22. Temps de festa

Érem a finals de juliol i, a primera hora del matí, els carrers d’Arnes es van llevar engalanats amb banderoles de colors virolats que conferien al poble un magnífic aire festiu que es respirava per tots els racons.

La petita banda de música recorria els carrers amunt i avall mentre, a cop de tambor i de flauta, despertava els veïns que a poc a poc, d’una manera improvisada, s’unien al grup de persones que avançava, entre evidents mostres d’alegria, en direcció a la plaça Major.

El batlle, com era costum, va esperar que els músics acabessin de tocar les últimes notes, per inaugurar oficialment les festes en honor a Santa Magdalena, amb un petit discurs que sempre acabava amb el llançament d’uns coets enviats des de Tortosa, que omplien d’estupefacció les cares dels nens i d’alguns vells poc acostumats a les llums que il·luminaven el cel en ple dia.

Després de prendre les pastes i el vi dolç amb què la vila homenatjava els veïns, el programa de les festes va deixar pas al concurs de ball, en què va sonar, sense parar, els acords de la jota arnerola i altres cançons típiques de la contrada, que van ser acompanyades per les veus, més o menys afinades, de pràcticament tots els assistents.

Un cop acabat el ball, el poble sencer es va dirigir en processó fins a l’ermita de Santa Madrona, construïda molt a prop d’on es conreaven la majoria dels horts, a quatre passes del riu, on cada any es feia un dinar. Després d’afartar-se de pa, sardines i vi, la majoria van anar a descansar sota l’ombra dels xops, però la Maria i la Lluna, amb poques ganes de seguir la festa, van decidir passejar una estona i reunir-se amb el Salvador.

Seguint el curs del riu, van arribar a un estany on van deixar passar la tarda, en silenci, observant encuriosits com els peixos els voltaven pels peus que, de tant en tant, submergien a les aigües transparents que en aquell lloc quedaven mig estancades.

El gran llop blanc, que havia seguit de prop les dues dones, va aparèixer de sobte d’entre els joncs, però aquesta vegada no es va apropar. Des de la distància escoltava tots els sons i moviments del bosc, atent a qualsevol soroll sospitós. Vigilava la seva protegida, la Lluna, aquella adolescent de mirada fresca i plena de vida, que, com ell, era l’última descendent d’un llinatge molt poderós.

Era ben entrada la nit quan la Maria, tot observant el cel pintat amb milers d’estels, els va voler explicar una vella història.

—Avui us explicaré una història que coneixen només uns quants —va dir la Maria mentre s’aixecava de terra per repenjar l’esquena al tronc d’una olivera— i que té com a protagonistes uns mags que, fa molt de temps, guiats per un estel, van recórrer milers de quilòmetres amb l’objectiu de presentar els seus respectes a un nadó.

—Els tres Reis Mags? —va preguntar el Salvador.

—Efectivament, però la història que us vull explicar s’endinsa en els orígens d’aquesta tradició i contradiu, d’alguna manera, el que sempre ens han explicat. No pretenc que et sentis molest, Salvador. Saps que no vull fer-te dubtar de la teva fe. Però vull parlar-li a la Lluna d’un fet extraordinari que va passar fa molts segles.

—Maria, ja saps que no dubtaré mai de les teves intencions. El contacte que hem anat mantenint m’ha permès mirar cap al cel amb uns altres ulls.

—Llavors, escolteu-me amb atenció, perquè aquesta és la veritable història dels mags d’Orient. Els Reis Mags són, segons la tradició, uns mags que guiats per una estrella van portar or, encens i mirra a Jesús. Però la realitat és que l’Evangeli de Sant Mateu, l’únic llibre de la Bíblia que parla d’aquest fet, no especifica quin era el nombre, tant sols diu que fossin savis originaris de l’Orient. Amb el temps, aquests mags savis van passar a ser tres astròlegs, i després reis, que provenien d’Europa, l’Àsia i l’Àfrica, anomenats Melcior, Gaspar i Baltasar.

—Així és, Maria, el que dius és ben cert —va afirmar el Salvador—. De fet la paraula mag prové del grec magoi, que vol dir ‘matemàtic’, ‘astrònom’ o ‘astròleg’. En definitiva, aquest terme serveix per designar un home de ciència i precisament per això alguns teòlegs es van atrevir a insinuar que aquesta tradició és diferent de la majoria, perquè és un dels pocs exemples que hi ha on es pot demostrar la unió que hi ha entre la Ciència i Déu.

—Certament, Salvador. De fet, a la versió que coneixem d’aquesta història, podem trobar la mà oculta de certs extremistes que la van tergiversar com els convenia. Però deixeu que m’expliqui —va demanar la Maria—. Melcior, el rei blanc, tot i ser el més jove de tots, sembla que és el més vell ja que, segons diu una llegenda, el nen Jesús el va castigar per fanfarronejar de la seva fortalesa i joventut. I perquè veieu més clar on vull arribar, Baltasar, el rei negre, a la majoria de les icones no apareix mai pintat de color fosc, ja que es considerava impropi d’un bon cristià i, òbviament, molts no volen ni tan sols imaginar que un mag infidel estigui adorant Jesús.

—Extremistes, com molt bé dius, Maria. Una casta ben perillosa —va afegir el Salvador.

—Sí, Salvador, però la qüestió és que aquests mateixos fanàtics van voler fer desaparèixer de totes les cròniques l’existència d’un quart rei mag, un noble príncep que, segons es diu, devia tenir uns trenta anys quan, mentre estudiava el cel, va descobrir l’estel de Betlem.

—I què se’n sap, d’ell? —es va interessar la Lluna.

—Doncs segons diu una bella història, els quatre reis s’havien de trobar a Pèrsia per començar, des d’allà, el seu viatge fins a Terra Santa. Artabà, el quart rei mag, portava com a presents un diamant de l’illa de Mereo, utilitzat per neutralitzar qualsevol tipus de verí, un tros de jade de Xipre, usat com a amulet de protecció, i un robí que serveix per allunyar els mals esperits. Però quan era a mig camí, es va trobar amb un vell mig mort que havia estat atacat per uns bandits, i el rei es va aturar per curar-li les ferides, i li va regalar, a més, el diamant perquè pogués tornar a la seva llar. Quan Artabà va arribar a Pèrsia, els tres reis mags ja havien marxat. «T’hem esperat molt de temps i ja no podem endarrerir més el viatge. Segueix el nostre camí pel desert i deixa’t guiar per l’estel», deia la nota que li havien deixat. Artabà va continuar tot sol, però quan va arribar a Judea no hi va trobar ni els reis ni Jesús. En el seu lloc, es va trobar els carrers plens dels soldats d’Herodes que degollaven tots els nens, i en veure com un dels soldats estava a punt de matar-ne un, li va oferir el robí a canvi de la vida del nen.

—És una història molt bonica, Maria —va dir el Salvador visiblement emocionat—. Qui sap? Potser és més certa del que sembla.

I mentre la Lluna intentava posar ordre en tot el que acabava d’escoltar, va quedar bocabadada amb la pluja d’estrelles que, just en aquell moment, va omplir el cel de traços que van fer somiar la noia amb l’Estrella de Betlem.