25. La fira de Vall-De-Roures

La primera oportunitat que va tenir el Salvador per comprovar fins a quin punt s’havia recuperat de l’atac va ser un mes després. Coincidint amb la celebració de la fira ramadera de Vall-de-roures, un dels esdeveniments més importants de la contrada, que servia per reunir ramaders, camperols, curiosos, xarlatans i músics d’arreu, el Salvador havia rebut una invitació de l’arquebisbe Hernan d’Aragó en què li demanava que l’anés a visitar al palau.

La Lluna i la Maria, inquieta per les fosques premonicions, el van voler acompanyar, i van aprofitar la caminada per recollir bolets i omplir tantes cistelles com fos possible d’aquells saborosos fruits de la tardor.

El frare, que havia aconseguit escapolir-se dels seus devots sortint del convent molt abans de l’alba, va arribar al peu de Lo Parot, l’olivera mil·lenària que tantes històries guardava a la seva memòria, en companyia del gran llop blanc que no li treia l’ull del damunt, a l’aguait de qualsevol signe de defalliment.

—Sembla que, inexplicablement, sempre està amb aquell de nosaltres que més el necessita —va dir el Salvador a les seves amigues mentre gratava el llom de l’animal.

—Mira, Salvador, la daga amb què et van ferir estava impregnada amb la llet d’un mataparent com aquest —va explicar la Maria mentre obria un bolet per ensenyar el viscós líquid de color blau que contenia—. I només hauria fet falta una petita quantitat més per matar-te. Afortunadament, en Carbó va cometre un error. No va tenir en compte que el potent verí d’aquest bolet perd propietats amb el pas del temps, i sens dubte va untar l’acer amb una pasta seca de mataparents recollits l’any passat. Si hagués utilitzat el líquid fresc que veieu, no hauries sobreviscut, Salvador.

Un calfred va recórrer l’espinada del frare, conscient que la seva vida havia penjat d’un fil molt prim, i que sense la intervenció de les seves amigues, a hores d’ara ja seria mort i enterrat.

Tot i això, la llarga caminada fins a Vall-de-roures camp a través li va anar de meravella, i de seguida es va voler oblidar del que havia passat, fruir de la passejada i, sobretot, deixar que els seus sentits s’embriaguessin amb els obsequis que el bosc els regalava tan generosament.

Un cop van arribar al poble, el Salvador es va acomiadar de les dues dones, que ho van aprofitar per perdre’s entre les parades i els animals que hi havia a la venda, i va iniciar l’ascens pels costeruts carrers que l’havien de conduir al castell, que s’aixecava, majestuós, al barri més antic de la població, sobre el riu Matarranya.

L’arquebisbe, segons deixava constància a la invitació, tenia una gran curiositat per conèixer aquell frare de qui tots parlaven, a qui anomenaven el sant d’Horta, i el Salvador, per la seva banda, agraïa l’oportunitat que li oferia algú tan important per parlar-li de les necessitats de tots aquells que acudien al convent cercant la pau per a les seves ànimes i els seus cossos.

L’ambient de festa que es vivia al pati d’armes no va impedir que els soldats de guàrdia, en veure que el Salvador es dirigia cap a l’entrada, fessin la seva feina a consciència.

Només després d’ensenyar la carta signada amb el segell de l’arquebisbe, el senyor del castell, li van obrir les gruixudes portes que donaven accés a la planta baixa de l’edifici, on hi havia les cavallerisses i les estances dels mossos de quadra, que en aquells moments estaven força atrafegats guarnint de gala un parell de cavalls.

Mentre esperava l’arribada d’algun secretari personal de l’arquebisbe, que l’havia d’acompanyar per dur-lo en presència del senyor del palau, el Salvador va quedar meravellat per l’ambient que s’hi respirava. Desenes de servents anaven amunt i avall de les escales, carregant cistelles plenes amb tota mena de viandes, fruites i verdures, que sens dubte servirien per omplir els estómacs dels convidats.

De sobte, un noi va aparèixer des d’un dels racons de la sala, i inesperadament el Salvador va tenir un mal pressentiment. Era com si el jove patge l’hagués estat esperant amb impaciència, va pensar amb certa desconfiança.

—Sou el frare d’Horta? —va preguntar amb un fil de veu.

—El sóc.

—El meu senyor, l’arquebisbe, està atenent unes qüestions molt importants. M’ha demanat que us transmeti les seves disculpes pel retard i m’ha demanat també que, mentre esperem, us ensenyi el castell.

