49. L’heretge cremat

Tot i la discreció que havia acompanyat el procés contra en Joan Malet, la notícia de la seva condemna immediata va commocionar gairebé tothom.

A mesura que sortien a la llum els detalls de totes les atrocitats que havia comès durant les seves actuacions pel sud del país, les mostres de rebuig anaven creixent per arreu.

I per ironies del destí, aquell home que es feia anomenar mestre, aquell home de mirada freda i penetrant que va fer de la tortura i la mort un ofici molt lucratiu, havia estat condemnat per la Inquisició de Barcelona a morir a la foguera.

L’inspector Francisco de Vaca se sentia satisfet. Havia hagut de trucar a moltes portes, i en obrir-les havia descobert moltes víctimes innocents dels horrors i del patiment que el caçador de bruixes havia provocat en nom d’un Déu que, òbviament, no era el seu.

El testimoni de la Lluna havia estat fonamental per poder aconseguir el seu objectiu, i tot i que a l’inspector li havia resultat impossible incriminar en Diego Sarmiento, havia aconseguit pactar una solució que, malgrat que només el satisfeia a mitges, era millor que res.

El dia assenyalat, la plaça del Rei es va omplir de gent des de primera hora del matí. Molts s’hi havien acostat empesos per la curiositat. A tots els era estrany que algú que durant tant de temps havia treballat amb la Inquisició i per la Inquisició estigués condemnat per bruixeria per aquella mateixa institució.

Era indubtable que dins de la temuda Inquisició, s’estaven vivint temps difícils i molts dels seus nous integrants per fi havien trobat el coratge necessari per qüestionar els mètodes que s’havien utilitzat durant segles.

La Lluna, el Salvador i l’Hug de Montcada es van situar en un dels racons de la plaça, allà on encara quedaven alguns espais lliures, i van observar, amb atenció, l’arribada del condemnat vestit amb la gramalleta. A la noia se li van despertar mil i un records desagradables que l’empenyien a fugir, com si amb la distància pogués esborrar la seva memòria, però tot i això va lluitar per convence’s que el que estava a punt de succeir era una qüestió de justícia, i no pas la farsa que havien hagut de suportar ella i la seva mare.

—Joan Malet, en el dia d’avui farem complir la condemna. Sereu lligat al pilar que presideix el centre de la plaça i deixarem que les flames us consumeixin fins a la mort —va dir solemnement l’inspector Francisco de Vaca—. Teniu res a dir abans que es compleixi la condemna?

—Les hauria d’haver matat a totes amb les meves mans! —va respondre en Malet ple d’odi—. No hauria d’haver deixat a ningú amb vida! —va afegir mentre els crits de reprovació se sentien cada vegada amb més força.

L’inspector va ser el primer decebut per la resposta d’en Joan Malet. Era indubtable que amb homes com aquell seria força complicat que la institució a la qual pertanyia pogués arribar a ser vista d’una altra manera entre els seus conveïns, que actualment, i per motius evidents, l’associaven amb la mort de moltes víctimes innocents.

«Confio i desitjo que a partir d’avui comencin a canviar les coses», va pensar mentre ordenava al botxí que encengués la pila de llenya.

En Malet, mentre reptava amb la mirada el botxí, que se li anava acostant lentament, encara va tenir l’arrogància de fer un darrer cop d’ull als homes i dones que havien acudit a la plaça del Rei per presenciar la seva mort.

I tot i que en un primer moment va pensar que la imaginació li estava gastant una broma pesada, quan s’hi va fixar bé va confirmar que, entre els presents, hi havia el Salvador i la Lluna. Aquella noia amb qui tan bé s’ho havia passat mentre la torturava i que ara presenciava amb cara inexpressiva que era ell qui estava a punt de morir cremat.

—Puta! —li va cridar mentre les flames li començaven a encendre la roba—. Ets tu qui hauria de morir i no jo! —va afegir mentre una desagradable olor de carn cremada començava a inundar l’aire.

Però gairebé no va tenir temps per a res més. Perquè, tot i els seus intents per desfer-se de les cordes que el mantenien lligat al pilar, li va resultar impossible escapar del seu destí.

I mentre s’agitava amb violència i llançava mil improperis, el botxí, ara convertit en víctima, moria entre grans patiments davant la mirada buida de tots els presents.

—Marxem d’aquí —va demanar la Lluna als seus amics.

Una estona més tard, mentre els botxins retiraven les restes carbonitzades d’en Joan Malet, un grup de soldats armats escortaven en Diego Sarmiento al vaixell que l’havia de conduir al seu exili obligat.

—Heu salvat la vida aquesta vegada, però si torneu, sapigueu que res ni ningú no podrà evitar que sigueu ajusticiat. Teniu la meva paraula —li havia advertit l’inspector Francisco de Vaca després d’assistir a la seva cita obligada de la plaça del Rei.

Tan aviat com va arribar al palau, la Lluna es va retirar a la seva cambra. Ni tan sols va menjar res durant la resta del dia. Sense voler-ho, se li havien tornat a obrir unes ferides molt profundes que calia guarir.

«El temps ho cura tot», es va dir abans de quedar-se mig adormida.

Efectivament, només el pas del temps seria capaç de fer cicatritzar les ferides.

Però, només d’obrir els ulls, quan va despertar amb l’arribada del nou dia, es va jurar solemnement lliurar-se en cos i ànima a la seva nova vida, i va tancar així, en un dels calaixos més remots de la seva memòria, tots aquells mals records que la mantenien ancorada a un passat gris i fosc.