16. El camí iniciàtic

El Salvador era incapaç de recordar res del que havia passat. I a banda del braç trencat i de les nombroses ferides que tatuaven el seu cos, alguna cosa havia canviat al seu interior.

—Tens una mirada diferent —li va dir la Maria, que el visitava diàriament per curar-li les ferides—. Et noto els ulls més brillants i serens.

—La meva mirada és diferent, perquè el que he viscut m’ha obert els ulls a allò que abans era invisible.

«Una iniciació», va pensar de seguida la dona.

—Maria, crec que no has d’endarrerir més el que està escrit per a la Lluna —va continuar el frare després de dubtar uns instants—. Demà és la nit de Sant Joan, i com bé saps, és una de les nits més màgiques de l’any. És el millor moment per iniciar la teva filla en les arts que tan bé coneixes, i no em refereixo a preparar remeis per guarir els refredats. La Lluna ha de fer el seu propi camí i et suggereixo que comenci de seguida.

—Què em proposes exactament, Salvador?

I mentre el frare mirava per la finestra de la cel·la en direcció al cim de la muntanya de Santa Bàrbara, va assenyalar la creu que en coronava el punt més alt.

—La Lluna ha de passar la nit en vetlla, recorrent el camí que condueix fins a la creu. I ho ha de fer sola, acompanyada només pels seus pensaments.

En silenci, mentre valorava la proposta del Salvador, la Maria es va fixar com la Lluna passejava, despreocupada, per l’hort, ple de fruits, que els frares treballaven amb tanta dedicació.

—Maria, la teva filla és una dona forta i està beneïda per la mà de Déu. En el futur haurà de transmetre els coneixements que ha anat adquirint gràcies a la generositat de les dones de la vostra família. No serà senzill, però la recompensa que l’espera al final del camí serà el millor homenatge per a tu i per a totes aquelles dones que heu patit persecució pel simple fet de ser com sou. I tinc el pressentiment que és important que aquest camí el comenci a recórrer tan aviat com sigui possible, avui mateix, si pot ser.

—I què passa amb el nostre esquiu enemic, Salvador? T’adones del perill que pot córrer la Lluna, sola enmig de la foscor?

—Tingues fe, Maria. Déu la protegirà, no ho dubtis.

—Però és tan jove!

—És cert, és jove, però no pots mantenir-la sempre tancada a la seva gàbia de vidre per por del que desconeixem. La Lluna és molt més poderosa del que imaginem, deixem que voli, Maria, i que descobreixi per si mateixa quins són els límits del seu poder.

—Que Déu t’escolti, Salvador —va acabar claudicant la Maria—. Parlaré amb ella i li deixaré la bossa amb el menjar que hem portat perquè pugui alimentar-se durant la nit.

—No, Maria, res de menjar. És un camí que ha de fer acompanyada només pels seus pensaments. El trajecte és curt i en principi només serà fora poques hores. Però hem de deixar que sigui ella qui decideixi el temps que necessita per a aquest viatge. Té moltes coses per descobrir i és important que se senti lliure per triar, en tot moment, el camí que li marqui el cor.

La Lluna no va acabar d’entendre la petició de la seva mare, que la va alertar dels perills. D’una banda, se sentia terroritzada de pensar que havia de passar la nit sola, a l’abast dels seus enemics. Però també sentia una força que l’empenyia a superar les pors i l’animava a marxar a la cerca del seu propi destí. I just abans que el sol es retirés per deixar pas a la nit, les dues dones es van acomiadar.

—Tot anirà bé, mare, t’ho prometo! —li va dir la Lluna mentre l’abraçava.

—Els estels guiaran el teu camí, menuda. Ara vés en pau, ha arribat el moment.

La Lluna es va lligar el mocador al cap, es va posar un mantell de llana per protegir-se del fred i, amb el pas decidit, va iniciar l’ascens a la muntanya, mentre es repetia una vegada i una altra la promesa que havia fet a la seva mare.

«No permetré que res desviï les meves passes», es va dir quan va girar el cap una última vegada per descobrir que ja no podia veure la claror del convent.

I just quan la Lluna perdia de vista les llums que il·luminaven les diferents estances, un home s’esmunyia per la finestra de la seva cel·la i agafava, a corre-cuita, una drecera que conduïa directament al cim d’un penya-segat. Amb l’agilitat d’un gat, va grimpar per unes roques que hi havia a la vora del camí. Des d’aquell lloc podria controlar en tot moment la situació exacta de la noia i atrapar-la en el moment oportú.

«És un lloc perfecte per matar la jove bruixa sense que ningú sospiti res», es va dir l’assassí mentre somreia en pensar en l’errada que acabaven de cometre el Salvador i la Maria. «Estúpids ignorants!», va escopir. «D’aquí a ben poc ja podré esborrar un dels noms que apareixen a la llista».

Mentrestant, la Maria i el Salvador organitzaven un campament improvisat sota la lluna. Havien decidit passar també la nit en vetlla i, amb les seves oracions, protegir la jove de qualsevol perill que pogués desviar-la del camí que acabava d’emprendre.

—Sé que hi ha algú que protegeix la meva filla des del cel, Salvador, però aquesta nit la seva vida correrà un greu perill —va dir la Maria tot agafant el seu amic del braç.

—Ho sé —va respondre el frare—. I no crec que m’equivoqui si et dic que el nostre home ja deu anar darrere la Lluna. Però tingues fe, Maria. Ell la protegirà. No ho dubtis.

—I com pots estar-ne tan segur?

—Ras i curt, Maria: Ell m’ho ha dit. I el seu missatge ha estat molt clar.

