19. El primer capítol
Quan la Lluna es va despertar, no va trobar ni llet ni pastissets. Damunt de la petita taula de fusta, l’única cosa que hi havia era un farcell, el contingut del qual, abans d’obrir-lo, ja es podia imaginar.
Com havia succeït molts anys enrere, quan la Magdalena havia cedit la protecció del meravellós tresor a la Maria, la noia també es va entretenir durant una bona estona a admirar-ne les tapes de cuiro i l’estrany símbol daurat, la lluna creixent envoltada d’estels, que decorava la portada del Llibre de les Essències. A diferència de la seva mare, però, ella va decidir saltar-se les primeres pàgines, el sagrat jurament que havia unit per sempre més la vida de la Maria amb el plec de velles pàgines.
La seva missió era una altra. Ella era l’Escollida, l’hereva dels coneixements que figuraven en aquell llibre. Tenia gana i per assaciar-se necessitava l’aliment que li proporcionava cada paraula i cada pensament que hi havien escrit. Així que, amb molta ànsia, mentre la Maria treia discretament el cap per la porta, la Lluna va obrir el Llibre de les Essències pel primer capítol i va retrocedir en el temps per convertir-se en la privilegiada espectadora d’un fet que havia succeït molts segles enrere, quan tota una cultura estava a punt de ser anihilada per l’ambició sense límits d’un dels imperis més poderosos que han trepitjat mai la terra.
El meu nom és Hera i sóc una sacerdotessa druida.
He tingut un somni. I per aquest somni he decidit rebel·lar-me contra la més sagrada de les lleis del meu poble. Sóc conscient que el meu acte és castigat amb la mort i l’oblit. Però he tingut un somni i el que he vist em causa tant de dolor que estic convençuda que no tinc cap altra elecció. Les generacions futures decidiran si el meu sacrifici mereix la pena o no, si el meu sacrilegi ha estat justificat o no. Però avui, primer dia del nou any, he decidit dedicar el poc temps que em queda a preservar la memòria dels nostres costums, del meu poble, d’homes i dones sentenciats a morir i a desaparèixer per culpa dels invasors.
Aquesta és la història del meu poble i ara que als boscos ressonen sense parar els tambors de guerra, em sembla necessari transgredir la nostra llei més sagrada, la que ens prohibeix deixar constància escrita del nostre saber, perquè el nostre pas per aquestes terres no hagi estat estèril, com la flor que s’asseca en ple estiu, sense haver tingut temps de mostrar al món tota la seva bellesa.
Ens persegueixen perquè ens temen. I els déus ja no poden fer res per aturar l’avanç implacable de les legions romanes que aniquilen tot el que troben al seu pas: homes, dones, nens, rialles i cançons.
Ara s’han fixat en nosaltres. Els nostres arbres es cremen i els nostres homes moren al camp de batalla. El futur s’esgota com l’aigua del riu en temps de sequera i per això he decidit retirar-me a les profunditats del bosc sagrat, en companyia d’alzines i roures centenaris, per conservar el cap clar i pensar en el que som i el que fem, abans que l’acer dels nostres enemics m’enviï en un viatge sense retorn al més enllà.
I després d’haver vist la cara de terror gravada al rostre dels nens, l’única resposta que vull trobar és: que és allò que fa home l’home? Els seus actes? Les seves paraules? El llegat que deixa als seus fills?
La Lluna va llegir lentament el testimoni de l’Hera. Sense presses. Sentint-se còmplice, en tot moment, de l’amor que sentia la vella druida pel seu poble.
Era el missatge desesperat d’algú que, com ella, havia estat perseguida per les seves creences, i només es va adonar que estava plorant quan una llàgrima va caure sobre la pàgina que llegia i va difuminar lleugerament la tinta amb la qual s’havia escrit la paraula esperança.
—Si mai perdo l’esperança, em perdré a mi mateixa —va reflexionar la Lluna abans de tancar el Llibre de les Essències i aixecar-se per anar a ajudar la seva mare a preparar el dinar.
Va entrar a la cuina arrossegant els peus, i en veure el rostre de la Maria tacat de farina, va agafar un dels draps que hi havia penjats a la vora del foc i, amb molta cura, va netejar-li la cara fins que no hi va deixar ni rastre de la pols blanca.
Aquest gest tan senzill va despertar a la Maria uns records molt llunyans, i va riure satisfeta en ser conscient que el cicle de la vida, tot i les dificultats i els contratemps, seguia el seu curs inexorable cap al que era desconegut. Sempre cap endavant. Passés el que passés.