35. Llamps i trons

Quan la Maria es va despertar, la primera cosa que va veure va ser uns preciosos ulls que l’observaven amb la mirada trista. Gràcies a Déu, aquesta vegada ni eren blaus, ni eren freds; ben al contrari, eren foscos i brillants, plens de vida i expressivitat.

I eren els ulls del seu estimat amic Salvador.

Amb la seva arribada, la Maria va sentir que s’alleujava el terrible desconcert que sentia al cor. No és que no patís, sinó que com que podia compartir amb algú tan proper el que havia passat, la pena es va fer una mica més suportable.

—Han detingut la Lluna!

—Ja ho sé, Maria, ja ho sé.

—No em van voler detenir a mi, Salvador. M’estava a punt lliurar i ells no només em van rebutjar, sinó que fins i tot semblava que fruïen mentre m’humiliaven. Després, tot van ser morts i confusió.

—És difícil d’entendre, però em fa l’efecte que el que sembla una manera arbitrària d’actuar, en realitat obeeix a una estratègia calculada que té l’únic objectiu de fer-te patir i desgastar-te abans que et vinguin a detenir.

La Maria seguia estirada al llit, amb la mirada fixa en el paisatge que tantes vegades li havia fet encongir l’ànima per la seva serena bellesa. Però, en aquesta ocasió, era incapaç d’apreciar-la. Al seu cap només hi havia lloc per a la Lluna, la sang de la seva sang. La unió entre mare i filla anava molt més enllà del que es podia imaginar ningú. Quan una patia, també ho feia l’altra. Quan una reia, també ho feia l’altra. I l’agonia es va fer intensa quan els plors de la seva filla van traspassar els murs i van ressonar com un eco llunyà que li van partir l’ànima.

«La seva crueltat no té límits», va pensar la Maria mentre li venia a la memòria la cara angulosa i desagradable d’en Joan Malet.

El Salvador, mentrestant, se sentia aclaparat per aquelles estranyes circumstàncies que els tocava viure, i sabia que l’únic que podia fer en aquells moments era acompanyar la seva amiga. Li costava molt entendre com la vida podia ser tan cruel amb qui menys s’ho mereixia, i en silenci, mentre agafava la mà de la Maria, va resar un parenostre amb la clara intenció que el seu vell amic tingués la generositat d’indicar-li el camí que havia de seguir en aquells moments de dubte i d’incertesa.

Però no hi va haver resposta. Déu, el seu confident, semblava que el posava a prova amb el seu silenci, com fa el mestre quan sent que l’alumne ja ha après tot el que li podia ensenyar.

El frare necessitava respirar una mica d’aire fresc per aclarir les idees, i després de fer un petó al front de la seva amiga, va pujar fins a les golfes de la casa del carrer Major i va sortir a l’eixida. I allí, tot i el fred, va seure a terra i va tancar els ulls.

—Déu meu, com les puc ajudar?

I, de sobte, un tro ensordidor va esclatar damunt del seu cap, i tot seguit, només un segon més tard, just quan obria els ulls, va quedar enlluernat per la intensitat del llamp que havia caigut al bell mig del carrer, davant dels crits i les corredisses dels soldats que feien guàrdia a prop de la presó.

Ràpidament, el Salvador va treure el cap per damunt de la barana de fusta, i va veure la Maria, vestida amb una preciosa túnica blanca, que caminava descalça, amb una serenitat sorprenent, en direcció a la presó on era retinguda la seva filla.

—Maria! —li va cridar desesperat—. Maria, espera’m!

Però ella continuava caminant, aliena a tots i a tothom, arrossegant els peus per la neu, mentre, per a sorpresa de tothom, amb cada passa que feia la neu semblava que es fonia darrere seu, i mostrava la terra fèrtil que esperava, impacient, l’arribada de la primavera.

«La Maria és la vida!», va pensar el Salvador mentre començava una carrera desesperada, escales avall, per mirar d’aturar la seva amiga abans no fos massa tard i s’enfrontés als soldats. Ell hauria preferit un altre desenllaç, menys brutal i sagnant, però les circumstàncies requerien mesures extraordinàries. I això era precisament el que estava passant.