Van començar per la Sala Capitular, on dos magnífics arcs de diafragma sostenien les bigues de fusta i, adossats als murs, hi havia uns bancs de pedra que es feien servir per celebrar capítols. La majestuosa escala els va portar al distribuïdor de la primera planta, des d’on es podia accedir al Saló de les Corts, conegut com el Saló de les Xemeneies, que solia fer-se servir de menjador per a les grans ocasions. A mesura que visitaven les plantes superiors del castell, el caràcter del jove guia semblava que s’anava enfosquint, i aprofitant un moment en què estaven sols, el noi li va parlar dels rumors que circulaven entre el servei i que feien referència als misteriosos crits que es sentien a la nit procedents de les profunditats del castell.

I mentre el servent despertava la curiositat del Salvador i li parlava en veu baixa de figures encaputxades que feien estranys rituals, protegits per la complicitat de les ombres, l’arquebisbe Hernan d’Aragó mantenia una discussió, molt pujada de to, al seu despatx privat.

—Hi ha rumors que us acusen directament de ser el responsable dels estranys esdeveniments que ens visiten cada nit. I no estic disposat a tolerar cap tipus de capteniment estrany. Per això us he fet cridar. Us ordeno que deixeu de baixar a les masmorres del castell amb no sé quina fosca intenció.

—Ni tan sols coneixia l’existència de les masmorres; no és una qüestió que m’importi gens ni mica —va mentir en Carbó—. Si sóc aquí és per poder-me beneficiar del vostre magnífic clima i curar-me de les febres que m’han castigat el cos des de fa mesos.

—Si no fóssiu el protegit de la Santa Inquisició, fa temps que us hauria expulsat de les meves terres. Així que aneu amb compte, perquè a partir d’ara vigilaré tots els vostres moviments.

—Us equivoqueu de persona, arquebisbe. Jo només sóc un humil servidor de Déu.

—Aparteu-vos de la meva vista i no oblideu el que us he dit. Preneu-vos les meves advertències seriosament, perquè no tornarem a tenir ni una sola conversa més en aquest sentit.

En Carbó, visiblement desbordat per l’atac frontal i despietat que acabava de rebre, va decidir retirar-se a la seva habitació. El seu pla de venjança estava a punt de culminar-se i res ni ningú, per més arquebisbe que fos, seria capaç d’aturar-lo. Era evident que la situació se li estava escapant de les mans i per això, amb l’orgull dolgut, va decidir jugar-se l’última carta.

Amb molta cura, en Carbó va desenrotllar un paper i amb la lletra tremolosa va escriure una missiva dirigida a Diego Sarmiento, membre destacat de la Santa Inquisició de Barcelona, i bon amic d’infantesa. A més d’explicar-li com evolucionava la seva sagrada missió, ho va aprofitar per tacar el bon nom de l’arquebisbe, inventant falses acusacions en les quals el titllava de ser un egòlatra que gaudia vexant-lo en públic i en privat, i continuava:

Mentre en Carbó, intranquil, ordenava al missatger que lliurés la carta en la major brevetat possible, a una altra habitació del castell, el Salvador, encuriosit, convencia el patge perquè l’acompanyés fins als foscos passadissos d’on procedien les estranyes veus que omplien de terror les nits del castell.

Tot i la forassenyada proposta, el jove la va acceptar immediatament. De manera involuntària, se li va dibuixar un mig somriure al rostre, fet que va fer estremir el Salvador, i li va recordar la sensació de desconfiança que l’havia colpit a l’entrada del castell.

El trajecte va ser llarg, i després de ser conduït a través de passadissos i estretes escales de cargol que s’endinsaven més i més a les entranyes del palau, quan el frare va descobrir, desconcertat, l’altar negre, els pergamins i les eines de tortura que s’emmagatzemaven sinistrament a la presó, a més de les parets tacades de sang, no s’ho va pensar gens i va voler córrer cap a la porta per buscar ajuda.

Però era massa tard, ja que, mentre el Salvador estava paralitzat, estupefacte pels macabres descobriments, el jove patge, tal com li havia ordenat el seu mestre, s’havia escapolit entre les ombres, i quan el frare es va tornar a trobar, cara a cara, amb l’home que l’havia atacat feia uns dies, va sentir com si la ferida se li hagués obert un altre cop.

—Hola de nou, amic de les bruixes —li va dir en Carbó mentre tancava la porta darrere seu i escopia a terra—. Fins ara la sort t’ha acompanyat i has evitat la mort, però avui no fallaré.

—L’arquebisbe m’està esperant, i si la meva absència s’allarga gaire més, el jove patge li dirà que sóc aquí, i llavors no tindreu cap escapatòria.

—Sou un il·lús! L’arquebisbe ni tan sols sap que sou al palau. La invitació us la vaig fer enviar jo mateix —va dir en Carbó mentre treia d’una de les butxaques una rèplica exacta del segell de l’arquebisbe—. Aquesta vegada us estrangularé jo mateix amb les mans i m’asseguraré de la vostra mort. Després tiraré el cos al pou perquè us hi podriu entre les rates.

