36. El judici

Durant la nit, els homes de l’inquisidor general de Barcelona havien muntat, amb una meticulositat malaltissa, l’escenari on s’havia de dur a terme el judici contra les dues dones acusades de bruixeria.

Totes les peces formaven part d’un macabre trencaclosques que tenien l’única funció d’intimidar tant les acusades com els veïns, i assegurar que ningú més no tingués la gosadia de qüestionar la legitimitat del Sant Ofici pel que feia als temes relacionats amb Déu i els homes.

El dia es va despertar serè, sense gairebé cap núvol que pogués aturar els esperats rajos de sol que, després de tants dies, començaven a menjar-se, ben lentament, les capes més superficials de neu.

Quan els primers veïns van arribar a la plaça Major, portats a la força pels soldats, que poca estona abans els havien tret de casa, van quedar impressionats. Cap dels instruments que els integrants de la sinistra caravana havien desplegat allí podien portar res de bo per a les seves estimades amigues. I el Salvador, que hi havia acudit camuflat entre la multitud, ho tenia ben clar. Enmig d’un silenci sepulcral anaven ocupant els llocs que els indicaven per convertir-se, per obligació, en testimonis d’aquell judici que tots, sense excepció, rebutjaven.

Una mica més tard, quan la plaça era a vessar de gent, s’hi van presentar les autoritats, encapçalades per l’inquisidor Diego Sarmiento, que observava complagut l’escena.

Era evident que aquell no era el seu primer judici, ni seria l’últim, però sí que era especial. Primer, perquè les dones que s’asseurien al banc dels acusats estaven directament relacionades amb la mort del seu gran amic Carbó, i també perquè després de molts dies havia sortit el sol. I amb l’arribada del sol, havia desaparegut el mal humor, quasi crònic, que l’havia acompanyat durant tants dies.

La taula que ocupaven els jutges, presidits per l’inquisidor, estava col·locada sota les arcades de la batllia, una situació privilegiada que els permetia tenir una visió clara de qualsevol cosa que pogués succeir. I, just enmig de la plaça, hi havia dues lones esteses, que tot i que impedien veure el que amagaven, insinuaven la presència del patiment i del turment.

Una mica més enllà, dos botxins vestits amb uns davantals negres, es cobrien el cap amb unes caputxes on havien fet uns forats a l’alçada dels ulls i alimentaven amb llenya la foguera que havien encès al mig de la plaça, just al costat de la taula en la qual havien dipositat uns instruments metàl·lics la utilitat dels quals era evident.

Després d’un senyal d’en Diego Sarmiento, un dels soldats va sortir rabent en direcció a la presó per anar a buscar les dues dones.

En rebre l’ordre, en Joan Malet va obrir la gruixuda porta de la masmorra i va arrossegar pels cabells les dones fins a deixar-les esteses al bell mig del carrer. Després, va ordenar als soldats que els col·loquessin les cadenes als peus i, entre empentes, insults i cops de vara, van ser conduïdes a la plaça.

Quan els veïns van veure l’estat en el qual es trobaven, es van remoure, indignats, fet que va provocar la reacció immediata dels soldats que acordonaven la zona i que van haver d’esforçar-se per contenir els ànims de la gent. Entre empentes i amenaces, més d’un va haver de tornar al seu lloc amb el cos adolorit pels cops que els soldats havien amollat a tort i a dret. I, just en aquell moment, en Diego Sarmiento va exigir silenci.

El judici estava a punt de començar.

—Veïns d’Arnes, heu estat convocats a aquest sagrat judici, en nom de la Santa Inquisició, que ha de dilucidar la culpa o la innocència de dues dones que viuen aquí i que han estat clarament identificades com les causants de tota la desolació que viu aquesta contrada des de la tardor passada. Jo mateix he pogut comprovar l’abast del seu poder, ja que alguns homes meus han mort en circumstàncies sobrenaturals, atacats per un gran llop blanc, els uns, i calcinats, els altres, per uns llamps que van caure de sobte, responent a la invocació de les dues dones. La presència del Dimoni s’aprecia clarament en aquests actes de brutalitat, però només Déu té la potestat de declarar-ne la innocència o la culpabilitat. I ara, que vinguin les acusades!

La primera a ser conduïda a la plaça va ser la Maria. I amb la seva arribada, les mostres de rebuig entre els presents van tornar a encendre els ànims fins a tal extrem que els soldats van haver d’actuar a consciència, aquesta vegada fins i tot amb més contundència, per sufocar l’intent de revolta que es respirava a l’ambient.

