37. La sentència de mort

Tal com acostumava a passar, la primera sessió del judici s’havia convertit en un pols entre les acusades i els jutges que servia per valorar les forces de cadascuna de les parts.

Les acusades no havien volgut acceptar cap dels càrrecs dels quals se les acusava, i tal com era habitual, els botxins, encapçalats per en Joan Malet, s’havien hagut de dedicar a fons, de manera que havien portat les seves víctimes fins als límits del seu propi patiment, però mantenint-les sempre dins d’una delicada franja en la qual la vida i la mort es fregaven molt subtilment.

Almenys durant el primer dia.

El segon dia de judici també es va despertar radiant i ras, i el sol, amb gana acumulada per tants dies de foscor, va continuar menjant-se la neu que, a poc a poc, es desfeia i formava cada vegada més bassals, que durant la nit, en gelar-se, provocaven més d’una caiguda als despistats que els trepitjaven.

Els soldats, a trenc d’alba, havien tornat a passar per cada casa amb la intenció de menar els veïns a la força fins a la plaça Major, on, per sorpresa, van retrobar les dues acusades. La Lluna, despullada, estava asseguda a la cadira dels interrogatoris, mentre la Maria ocupava el poltre dels turments.

En Joan Malet era un estudiant aplicat, i des del moment que va fer de la mort i la desesperació el seu ofici, havia llegit molts manuals antics que explicaven l’origen dels instruments de tortura que utilitzava.

El desmembrament per mitjà de tensió era una tècnica que ja es feia servir tant a Egipte com a Babilònia, i a Europa, des de l’època romana, el poltre era un estri indispensable a qualsevol masmorra. Les víctimes d’aquest turment eren literalment allargades per la força del cabrestant, i segons havia llegit en Malet, en alguns casos, l’estirament arribava fins als trenta centímetres, fruit de la dislocació de cada articulació dels braços i de les cames, del desmembrament de la columna vertebral, i per descomptat, del trencament dels músculs de les extremitats, del tòrax i de l’abdomen, que provocava la mort de la víctima entre terribles patiments.

A poc a poc, l’experiència del caçador de bruixes i la dels seus botxins els havia ensenyat que podien utilitzar aquesta tortura, aplicant diferents graus d’intensitat, en funció dels seus interessos.

En la primera fase, el torturat patia la dislocació de les espatlles, a causa de l’estirament dels braços cap a dalt i cap enrere, així com un dolor insuportable a les cames, a mesura que les fibres s’estripaven. En un segon nivell, els genolls, els malucs i els colzes es començaven a desconjuntar i l’interrogat quedava invàlid per sempre. Al tercer nivell, les extremitats se separaven sorollosament del cos, fet que provocava la paràlisi i la mort en molt poc temps.

Fins a aquell moment, la Maria havia patit en el seu propi cos les conseqüències d’aquesta primera fase, però tot i això se seguia mantenint amb una actitud digna i ferma. I aquest aire de serenitat va molestar l’inquisidor general Diego Sarmiento, que va decidir canviar d’estratègia.

Començava a estar cansat de tota aquella història, volia enllestir-ho aviat, concentrant els esforços a arrencar alguna resposta que pogués explicar els actes comesos per les dues dones amb l’ajuda del Diable.

Amb unes passes que recordaven la manera de caminar d’un ratolí, va anar per feina i es va posar davant la Lluna. I després de mirar-se-la amb cara de fàstic, va començar a fer comèdia, gesticulant exageradament mentre apropava la seva cara a només un pam de la seva víctima.

—Quina és la vostra relació amb el llop blanc que ha assolat la contrada durant els darrers mesos i que va causar la mort del prior del convent d’Horta de Sant Joan i de dos dels meus millors homes durant la vostra detenció?

—No ho entendríeu —va respondre la Lluna.

—Negueu que aquella bèstia de l’infern obeïa les vostres ordres?

—Per més a poc a poc que us ho expliqués, i per més vegades que us ho repetís, no ho entendríeu —va insistir la Lluna mentre recordava el dia en què el gran llop blanc va fer la seva magnífica aparició a la clariana del bosc on van celebrar l’entrada de l’estiu.

—Els vostres insults m’ofenen, i també ofenen Nostre Senyor! —va respondre en Diego Sarmiento mentre l’agafava del coll, temptat d’ofegar-la.

La Lluna no va respondre, i mentre l’inquisidor s’allunyava amb els ulls injectats de sang, la noia encara va poder sentir com li parlava a en Joan Malet en veu molt baixa.