Aliena a tot això, la Lluna es va asseure al costat d’una font que naixia entre les roques i, mentre recuperava l’alè, va deixar que les fredes aigües que brollaven de les entranyes de la terra li fluïssin entre els dits. La sensació era tan agradable que no es va adonar que la pell se li arrugava a una velocitat vertiginosa. Se sentia tan a gust que va tancar els ulls per concentrar-se en aquella sensació, però només d’aclucar-los li va venir al cap una imatge que li era estranyament familiar, en la qual es veia nedant davant d’una gran ciutat envoltada de muralles que s’alçava a la vora del mar.

—Visions enmig de la fosca? —es va dir mentre intentava desxifrar el significat del que havia vist.

Se sentia en pau, tot i estar envoltada de foscor, tot i estar envoltada d’animals que la rondaven, tot i els perills dels quals l’havia alertada la seva mare, i es va sorprendre de la seva serenitat. Durant els darrers mesos, tot el que representava el seu món conegut, el que li aportava seguretat, semblava que havia desaparegut, però malgrat la incertesa, la Lluna entenia que aquella experiència era la confirmació que la vida era una aventura màgica i plena de sorpreses, de vegades agradables, d’altres no tant, i que l’única persona que en podia treure un aprenentatge era ella mateixa. A ningú més que a ella havia de donar explicacions.

Tot i el caos que l’envoltava, la Lluna se sentia orgullosa de pertànyer a un llinatge antic format per gent tan sàvia que era capaç de veure el que era invisible, d’apropar-se a l’essència de les coses, del que realment importa, i mentre s’eixugava les mans amb el mantell, va començar a imaginar com seria la seva vida en el futur, si Déu era generós i li concedia una llarga vida.

Com qualsevol noia de la seva edat, es va imaginar casada amb un home meravellós que la tractaria com una autèntica reina. I ella li donaria un munt de fills. Però quan va tornar a veure la imatge en la qual apareixia nedant davant de la gran ciutat emmurallada, va dedicar tots els esforços a endinsar-se al seu interior per esbrinar el significat del que li estava xiuxiuejant la seva ànima. Sense pors ni prejudicis, va decidir entrar en la profunditat d’aquell mar en el que es veia capbussant-se un cop i un altre.

La imatge següent que li va venir al cap va ser la d’un carrer. Un passeig, en realitat, que serpentejava des del mar fins al cor de la gran ciutat. I es veia a si mateixa passejant-hi, deixant-se torbar per la riquesa dels colors, les aromes i les persones que omplien el carrer, ple de parades i objectes que ella ni tan sols podia arribar a imaginar que existissin.

Les escenes següents van aparèixer i desaparèixer de la seva ment a una velocitat fulgurant, i quan es van tornar a congelar, es va veure vestida de blanc enmig d’un palau ric i fastuós, on curava malalts i era encoratjada i respectada per les seves aptituds i bon fer.

De sobte, el soroll eixordador d’una esllavissada la va obligar a obrir els ulls i a despertar del seu somni. Amb el temps just per esquivar l’enorme roca que queia al lloc on s’havia aturat, la Lluna es va protegir sota una balma de la muntanya, on es va quedar una estona, quieta i expectant, per veure si es repetien els despreniments abans de reprendre el camí.

Quan es va sentir segura, va sortir de l’amagatall i es va sorprendre en distingir els moviments furtius d’un animal i una mena de gemecs ofegats que provenien d’uns arbres situats uns metres per sobre del seu cap. Malgrat que la nit era clara, l’espessor del bosc d’alzines li va impedir veure res, de manera que va decidir allunyar-se i no retardar més la marxa amunt, mentre dins seu es convencia, a desgrat, que algú l’estava seguint, ocult en la foscor. La Lluna no sabia, però, que un fidel aliat de la natura la vigilava i la protegia.

Després de fer el cim, quan la lluna pintava la terra del color de la plata, es va estirar al costat de la creu, per fruir del paisatge. I lentament, mentre jugava a crear figures amb els estels que inundaven el cel, els seus ulls es van anar tancant fins que es va rendir a un son profund.

Si la Lluna hagués sabut que una estona abans, mentre l’assassí que el vicari Carbó havia reclutat per posar fi a la vida de les dues bruixes i la del seu nou amic sortia del seu amagatall per atacar-la a traïció, un llop enorme l’havia escanyat pel coll fins a deixar-lo sense sentit i n’havia arrossegat el cos fins a les portes del convent com a senyal d’advertència, no hauria dormit tan plàcidament.

I, de bon matí, quan la Lluna va tornar al convent, es va trobar amb la desagradable estampa: enmig d’un gran bassal de sang, amb el coll obert de banda a banda, jeia el cos d’un home que havia mort dessagnat durant la nit. Un petit grup de frares l’observaven sense entendre res. Uns metres més enllà, la Maria i el Salvador contemplaven l’escena commoguts.

—S’ha fet la voluntat de Déu —va dir el frare mentre agafava del braç a la dona per apartar-la d’aquell lloc.

—Efectivament, Salvador. Però la mort del nostre enemic no ha estat ràpida ni indolora.

—Déu ha parlat amb contundència. I de la mà del seu àngel ha volgut que el seu missatge fos prou clar per a tothom.

I, mentre la Maria es fonia en una càlida abraçada amb la seva filla, el Salvador no va poder evitar dedicar una última mirada al cos sense vida del prior del convent, que just en aquells moments era aixecat pels frares.

«Que Déu us perdoni pels vostres pecats», va pensar mentre recordava l’amorós tracte que sempre li havia dispensat el difunt, el seu superior i confessor, des del mateix moment que el Salvador s’havia incorporat a aquella petita comunitat de franciscans, perduda entre les muntanyes de la Terra Alta.