12. La lluna plena

Aprofitant el darrer pleniluni de primavera, la Maria va voler fer un ritual màgic on el poder de la Mare Lluna i la força subtil de l’Aigua s’unirien per protegir i purificar les ànimes d’ella, de la seva filla i del Salvador.

Es van trobar en una de les basses naturals que el riu Algars formava molt a prop d’Arnes, i tot i que aquell popular indret sempre estava a vessar de gent que hi acudia per refrescar-se, aquella nit, pel fred que feia, només hi eren ells tres. «En aquest lloc es respira pau», va pensar la Lluna mentre es remullava les mans a les aigües calmes.

La Maria esperava el moment de màxima esplendor de la Mare Lluna —la seva posició al cel havia de correspondre a un punt exacte, creant un angle perfecte amb l’Estel del Nord, per tal que el ritual fos efectiu—, i mentrestant, el Salvador observava els moviments dels animals que s’havien acostat a la bassa per beure.

Quan de sobte va aparèixer un magnífic exemplar de cabra hispànica, tots tres van contenir la respiració per no molestar el grandiós mascle que, aliè a la seva presència, amb la tranquil·litat pròpia de qui se sent entre amics, avançava lentament mentre cercava el lloc més confortable des d’on poder apaivagar la set. En el moment en què l’animal va estar a tan sols un parell de metres d’ells, va girar el cap lleugerament i va emetre una mena de xiulet. Quasi a l’instant un nombrós grup de cabres, la majoria femelles i cries, es van apropar, i després de dirigir una mirada curiosa cap a la Lluna i el Salvador, van beure aigua amb generositat, fins a assaciar-se.

Quan la Lluna va buscar la seva mare amb la mirada, la va veure asseguda als peus del mascle, acaronant-li el cap, en una escena que tant a la jove com a el Salvador els va semblar d’allò més normal.

—Podem estar tranquils. No ens ha seguit ningú —va assegurar la Maria mentre el ramat de cabres s’allunyava del seu costat per perdre’s entre les roques—. Així que ja podem començar!

El Salvador i la Lluna van observar les anades i les vingudes de la Maria fins al riu, on va omplir tres petits bols de fusta que va dipositar al costat de la foguera que acabava d’encendre.

—Apropeu-vos, si us plau —va dir la Maria mentre aixecava el bol que tenia entre les mans cap a la lluna i els demanava als seus acompanyants que la imitessin—. Mare Lluna, en aquests temps foscos que ens toca viure venim a tu buscant consol. Ajuda’ns a trobar a l’interior la força que cal per derrotar els nostres enemics. Éssers sagrats que viviu a l’aigua, forces subtils que esculpiu les dures roques, jo us invoco aquí i ara perquè purifiqueu les nostres ànimes i les protegiu.

I tot seguit, va invitar la Lluna i el Salvador a beure dels seus respectius bols.

—Llenceu-los a la foguera, ara! —va cridar la Maria—. Deixeu que el poder de l’Aigua, del Foc i de la Fusta s’uneixin per purificar els nostres cossos —va afegir mentre agafava les mans de la seva filla i del Salvador i els convidava a saltar per damunt de la foguera, que, en aquells instants, començava a deixar anar un espès fum de color blanc.

La cara de satisfacció de la Maria va ser el senyal indicatiu que el ritual havia finalitzat.

—Tot ha anat bé —va dir en veu baixa—. Tot ha anat molt bé —va repetir alhora que es despullava i començava a nedar a l’aigua.