—Que pateixin! —li havia dit—. No vull perdre més temps amb aquestes dues filles del pecat!

I quan la Lluna va tancar els ulls, esperant els cops que haurien de castigar encara més el seu cos, es va sorprendre en sentir que els botxins manipulaven la feixuga roda que posava en funcionament els sofisticats engranatges que donaven vida al poltre dels turments, on hi havia lligada la seva mare.

Després, l’única cosa que es va poder escoltar a la plaça van ser els crits de la Maria, que, portats pel vent que s’acabava d’aixecar, omplien de dolor tota la rodalia mentre les seves espatlles en desconjuntaven entre terribles mostres de patiment.

—Una vegada més, jove bruixa, reconeixeu els vostres pecats davant de Déu?

—De quins pecats em parleu?

—Com és possible que un llop aparegués del no-res per posar fi cruelment a la vida dels meus homes? Com pot ser que uns llamps matessin els soldats que custodiaven la presó? No creieu que això ja són proves prou contundents per afirmar que es tracta d’obres inspirades pel mateix Diable?

—No ho entendríeu —va respondre la Lluna, una vegada més.

A en Diego Sarmiento se li estava acabant la paciència, i mentre tornava cap a la taula on seien les autoritats, es va aturar per llançar una darrera amenaça a la Lluna.

—D’aquí a uns moments us ho tornaré a preguntar per últim cop. Ara us deixo temps perquè mediteu.

Després, el silenci es va trencar una altra vegada pels crits de la Maria, que es cargolava de dolor mentre els seus músculs s’esquinçaven lentament i les articulacions se li desencaixaven.

Però la Lluna aquesta vegada també va rebre la seva part. Els botxins la van colpejar sense parar, mentre en Malet, meticulós com sempre amb la seva feina, li esclafava les ungles amb un aparell metàl·lic que ell mateix havia dissenyat.

—Una vegada més. L’última. Confesseu els vostres pecats i demaneu el perdó diví?

—Mai no entendríeu que és Déu i no el Diable qui parla a través nostre —va respondre la Lluna.

En Diego Sarmiento va respirar alleujat. Havia costat més esforç del que havia previst, però, per fi, les tortures havien aconseguit doblegar la voluntat de les dones, les quals, sense saber-ho, havien signat la seva sentència de mort. I, òbviament, l’inquisidor no va voler desaprofitar l’oportunitat per rematar la feina.

—Secretari, preneu nota amb la vostra millor lletra de la terrible blasfèmia que les acusades acaben d’escopir per les seves boques pecadores. Em sembla que el cas és clar per a tothom, així que aixequeu-vos —va ordenar l’inquisidor—. En nom del Sant Ofici, jo, Diego Sarmiento, us condemno a morir a la foguera per bruixes i per heretges. El compliment de la sentència es farà immediatament, demà mateix, quan sereu cremades fins a morir. En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Sense deixar temps perquè la gent pogués reaccionar, els botxins van deslligar les dones i, com si fossin sacs plens de blat, les van llançar damunt d’una carreta. Després, els van abocar uns cubells d’aigua gelada perquè recuperessin la consciència i, entre bromes i insults, les van aixecar, i com si fossin ovelles, els van tallar els cabells amb unes tisores brutes i rovellades.

Quan en Diego Sarmiento va donar l’autorització, mentre els soldats enviaven la gent a casa seva a cop de bastó, van conduir les dones fins a la masmorra, on les van tirar a terra sense cap mena de mirament.

A la Lluna, però sobretot a la Maria, els costava respirar. Qualsevol petit moviment els provocava un intens dolor, però tot i això encara van trobar forces per acostar-se l’una a l’altra buscant el contacte d’aquells cossos destrossats. Els seus cors agraïen el regal que les permetia estar juntes una altra vegada, malgrat les circumstàncies i el patiment.

I, mentrestant, el Salvador va anar fins a Vall-de-roures per implorar la intervenció de l’arquebisbe i quan van tornar, desobeint el toc de queda que prohibia circular pels carrers del poble des de la posta de sol, es va reunir amb un grup d’homes al voltant del foc que escalfava una de les cases per parlar llargament sobre el que estava passant.

El frare ja havia acudit un altre dia a la cita clandestina. I quan van acabar de parlar, l’única cosa que va poder fer va ser pregar a Déu que tot sortís tal com ho havien previst.