L’aspecte de la Maria era lamentable. Sense haver tastat ni un mos des que havia estat engarjolada, l’única cosa que s’havia pogut posar a la boca era una mica de neu amb la qual tant ella com la Lluna havien pogut satisfer la seva set. I la manca d’aliment, juntament amb les dures condicions que havia suportat a la presó, l’havien debilitat visiblement.

La Lluna va acompanyar la seva mare fins al centre de la plaça poc després. I, de nou, els crits i els comentaris de disgust entre els veïns van deixar pas a un nou intent de rebel·lió, que aquesta vegada sí va deixar alguns ferits de certa consideració, que van ser retirats ràpidament per evitar que els aldarulls anessin a més.

Quan l’inquisidor general Diego Sarmiento es va aixecar de la cadira que ocupava per dirigir-se al centre de la plaça, en Joan Malet va saber que havia d’acompanyar-lo. La part més atractiva de la seva feina estava a punt de començar. Sempre li havia agradat veure els rostres de la gent quan retiraven les lones i deixaven a la vista de tothom el seu contingut, i aquest cop tampoc no va ser diferent.

Amb una forta estirada, la primera de les lones va descobrir la cadira d’interrogatoris, un dels instruments més bàsics dels inquisidors. En descobrir-se l’altra lona, on hi havia el poltre dels turments, ningú va tenir cap dubte que s’hi farien servir tots els mètodes imaginables perquè les dones acabessin confessant. Les mostres d’horror van ser evidents, molts dels assistents van ser incapaços de suportar aquella imatge i es van tapar la cara amb les galtes plenes de llàgrimes que queien a terra carregades de pena i compassió.

Ara era el torn d’en Joan Malet, i amb la intenció d’espantar-les encara més, va començar a caminar, molt a poc a poc, al voltant de les seves víctimes, que l’única cosa que feien, alienes a tot, era aguantar la mirada l’una en l’altra, com si així, d’una manera incomprensible, s’estiguessin donant forces mútuament, forces que els servien per suportar qualsevol cosa.

La Maria, quan va notar que l’home d’ulls blaus li arrencava tota la roba del cos, no es va immutar. Continuava mirant la Lluna, la seva estimada filla; es comunicava amb ella amb un llenguatge universal en el qual no eren necessàries les paraules.

I quan la van fer seure, violentament, a la cadira dels interrogatoris, gairebé no va sentir cap mal quan les punxes d’acer que en cobrien la base i el respatller se li van clavar per tota l’esquena, les cames i els braços.

La Maria seguia amb la mirada fixa als ulls de la Lluna. I tan sols quan les cadenes li van subjectar els canells i els turmells, tan sols quan en Malet li va descarregar la primera mà de cops, fent que les afilades puntes entressin uns centímetres dins el seu cos, va emetre un lleu gemec de dolor.

Però abans de tancar els ulls i abandonar-se a l’insuportable patiment, encara va trobar forces per adreçar-se a la seva preciosa filla, i amb un to fort i segur va dedicar-li unes paraules que van ressonar pels quatre cantons de la plaça, i van fer plorar immediatament tots els homes, dones i nens que s’hi havien aplegat. O quasi tots.

—Lluna, filla, t’estimo des del mateix moment que et vaig sentir, per primera vegada, al meu interior. I des d’aquell preciós instant vaig saber que sempre estaríem juntes, passés el que passés. Et vaig estimar llavors, t’estimo ara i sempre t’estimaré.

La Maria no va poder dir res més. Aquells homes amb qui s’enfrontava eren autèntics professionals, i mentre en Joan Malet la colpejava, els dos botxins havien tingut temps d’escalfar les gruixudes tenalles a les brases, les mateixes amb què feia unes setmanes havien torturat els cossos de la Dolors i de la resta de les seves estimades amigues.

I mentre la Maria parlava a la seva filla, l’acer roent li havia començat a esmicolar els dits dels peus i de les mans.

El dolor era tan insuportable que la sensació de mareig la va apropar cap a la inconsciència en repetides ocasions. Però, abans de caure rendida pel turment al qual la sotmetien, va lluitar per conservar el cap clar i poder entendre el que li estava dient la seva filla.

No va sentir-ho tot, però la part que sí que va sentir, entre els crits de desesperació dels seus veïns i amics, la va paladejar com un bàlsam dolç i miraculós que li va fer oblidar durant un instant el terrible patiment.

—T’estimo ahir, avui i sempre —li havia dit la Lluna.

I, amb un somriure, la Maria va caure inconscient, moment que van aprofitar els botxins per lligar la Lluna al poltre dels suplicis, mentre el Salvador, desesperat, amb la mirada clavada al cel, buscava un senyal que li permetés entendre el perquè de tot allò.