50. El comiat

Quan la Lluna i l’Hug li van comunicar al Salvador la intenció que tenien de casar-se ben aviat, el frare va sentir que el cor se li dividia en dues meitats.

Era evident que la futura boda dels seus amics l’omplia de satisfacció, però per altra banda va tenir clar que ja no podia amagar més temps les ordres que havia rebut del pare provincial del seu orde.

—Salvador, estàs bé? —li va preguntar la Lluna quan es va adonar de la mala cara que feia el seu amic.

—Sí, Lluna, estic bé i sóc molt feliç, m’alegro de la vostra notícia. Però fa uns quants dies que em costa dormir. Lluna, jo… Jo també tinc una cosa a dir-te.

—Digues, si us plau.

—Lluna, els meus superiors m’han assignat un nou destí.

—Però, aquesta és una bona notícia, oi Salvador?

—No, Lluna, no ho és. L’últim dia de primavera he d’embarcar rumb a Sardenya.

La noia gairebé no va saber què dir. Ara entenia el perquè d’aquelles llargues nits en vetlla i la mala cara que acompanyava el seu amic de l’ànima.

—I això què vol dir? —va preguntar la Lluna com si volgués confirmar el que ja sabia.

—Vol dir que els nostres camins s’hauran de separar aviat, petita. Això és el que significa —va respondre el frare mentre s’apropava a la Lluna per abraçar-la.

Quan la noia l’hi va explicar a l’Hug, a aquest se li va acudir el que a la Lluna li va semblar una idea genial. Sens dubte era el millor homenatge que podien fer a qui s’havia convertit en una presència fonamental per a les seves vides.

—Creus que ho acceptarà? —va preguntar la Lluna al seu promès.

—Desitjo i confio que així sigui.

El dia del casament, l’església de Santa Maria del Mar es va vestir de festa grossa, tal com ho requeria l’ocasió. Les flors fresques, acabades de tallar, entapissaven amb una gamma de colors sorprenents el passeig del Born, l’avinguda per on els promesos havien de fer l’entrada triomfal a la casa de Déu, i a banda i banda del carrer un munt de gent, embogits d’alegria, esperaven el moment adequat per cobrir els nuvis amb els pètals de roses vermelles i blanques que havien portat expressament d’arreu la ciutat.

Quan la núvia va arribar, el noble Montcada va quedar fascinat per la bellesa que irradiava. El vestit blanc contrastava amb el color torrat de primavera que la seva pell havia anat adquirint a mesura que passejaven per la ciutat. Però si hi havia una cosa que captivava totes les mirades era la diadema de pedres precioses que portava la Lluna i que brillava amb tota la intensitat sota els rajos de sol.

—Sembla una deessa! —xiuxiuejava la gent—. I corre la brama que l’han acceptat als estudis generals de Medicina —afegien amb admiració.

En el moment que l’Hug i la Lluna van entrar a l’església, abarrotada per la presència de les personalitats més rellevants de la ciutat, van quedar enamorats pel magnífic aspecte que lluïa en Salvador en aquell dia tan especial.

El modest frare havia quedat gratament sorprès per la gosadia de la proposta que li havien fet els seus amics. Pensava que, a causa del noble llinatge de l’Hug de Montcada, mereixia que el seu casament fos oficiat pel mateix bisbe de Barcelona.

—Ho arreglarem, Salvador, tu no pateixis —va ser la resposta que va rebre quan va exposar aquest dubte raonable que li rondava pel cap.

I era evident que ho havien pogut solucionar sense que cap de les autoritats religioses de la ciutat no se sentís ofesa.

Però el moment més emocionant de tots va ser quan, després que els nuvis es diguessin el sí, que els convertia en marit i muller, el frare es va saltar qualsevol protocol establert, i es va fondre en una immensa abraçada amb els seus amics al mateix altar major de l’església de Santa Maria del Mar, davant les mirades còmplices de tots els presents, que a poc a poc es van deixar anar per acompanyar amb un gran aplaudiment de joia aquella magnífica mostra d’amistat que, tot i la distància, mai ningú tindria la gosadia de qüestionar.

L’últim dia de primavera es va despertar ple de núvols que amenaçaven de descarregar en qualsevol moment, però a mesura que passaven les hores, es van dispersar per deixar pas a un sol potent i decidit que ja es començava a vestir d’estiu sense complexos.

El Salvador, mentre el vaixell s’allunyava lentament de la costa, es mantenia immòbil, amb la mirada fixa en la Lluna i el seu espòs. Tenia tants pensaments i tantes emocions rondant-li pel cap que havia estat incapaç de pronunciar ni una sola paraula en el moment d’acomiadar-se. S’havia fos en una sentida abraçada amb la seva amiga, i plegats havien deixat que arribés el moment d’embarcar, sense dir-se res més.

Però ara que començava a distanciar-se d’ells, sentia que, de sobte, les paraules se li entrebancaven a la boca.

—Sempre t’estimaré! —va cridar el Salvador amb totes les seves forces mentre corria per la coberta de la nau per no perdre de vista la Lluna—. No ho oblidis mai! —va afegir mentre les llàgrimes se li començaven a escapar.

—Sempre t’estimaré! —va respondre la Lluna amb la veu entretallada per l’emoció.

El frare estava somrient, mentre premia contra el seu pit la bossa que li havia donat la Lluna abans de marxar. Quan la va obrir, encuriosit, va quedar de pedra en comprovar que tenia entre les mans el Llibre de les Essències.

«Estic convençuda que mai no hi podrà haver custodi més digne que tu», deia la nota que acompanyava el gran tresor.

I mentre el Salvador esclafia una gran rialla, la Lluna va haver de posar-se una de les mans damunt del ventre en sentir com la vida començava a despertar dins seu.

La noia i el seu espòs es van quedar agafats de la mà fins que les veles del vaixell es van fer invisibles als seus ulls, i abans d’emprendre el camí de tornada a casa, es van fondre en un petó que la Maria i el Martí no van poder deixar d’aplaudir des del cel.

I encara que resultés difícil de creure, mentre es besaven, a la Lluna li va semblar sentir, portat per la remor de les onades d’aquell mar que acaronava les platges de la seva ciutat, l’udol d’un llop que també volia compartir amb ells aquell instant màgic ple de felicitat.