23. Els miracles del frare

L’estiu avançava i ja érem a mitjan agost. Tot just havia sortit el sol quan les principals autoritats d’Horta van aparèixer davant la porta del convent preguntant pel Salvador.

El frare, acabat de llevar, no es va sorprendre. Feia dies que tenia el convenciment que aquell moment arribaria tard o d’hora, sobretot des que, darrerament, els grups de forasters que l’anaven a visitar buscant consol pels seus mals eren cada vegada més nombrosos.

—Salvador —va dir el batlle—, s’està estenent el rumor que ets capaç de fer miracles. Nosaltres som homes senzills i no podem qüestionar els designis de Nostre Senyor, però ens amoïna que aquestes terres es converteixin en un punt de reunió per a indesitjables i delinqüents que vulguin aprofitar-se de les desgràcies dels altres.

—Entenc i comparteixo el vostre malestar. Feu bé d’estar amoïnats perquè encara ha de venir molta més gent de la que pugueu arribar a imaginar. Per això us demano, com a mesura de precaució, que prepareu una gran hostatgeria amb abundància de menjar perquè Déu vol obrar meravelles en aquest convent. Només si sou previsors podreu evitar el que us fa tanta por.

Les autoritats van tornar al poble amb un sentiment dividit sobre què calia fer. Hi havia qui donava crèdit a l’advertència del frare, però n’hi havia d’altres que no, així que finalment van decidir no fer gaire cas de les seves paraules i es van limitar a estar atents, això sí, desallotjant preventivament la presó dels borratxos i els avalotadors que l’ocupaven.

Només uns dies després, dos mil malalts van omplir els carrers d’Horta.

—On podem trobar l’home sant que feia tants miracles a Tortosa? —van preguntar els nouvinguts a un grup de veïns.

—Allí, al convent de la Mare de Déu dels Àngels —van respondre sorpresos per la gran quantitat de gent que no parava d’arribar.

Els pelegrins van trucar a la porta del convent, demanaven cridant pel germà Salvador, que es va presentar davant seu plenament conscient del que n’esperaven. Sense perdre més temps, els va demanar que anessin a confessar-se, fessin la comunió i resessin a la Verge Maria. Un cop van haver acabat, el germà Salvador els va beneir en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i tots els malalts van quedar miraculosament curats.

Tal com havia previst el frare, aquella va ser només la primera de les riuades humanes que, a partir d’aquell dia, havien d’envair el convent. El nombre de malalts que acudien a aquell remot poblet de la Terra Alta des de tota la Península augmentava dia rere dia, fins que a finals d’estiu es calculava que hi havia més de sis mil persones acampades sota els arbres que creixien als voltants del convent.

I amb ells, tal com havien temut les autoritats, van arribar també els delinqüents i els busca-raons. I el pitjor de tot era que, entre aquell nombrós grup, hi havia algú que volia aprofitar l’oportunitat per impartir justícia.

El dia a dia del Salvador resultava extenuant. Li costava acostumar-se a tot aquell enrenou. I sempre que podia ho aprofitava per retirar-se una estona a la soledat de les muntanyes per descansar i meditar sobre tot el que estava succeint i que en tant poc temps havia arribat a canviar la seva vida d’una manera tan significativa. Trobava a faltar les seves amigues i també els moments d’intimitat amb Déu.

I, en una d’aquelles tardes de soledat, un fort soroll el va fer despertar de sobte de la seva meditació i el va obligar a emprendre una carrera boja cap al convent. Des del seu refugi, el Salvador havia sentit clarament els crits d’algú que parlava un idioma desconegut. Els crits ressonaven amb tanta potència que de seguida va saber que es tractava d’una endimoniada, la presència d’algú que no acostumava a presentar-se mai d’aquesta manera. I menys amb tants testimonis.

En arribar a l’esplanada, de seguida es va adonar del motiu que provocava tot aquell enrenou. I, malauradament, no s’havia equivocat en les seves prediccions. Cinc homes s’arremolinaven al voltant d’una noia a qui havien lligat amb cadenes. Malgrat d’evident força dels homes, no aconseguien immobilitzar-la. Posseïa una força sobrenatural i els maleïa en una llengua que no comprenien.

Quan el Salvador els va demanar que la portessin a l’església, la jove, presa d’un atac de fúria, va trencar les cadenes i es va escapolir dels seus guardians per perdre’s entre uns pins.

El Salvador, conscient que es tractava d’una possessió, va ordenar als homes que anessin fins a una pila de llenya que hi havia en una clariana del bosc, on la van trobar amagada sota unes branques.

—Esperits immunds —va dir el Salvador—, en nom de la Santíssima Trinitat, del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, us ordeno que sortiu d’aquesta criatura.

—No sortirem —respongueren els dimonis—. Ella ara ens pertany.

El frare va repetir l’ordre i Déu va obligar els dimonis a obeir i a abandonar el cos de la jove.

—Ja estàs curada, filla meva —li va dir el frare—. Mira de servir Déu a partir d’ara i evita el pecat si no vols que els dimonis que hem foragitat tornin a tenir poder sobre tu.

El vicari Carbó, camuflat entre la gent, observava incrèdul el que acabava de passar. I de seguida la incredulitat es va transformar en desesperació per la incapacitat que sentia per superar els poders del Salvador i de les seves amigues.

«Hauria de matar-lo ara mateix», es va dir mentre acariciava l’empunyadura de la daga que portava amagada entre la roba. «Maleït siguis tu i les bruixes amb qui comparteixes amistat!».

I, víctima d’una atac incontrolat d’ira, es va obrir pas entre la gent, va desenfundar la daga i, en el moment oportú, va sentir com l’acer travessava la carn de la seva víctima.

L’estocada va ser poc profunda, menys del que en Carbó hauria desitjat, però confiant amb la potència del verí amb què havia untat la daga, es va sentir satisfet. I encara va ser prou fatxenda per plantar-se davant del frare i dir-li a cau d’orella.

—Ets mort, defensor de les bruixes! El meu nom és Carbó i puc assegurar-te que aviat cremaràs a l’infern en companyia de les dues dones.

El Salvador, que no entenia res del que estava passant, va posar la mà instintivament al costat on moments abans havia sentit la punxada i, en notar la sang, va intentar moure’s en la direcció cap on fugia el seu agressor, com si volgués trobar alguna explicació a aquella bogeria.

Però el cos no li va respondre. Estava paralitzat.

I mentre queia com un pes mort a terra, encara va tenir temps de dedicar uns pensaments a la Maria i la Lluna, abans que el món desaparegués de la seva vista davant la mirada d’estupefacció dels seus fidels seguidors.