10. El salvador

Des de primera hora del matí, quan s’havia despertat, el Salvador sentia una agradable sensació al cos. Pressentia que aquell dia era diferent dels altres i a mesura que havien anat passant les hores s’havia convençut que succeiria algun fet especial. I com és ben cert que Déu existeix, l’espectacle que acabava de presenciar així ho confirmava. Un cop més, la seva intuïció no l’havia enganyat.

El jove franciscà havia estat espiant les dues dones des del moment que les seves rialles l’havien distret de les pregàries. Aviat es va adonar que no eren unes devotes qualsevols. Aquelles dones havien anat al convent per algun motiu que no tenia res a veure amb ell i aquesta realitat li va permetre relaxar la mirada i observar-les amb uns altres ulls: amb una barreja de curiositat i de complicitat que el va animar a seguir-les durant unes hores, amb el sigil i la prudència del caçador que espera el moment oportú per aparèixer davant de la presa.

Feia molts anys que el Salvador tenia el costum de fer callar les veus de la seva ment mitjançant l’oració, i quan aconseguia que el seu pensament descansés i es rendís a un poder superior, es transformava en una altra persona, en algú capaç de dur a terme les proeses més inabastables. I això, tota la vida l’havia fet sentir diferent, i encara més quan ja feia molt de temps havia descobert que el seu millor amic, aquell a qui feia còmplice de les seves pors i dels seus anhels més profunds, aquell amb qui discutia sobre el bé i el mal, era Jesús, el fill de Déu.

Des que era petit, el Salvador havia estat l’objectiu de moltes mirades. Quan vivia a Santa Coloma de Farners, el poble que el va veure néixer, es va adonar que posseïa un do gens freqüent. Encara mantenia frescos els records de la seva infantesa, quan feia de pastor. Li agradava passar les hores tocant la flauta i ho feia amb tanta gràcia que fins i tot semblava que les ovelles ballaven al ritme de les seves melodies. Recordava aquest moment i també una nit en què, amoïnat per culpa de la sequera que sumia la seva terra, va colpejar amb el seu bastó una roca d’on va començar a brollar aigua, amb la qual va poder abeurar el bestiar. Però, d’això, ja en feia molts anys.

Va passar uns mesos de la seva adolescència a Barcelona amb la seva germana, on va aprendre l’ofici de sabater. Però tot i la seguretat d’aquella vida, envejada per molts, hi havia alguna cosa al seu interior, una vocació negada durant molt de temps, que l’apropava cada dia més a Déu. I tots els que descobreixen i tenen clar el seu propòsit s’hi han de rendir, tard o d’hora, com va fer el Salvador el dia que es va presentar a les portes del convent de Santa Maria, a Barcelona, per demanar als franciscans que l’admetessin a la comunitat com a germà convers. I ho va aconseguir.

Però el Salvador era dipositari d’aquell do tan preuat, i de seguida les obres de Déu es van començar a manifestar per mitjà del seu cos. Primer eren petits esdeveniments sense importància que, això sí, sorprenien els seus companys i mai deixaven ningú indiferent, però al cap d’un temps el pare provincial va decidir enviar-lo a Tortosa, cansat dels precs dels seus germans, que l’acusaven de pertorbar la pau.

A Tortosa, la seva fama de sanador va créixer a la mateixa velocitat que la seva entrega a l’oració, una eina que li permetia guarir els mals de les persones que l’anaven a visitar buscant consol. Novament el destí es va confabular en contra seu i va disposar que els mateixos frares amb qui compartia el convent demanessin al pare provincial un nou exili per al devot franciscà. I la qüestió no era que no fos estimat. El problema era que el convent es va convertir en un pas continuat de gent que el volien veure i encomanar-s’hi per tal que els guarís. Aquest fet, òbviament, destorbava la pau d’aquell indret, tal com li havia succeït a Barcelona.

Així va ser com el frare, que ja començava a ser conegut entre els seus germans amb el sobrenom de Salvador l’Esvalotador, havia anat a parar a Horta, un petit poble perdut entre les muntanyes on duia una vida quasi d’ermità.

I ara, enmig del que molts podrien considerar el buit, entre frondosos boscos i durs roquers, havia topat amb dues dones que eren com ell. I no es va poder estar de presentar-s’hi. I ho va voler fer d’una manera que les tranquil·litzés. Els volia demostrar que parlava el seu mateix llenguatge.

