5. L’enterrament

L’endemà al matí, el poble es va despertar enmig d’un silenci sepulcral, com si l’univers sencer estigués de dol per la tragèdia viscuda la nit abans. A primera hora ja es van començar a formar petits grups de gent vestida de negre i aspecte cansat que, a mesura que avançava el dia, es van anar convertint en riuades de persones que recorrien els carrers en direcció a la plaça Major, col·lapsada per la gran quantitat d’ànimes que volien entrar a l’església per acomiadar-se del Martí i de les altres dues víctimes.

La Magdalena i la Maria s’havien començat a vestir de negre rigorós molta estona abans, amb els primers cants del gall, després de passar la nit vetllant les restes mig calcinades del cos del Martí. L’havien portat a casa al cap d’una hora, encara no, d’haver-se donat la veu d’alarma per l’incendi que cremava el taller, instants després que el metge en certifiqués la mort, i com que tenia el rostre carbonitzat per les flames, l’amulet que li penjava del coll havia estat imprescindible per identificar-lo.

Per evitar un patiment innecessari a les dues dones, el Josep havia demanat expressament de col·locar el cos dins d’un taüt i de clavar-ne la tapa. Era tal l’estat en què el van trobar, que ningú no va poder evitar de tenir arcades en veure les terribles ferides. I aquest era un mal tràngol que ningú no havia de tornar a passar, especialment la vídua i la sogra.

Sovint la vida és plena d’ironies cruels, difícils d’entendre. I aquesta tragèdia n’era un exemple ben clar. El Martí s’havia llevat el dia anterior com sempre: jove, alegre, optimista. Però ara de tot això no en quedava res. Ni rastre dels seus ulls grisos, ni de la llarga cabellera rossa, ni del seu rostre pigat, ni de les carícies i els petons que dedicava a la seva dona quan estaven junts. Malauradament, tot això ja formava part del passat.

El seguici fúnebre va iniciar el seu recorregut a la casa del carrer Major, en direcció cap a la plaça, acompanyat d’un silenci absolut i respectuós que només es trencava, de tant en tant, pels gemecs de dolor de mare i filla. Malgrat la tristesa que es respirava a l’ambient, les seves passes van anar seguides en tot moment pels més propers a la família i pel batlle, que caminava enmig de totes dues agafant-les del bracet.

De manera espontània, la gent del poble havia format un passadís que s’obria a mesura que la comitiva avançava pels carrerons cap a l’església. La Magdalena i la Maria sempre s’havien sentit estimades pels seus veïns, però aquella demostració d’afecte superava qualsevol expectativa.

—Ànims, Maria! —sentia de tant en tant—. Ara has de ser més forta que mai.

I elles només podien agrair de tot cor les mostres de suport.

En arribar al final del carrer de Sant Roc, just abans d’enfilar cap a l’església, es van aturar per resar davant de la capella del sant, moment que el batlle va aprofitar per parlar discretament amb la Magdalena.

—No heu de patir per res, Magdalena. Tot està resolt. El vostre secret està segur.

La dona se’l va mirar sorpresa, però de seguida va ser conscient de l’important paper que el seu vell amic tenia en tota aquella trama, que, sense adonar-se’n, s’anava estrenyent perillosament al seu voltant.

—Gràcies, senyor batlle. Sou un home just.

—No és la justícia el que heu de témer, sinó l’obcecació de certs individus. De moment esteu segures, però temo que això no ha fet sinó començar. La intransigència s’està estenent ràpidament per les nostres terres i això no ens portarà res de bo… Però ja en parlarem amb tranquil·litat. Ara anem a l’església. Hi ha molta gent que us vol acompanyar en aquests moments dolorosos.

—Doncs no els fem esperar —va respondre la Magdalena, mentre agafava del braç el seu amic en un gest carregat de complicitat i agraïment.

L’església era plena de gom a gom, però tot i això la Magdalena no podia apartar la mirada dels bancs més propers a l’altar, on des de feia una bona estona seien els familiars del vell mossèn, arribats a corre-cuita de Tortosa, i del soldat que també havia perdut la vida el dia abans. En Carbó parlava nerviosament amb ells, gesticulant exageradament, mentre mirava de reüll cap a les dues dones, que lentament es dirigien cap al lloc que havien d’ocupar. I això no podia portar res de bo.

Mare i filla van anar a saludar-los, però la rebuda va ser tan freda i distant que ràpidament van optar per seure al banc de les autoritats, on el batlle observava, commogut, l’escena. Se’ns dubte, la metzina que en Carbó havia inoculat a les ments dels familiars dels difunts començava a fer efecte. Però només va caldre una mirada del batlle perquè el jove mossèn tornés a ocupar el seu lloc, a l’altar major, i deixés amb la paraula a la boca els familiars del soldat mort.

—Veniu aquí —va dir el batlle a la Magdalena i la Maria.

I mentre dubtaven si seure en un lloc o a l’altre, en Carbó observava, impacient, des de l’altar. Havia passat tota la nit en vetlla, embalant les seves poques pertinences i turmentant el seu cos fins a l’extrem que pràcticament era incapaç de mantenir-se dret. Amb la carn esquinçada i la sang calenta que li relliscava per les cames, havia tingut temps de reflexionar i havia arribat a la conclusió que tenia l’obligació de venjar-se. Ara no era el moment, però quan arribés l’hora, no dubtaria a encendre personalment la pila de llenya que hauria de cremar vives aquelles dones i, per què no, també la nena que acabava de néixer, que just en aquells moments dormia tranquil·lament a la casa del carrer Major.

«La petita bastarda també cremarà a la foguera», va pensar en Carbó mentre se li escapava una rialla que va captar de seguida l’atenció dels presents.

—Senyor vicari, hauríeu de començar la cerimònia —va dir el batlle, sorprès per la impertinència del jove—. Ja sabeu que us esperen a Tortosa.

En Carbó es va girar uns instants cap a la imatge de Jesús que presidia l’altar, i mentre feia el senyal de la creu abans de començar la missa, no va poder evitar recordar una de les frases preferides del vell mossèn el cos del qual ocupava un dels taüts que havien dipositat als seus peus: «Vell borratxo, al final resultarà que teníeu raó quan em dèieu que la venjança és un plat que se serveix ben fred».

I amb un incipient somriure al rostre, que no es va molestar a dissimular, va indicar a tots els presents que es posessin drets i resessin un parenostre en record dels difunts allà presents.