abasta poc abans que el líquid l’amari. Els passos s’allunyen.

—Déu del cel! —mormola, cobrint-se el pit amb la mà. Si pogués, esclafiria a riure de pur alleugeriment. Que ximple que ha estat! Però és que aquell soroll venia de tan a prop i era tan nítid que estava convençuda que la senyora Salter baixava per les escales. Només eren els aprenents de la confiteria que tornaven d’una nit d’esbarjo a la fira.

Quan eixuga el líquid, s’adona de com ha quedat el cap de la nina. Renega. Deu haver rebut algun esquitx en caure el pot. Té una taca grisa a la cara.

—Diantre! —mormola, agafant el cap i refregant-lo amb la camisa de dormir. Ha esmerçat moltes hores a pintar-la. Frega més i més fort la porcellana, escopint a les dues galtes, però tot és debades. La porcellana no té adob.

Serra les dents i allibera un gruny animal. I tot per culpa d’algú que passava pel carrer. I ara… mira a través dels barrots de la finestra elevada i calcula que deu ser mitjanit, a tot estirar. Haurà de treballar tota la santa nit per pintar-li una altra cara.

L’Iris es posa la camisa de dormir, conscient de cop del fred que fa en aquell petit magatzem. Decideix no mirar la seva pintura. Obscena.

La visita de sobte la sensació familiar que hi ha alguna cosa malsana molt endins seu, com un tumor que no es pot obrir amb una llanceta. Hauria de destruir la pintura, acostar el paper a l’espelma.

En canvi, s’aixeca, l’entafora sota un cistell i agafa un altre cap de porcellana en blanc.