20. L’aliança secreta

Quan segles abans en Ramon de Montcada, gran senescal de Barcelona, va cedir a l’Orde del Temple les terres que posseïa a Horta de Sant Joan, ho va fer obeint a un propòsit molt elevat.

Oficialment, sempre es va dir que la seva decisió havia estat fruit del profund agraïment envers els cavallers que havien col·laborat, tan decisivament, en la reconquesta de Tortosa. Una senzilla qüestió d’estratègia política, van dir molts, un fet molt comú en aquella època.

Però el motiu veritable que el va portar a actuar amb aquella generositat va ser l’estranya petició que li va fer el seu senyor, el comte de Barcelona, que era assegurar, fos com fos, la tranquil·litat d’en Bertran Aymerich, allunyant-lo de les intrigues, les enveges i les mirades de tothom.

Tot just arribat de Jerusalem, Aymerich i els seus fidels amics Rotlà i Farragó van passar uns dies a la ciutat de Barcelona, hostejats a casa del gran senescal, per petició expressa del mateix comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. L’aura de misteri i l’extrema discreció amb les quals actuava Ramon Berenguer amb els seus nous amics havia implicat una sèrie d’explicacions al seu home de confiança.

—Ramon, t’he d’encarregar un nou servei, un favor molt especial.

—De què es tracta, senyor? Com us puc servir?

—Han arribat a la ciutat tres cavallers templers, croats provinents de Terra Santa, i és molt important que la seva presència a Barcelona passi desapercebuda. Per això us demano que els allotgeu a casa vostra, durant uns quants dies, fins que continuïn el seu viatge.

—Faré tal com m’ordeneu, senyor, però…

—Us diré que en Bertran Aymerich i els seus acompanyants són els guardians d’un gran tresor que hem de mantenir ocult al preu que sigui. La pau del nostre regne i el benestar dels nostres fills depenen de l’èxit d’aquesta missió. La seva vida corre perill, ja que s’enfronten amb uns enemics molt poderosos i influents.

—Sóc el vostre humil servidor, senyor. I les vostres paraules són ordres per a mi —va afegir en Ramon de Montcada.

—Ho sé, vell amic. Per això us confio aquesta delicada missió.

—Així es farà, senyor.

—Ramon, em calen també part de les vostres terres: unes que es troben en un lloc adient perquè els nostres amics puguin recuperar la pau i la serenitat després del seu viatge tan llarg i penós.

—Senyor?

—Cediu als templers les vostres possessions d’Horta de Sant Joan i guanyeu-vos el meu agraïment etern. Us ho compensaré d’una manera o altra, no ho dubteu.

—Senyor, us he servit durant molts anys i espero poder-ho fer fins que la mort se m’emporti. Si aquestes són les vostres ordres, ja les podeu donar per acomplertes.

—Gràcies, senescal, sou sens dubte el més digne de tots els meus nobles. Però hi ha una cosa més. M’heu de jurar que protegireu, vós i els vostres descendents, el gran tresor del qual us he parlat.

—Senyor, tant de misteri em confon. Doneu-me només les explicacions que considereu oportunes, però si el futur de la meva família pot estar en perill per la missió que m’esteu encarregant, m’agradaria saber què és aquest gran tresor, sobretot tenint en compte que el considereu més valuós que la vida dels homes de la meva pròpia sang. I sé que em voleu bé…

—Amic meu, heu de protegir un vell plec de folis carregats d’esperança, el Llibre de l’Esperança. I us asseguro que per més riqueses que us donessin, res no es podria comparar al poder de les paraules que hi ha escrites.

Una aliança s’acabava de crear per defensar, al preu que fos, el Llibre de les Essències. I els llaços que es van establir entre els Aymerich i els Montcada haurien de resultar fonamentals només uns quants mesos més tard, quan les vides dels descendents dels dos llinatges es van retrobar per posar a prova la validesa d’aquell jurament.