El Salvador, que encara era incapaç d’entendre el que succeïa, va seguir els moviments del seu enemic, i forçant la vista, per culpa de la poca llum que il·luminava la cambra, va veure com en Carbó retirava la feixuga tapa que cobria la boca del pou i n’observava el fons, tot imaginant el moment en què el cos del frare cauria, ja mort, a les fredes aigües del riu que mig s’intuïen entre la foscor.

Molt lentament, posseït per l’instint de supervivència, el Salvador es va anar retirant fins a posar-se darrere d’una petita taula de fusta que hi havia en un dels racons per protegir-se de l’atac imminent.

De sobte, en Carbó es va posar a la mà dreta un puny de ferro mig rovellat i, amb una agilitat sorprenent, d’un salt es va plantar davant la taula i d’un cop de peu la va enviar ben a prop de la boca del pou.

El Salvador va voler recular per desempallegar-se del seu agressor i guanyar un temps preciós per arribar a la porta i donar l’alarma, però en fer-ho va ensopegar amb una cadira, va caure a terra i va picar amb el cap contra la freda paret de pedra. Sense pensar-s’ho gens, en Carbó es va llençar damunt del cos mig estabornit del frare i el va castigar amb un seguit de cops de puny brutals que li van deixar la cara i el pit plens de sang calenta i espessa que rajava sense parar d’una cella i la boca.

No prou satisfet, l’adorador de les ombres, va continuar el seu atac amb uns cops de peu frenètics, dirigits a la panxa i al cap del frare, amb l’únic objectiu de sotmetre’l i humiliar-lo definitivament abans de segar-li la vida de soca-rel.

Amb el cos adolorit i la respiració entretallada pel dolor, el Salvador gairebé no va poder fer res per defensar-se de la terrible pallissa ni tampoc va poder evitar que en Carbó l’arrossegués dels cabells en direcció a la mort segura que l’esperava dins del pou.

En un darrer intent per sobreviure, quan ja podia ensumar la humitat que provenia del riu que passava pel fons d’aquella porta a l’infern que s’obria a les entranyes del castell, traient forces d’on no en tenia, va tenir la fortuna d’agafar-se a les palpentes d’una de les potes de la taula que havia quedat miraculosament col·locada just a tocar de la boca del pou, i amb un darrer esforç, en una aposta que significava el tot o el no-res, s’hi va aferrar i la va empènyer en direcció a les cames del seu enemic, amb tanta sort que aquest hi va ensopegar.

Després d’uns instants d’incertesa, just el temps que va caldre perquè la força de gravetat el vencés cap enrere, en Carbó, sorprès, incapaç d’acceptar una nova derrota, va perdre fatalment l’equilibri i va caure pel pou. «Fill de puta!» havien estat les seves darreres paraules abans de precipitar-se al buit.

El Salvador va sentir amb total claredat el so que produïa el coll d’en Carbó quan es partia per l’impacte del cap contra les parets de pedra que entapissaven l’interior del pou. I poc després, el so del cos, ja mort, que es precipitava al riu com un ninot trencat i es perdia de la seva vista emportat pel corrent.

Amb el cos adolorit, el Salvador es va escapar del castell tan de pressa com va poder, i just en el moment en què es retrobava amb les seves amigues al pont de pedra que unia el barri antic amb les noves construccions de l’altra banda del riu, el cos d’en Carbó va sortir a la superfície davant la mirada atònita de tots els que passaven per allà.

Sense forces per donar cap explicació, el Salvador va endur-se del braç les dones fins que van ser ben lluny, i ja quan agafaven el camí de tornada a Arnes es va deixar caure, desplomat per l’esforç, a l’ombra d’unes oliveres i els va explicar tot el que havia passat a la masmorra.

Mentre això succeïa, al castell de Vall-de-roures, l’arquebisbe Hernan, cansat de la supèrbia del seu convidat, ordenava als seus servents que registressin a consciència tots els passadissos subterranis, i quan va descobrir l’altar negre, els pergamins i els llibres relacionats amb la màgia negra, va ordenar detenir en Carbó immediatament.

Però era massa tard. I l’única cosa que va poder fer va ser contemplar, impassible, el cos de l’home que havia aparegut al riu amb el coll trencat.

Davant d’aquest esdeveniment, l’arquebisbe es va dirigir al seu despatx privat per escriure una carta adreçada a un vell conegut, l’inspector Francisco de Vaca, a qui va explicar fil per randa els abominables descobriments i la seva relació amb l’home mort.

Hernan no ho podia saber, però la seva carta significava molt més que no pas el relat d’un trist succés. Ell ho ignorava, però el contingut d’aquella missiva arribaria a ser coneguda per algunes persones que molt lluny d’allí tenien l’únic propòsit de reformar la Santa Inquisició. Tot just començaven a recopilar proves contra aquells germans que s’excedien en les seves funcions, i aviat se’ls coneixeria com els defensors de les bruixes.