8. El convent

Un dia assolellat de primavera del 1548, quinze anys després que el Llibre de les Essències tornés a la vida després d’un llarg període de foscor, la Maria i la Lluna feien els darrers preparatius abans de sortir d’excursió pel camp a recollir herbes medicinals per preparar els seus remeis. La Magdalena havia mort feia unes quantes tardors, amb l’arribada dels primers freds, i amb el pas del temps la Lluna s’havia convertit en una jove adolescent decidida, forta i bella.

Aquell matí, la natura havia despertat amb força després del profund somni d’hivern i aquí i allà, als camps que no estaven treballats, apareixien flors de colors vistosos que entapissaven el terra. Amb una exquisidesa que les dues dones tenien la capacitat d’apreciar, uns mars imaginaris de flors vermelles, blanques i grogues es combinaven amb altres mars de color verd on les tiges de la civada i del blat ja començaven a ballar impulsades per les carícies del vent. La serena bellesa espontània de la natura les feia encongir.

Mentre omplien el morrió amb orenga, espígol i poliol, la Maria va proposar, com qui no vol la cosa, allargar una mica més l’excursió per apropar-se al convent de la Mare de Déu dels Àngels, construït als peus de la muntanya de Santa Bàrbara. A mesura que enfilaven el camí, flanquejat als dos costats per imponents xiprers que hi van ser plantats molts anys abans per refrescar el pas dels pelegrins, sentien que alguna cosa màgica impregnava l’atmosfera d’aquell lloc sagrat.

En superar el darrer revolt, una mica cansades per l’esforç, els va aparèixer davant dels ulls la imponent construcció de pedra que semblava acompanyar silenciosament, des de la seva situació privilegiada, la vida i els pensaments de tots els habitants de la rodalia. I no van poder evitar dedicar uns moments a contemplar l’impressionant paisatge que tenien al davant: Horta de Sant Joan, amb el castell i l’església que coronaven el punt més alt del poble, s’alçava majestuós com si fos un testimoni mut de la història d’aquelles terres; una mica més enllà, s’apreciava el campanar d’Arnes, i a la seva esquena, girant una mica el cap, podien intuir, entre les branques dels pins, la vil·la de Bot.

Aquest era el seu món. Un territori on la natura havia anat forjant, generació rere generació, la personalitat única, justa i generosa dels que vivien allí, on les roques, els boscos, els animals i les aigües cristal·lines dels rius s’havien arribat a fusionar amb tanta harmonia que formaven un tot únic i indissoluble. I les dues dones n’eren molt conscients. Sempre havien sabut que allí hi havia alguna cosa, invisible als ulls dels homes, que beneïa la seva terra.

Després de recuperar l’alè, la Maria va voler ensenyar a la Lluna un dels seus racons preferits del convent, i de dos en dos, en una carrera improvisada plena de rialles i empentes innocents, van pujar els esglaons de la magnífica escalinata de pedra que conduïa a l’atri. Amb un moviment brusc, la Maria va dirigir l’atenció de la seva filla cap a uns sarcòfags que, situats a banda i banda de la porta del convent, custodiaven, majestuosament, els misteris que s’amagaven entre les gruixudes parets.

—Mare, si són tombes! Qui hi ha enterrat, aquí? Són gegantines! —va dir la Lluna emocionada.

—Precisament, filla! Deixa’m que t’expliqui una vella història que em va contar la teva àvia Magdalena ja fa molts anys —i de seguida va començar a parlar-li de gegants, de templers i de la Verge—. Diu la tradició que aquí vivien dos gegants molt forts que es deien Rotlà i Farragó, experts artesans que destacaven per la seva habilitat en l’art de la construcció. Diu la tradició que un dia que es divertien llançant pedres, van descobrir una imatge de la Mare de Déu i, immediatament, es van posar a discutir perquè tots dos la volien. Just en aquell moment, quan la discussió era més acalorada, va passar per allí el cavaller templer Bertran Aymerich i els va proposar un joc per posar fi a la disputa. Haurien de llançar dues roques i qui l’enviés més lluny es convertiria en el legítim propietari de la imatge. En Rotlà va ser el guanyador, i quan agafava l’estàtua per admirar-la, es va sentir la veu de la Verge: «La pedra que has llançat, a partir d’avui, es dirà el puig dels Gegants i allí haureu de construir una casa per adorar-me que es convertirà també en la vostra llar». La construcció de l’església es va perllongar durant set anys, fins que van arribar més cavallers templers per fundar la comanda d’Horta, moment en què els gegants es van retirar a viure al cim del puig.

—Vols dir que tot això ho van construir els dos gegants? —va preguntar la Lluna amb una barreja d’incredulitat i de curiositat.

—Una mica de paciència, filla. Encara no t’he acabat d’explicar la història —va exclamar la Maria, divertida per la reacció de la Lluna—. Diu la llegenda que en aquestes tombes hi ha enterrats els dos gegants i també Bertran Aymerich, i segons es deia, si durant la nit de Sant Joan una persona de cor pur rascava la pedra dels sarcòfags, i just abans d’anar a dormir, es bevia el polsim de les pedres dissolt en aigua, en somnis se li apareixia l’esperit d’en Bertran per ajudar-lo a desxifrar el significat dels símbols que hi ha esculpits a les tombes. Segons s’explica, aquests símbols són un mapa que, correctament interpretat, indica com entrar en una cripta secreta on els templers van amagar llibres sagrats, entre els quals n’hi havia algun que parlava de l’art de construir dels gegants.

—Mare, si us plau, que ja no sóc cap nena petita. Aquestes històries només són llegendes! Tresors ocults? No em diràs que tu t’ho creus… —va fer la Lluna, sorpresa amb la candidesa que demostrava la seva mare.

—Tant se val, filla. El que és realment important és que tinguis clares quines són les arrels del teu poble i et puguis sentir orgullosa de pertànyer-hi.

La Lluna no va badar boca. Es va limitar a seure a l’escala de pedra i va deixar volar la imaginació per remuntar-se uns segles abans i fantasiar amb tot el que li havia explicat la Maria. «No pateixis, mare», va pensar mentre aclucava els ulls per sentir l’escalfor del sol. «Estic molt orgullosa de ser qui sóc i de venir d’on vinc». Després d’uns moments de dubte, la Maria va afegir de sobte:

—Lluna, jo sí que crec en aquesta llegenda. De fet, la teva àvia Magdalena, ja fa molts anys, va venir al convent una nit de Sant Joan per endur-se una mica de la sorra de les tombes a casa…

—Vinga, mare, i ara em diràs que aquella nit a l’àvia se li va aparèixer l’esperit d’en Bertran Aymerich, oi?

—Exactament —va contestar la Maria.

—Mare, no m’ensarronis més —va respondre la Lluna mentre començava a córrer, escales avall, per anar a refrescar-se a la font.

La Maria va seguir amb la mirada les passes de la seva filla, i plena d’amor i amb un gran somriure al rostre, va recordar que ella havia reaccionat amb la mateixa incredulitat quan la Magdalena li havia començat a parlar dels misteris de la seva família quinze anys enrere.