Quan va aconseguir sortir al carrer, va haver de tancar una altra vegada els ulls per la resplendor d’un llamp que, com el d’abans, havia caigut molt a prop de la Maria.

Després, un altre tro, més fort que l’anterior, va fer que es quedés sord durant uns instants. I quan va arribar a la plaça, encara mig atordit, va caure de genolls mentre, instintivament, ajuntava els palmells de les mans a l’alçada del cor, tal com ho feia quan s’abandonava a l’oració.

La Maria estava envoltada de soldats. A poca distància d’ells, hi havia els cossos de dos dels seus companys, que havien caigut fulminats pels llamps. Els homes armats, amb els ulls injectats de sang, insultaven la Maria mentre li ordenaven que es llancés a terra per poder-la sotmetre amb menys risc per a les seves vides.

La Maria estava hipnotitzada, amb els braços enlairats en direcció a la clariana que s’havia obert per sobre del seu cap i que deixava entreveure un cel nítid i blau per on s’escolaven uns tímids raigs de sol que li il·luminaven el rostre.

Llavors, quan un dels soldats la va ferir amb una llança, un llamp va zigzaguejar al cel i es va dirigir amb una força imparable cap al cos de l’home, que va caure mort a l’instant, davant de les mirades de terror dels seus companys.

La Lluna, que contemplava entre llàgrimes l’escena a través dels barrots, va quedar impressionada per la demostració de poder que acabava de fer la seva mare. Sabia que la seva intenció era salvar-la, la volia treure de la presó al preu que fos, però la noia va voler aturar la matança.

—Mare, si us plau, ja n’hi ha prou… —li va pregar.

La Maria, quan va sentir la veu de la seva filla, va sortir ràpidament de l’estat en el qual es trobava i, emocionada, va abaixar els braços. En aquell moment, quan la clariana del cel va tornar a cobrir-se de foscor, els soldats van aprofitar per llançar-s’hi al damunt i immobilitzar-la sense cap mena de mirament, i la van lligar de mans i de peus.

I mentre l’empenyien, entre bufetades i cops de peu, a l’interior de la masmorra que ocupava la Lluna, el Salvador s’ho mirava, encara agenollat a terra, amb un sentiment contradictori al cor. D’una banda, estava convençut que les seves amigues estaven perdudes, però de l’altra, no tenia cap dubte que la Maria, sense la seva filla, hauria mort milers de vegades cada dia, acompanyada d’una lenta agonia que res ni ningú no hauria estat capaç de consolar. El Salvador va somriure, perquè mare i filla tornaven a estar juntes, encara que fos en una presó i amb una soga que es gronxava, invisible, sobre els seus caps.

I mentre s’aixecava, va observar, perplex, com les petjades que havia deixat la seva amiga sobre la neu, allò que semblava un lluminós camí d’esperança que unia la casa del carrer Major amb la presó, s’ennegrien en un tancar i obrir d’ulls.

En Joan Malet, que en aquell moment apareixia a la plaça atret pels crits dels seus homes, maleïa la seva mala sort. La Maria també moriria, això era clar, però abans que l’inquisidor general de Barcelona, l’il·lustríssim Diego Sarmiento arribés a Arnes per presidir el judici contra elles, les volia fer patir tot i més. Per això havia tingut la genial idea de detenir-ne primer una i després l’altra, per confondre-les i donar-los falses esperances abans d’etzibar el cop definitiu.

Però ara, l’únic confós era ell.

En arribar a la plaça havia vist com el frare se n’anava amb un somriure mal dissimulat al rostre. I quan es va apropar a la porta de la masmorra, només va sentir rialles i bromes.

—De què rieu, si esteu a punt de morir? —va preguntar ple de ràbia.

—Pitjor ho tens tu, que portes mort des del mateix dia del teu naixement —va dir la Lluna davant de la mirada d’admiració de la seva mare.

En Joan Malet, en sentir la resposta, va donar puntades de peu a la porta fins que, exhaust i de mal humor, de molt mal humor, va començar a pensar en les excuses que s’hauria d’inventar per justificar davant de l’inquisidor la mort de tants soldats a mans de dues dones, un llop blanc i uns llamps caiguts del cel.