—Em dic Salvador i sóc un dels frares que viu en aquesta comunitat. En el meu nom i en el dels meus germans us dono la benvinguda —va dir de sobte, tot sortint del seu amagatall, que es trobava ben a prop del lloc on la Maria i la Lluna jugaven amb les papallones.

La primera reacció de la Maria, en sentir la veu de l’home a la seva esquena, va ser protegir amb el seu cos la Lluna, en un acte reflex propi de qualsevol mare que sent el perill rondant a l’aire. Sense voler-ho, d’una manera immediata, se li havien disparat els records del dia que va néixer la seva filla i el vell mossèn va descobrir el seu gran secret.

—No, si us plau, no us espanteu! —va voler aclarir el Salvador en veure les seves cares de por—. No ens coneixem, però em podeu considerar el vostre amic.

—Què has vist? Parla! —va preguntar la Maria mentre, instintivament, agafava una pedra de terra per si calia defensar-se.

—Pots tirar la pedra. No us vull cap mal. No tingueu por —va dir el frare mentre s’apropava lentament a la dona.

—Què has vist? —va insistir la Maria.

—Tan sols he estat testimoni de l’obra de Déu. Tan sols he vist algú que pot fer el mateix que faig jo.

I, en acabar de pronunciar aquestes paraules, el Salvador va picar els dits, i les papallones que uns instants abans jugaven amb les dues dones, van anar a parar sobre les seves espatlles.

—Em fan pessigolles! —va dir el frare enmig d’una gran rialla que es va acabar encomanant a la Maria i la Lluna.

No va caldre dir res més. En aquell mateix instant, tots tres van saber que en el mateix lloc on molts segles abans tres homes amb una creu roja al pit havien escollit compartir un destí comú, acabava de néixer una gran amistat.

Van passar la tarda xerrant animadament, amb la mateixa confiança dels vells amics que es retroben després d’uns anys de separació, sorpreses i satisfetes alhora d’haver conegut algú amb qui podien mostrar-se tal com eren, sense por del judici ni del rebuig. I, quan el sol es començava a pondre, es van acomiadar amb el compromís de veure’s uns dies més tard a Arnes, amb motiu de la celebració de la Festa de la Mel, una jornada festiva en què les abelles i la mel, tan presents des de temps immemorials en aquelles terres, servien d’excusa per organitzar un gran mercat que atreia visitants de tota la contrada.

El que cap dels tres no podia saber era que, en el mateix moment que la Lluna i la Maria emprenien, el camí cap a casa, des d’una de les cel·les del convent, just quan els primers estels van aparèixer al cel, alçava el vol un colom que duia un missatge que hauria gelat la pell del Diable mateix.

Desconeixien que, molts anys enrere, algú havia decidit dedicar la resta de la seva vida a fer complir un sagrat jurament de venjança. I el senyal que indicava el començament de la cacera volava, en aquells instants, per damunt dels camps d’oliveres i d’ametllers florits cap a un destí desconegut.

En dirigir-se cap a l’entrada del convent, el Salvador es va sorprendre en veure que unes mans animaven el vol del colom missatger des d’una de les finestres properes a la seva cel·la. Aquella cambra sempre havia estat buida. I, tot i que en un primer moment no hi va donar cap importància, aviat es va haver d’aturar en sentir el calfred que li recorria l’espinada. La intuïció l’advertia d’un greu perill. I de seguida va saber que, d’ara endavant, ell i les seves noves amigues haurien de mantenir-se amb la guàrdia ben alta.

Va córrer en direcció a la porta del convent, però, en entrar a la cel·la des d’on havien alliberat el colom, l’única cosa que va trobar va ser una espelma negra que encara fumejava i dues petites figures de cera amb forma de dona on havien gravat els noms de Maria i Lluna. Sorprès, va haver d’esforçar-se molt per veure que, en una de les figures, la més gran, algú hi havia clavat unes agulles rovellades a l’altura dels ulls.

—Pare nostre que esteu en els cels, deslliureu-nos de tot mal —va recitar mentre feia el senyal de la creu diverses vegades, com si volgués allunyar el profund malestar que se li havia instal·lat al cor, i pensava en la necessitat d’avisar les seves amigues al més aviat possible.