40. D’Arnes a Tortosa

El dia assenyalat per emprendre la marxa cap a Tortosa va arribar més aviat del que haurien desitjat. Primer va ser l’excusa de la recuperació de la Lluna el que va endarrerir la sortida, després van culpar el fred i la neu, però la realitat era que els seus cors es resistien a abandonar aquelles terres que tant els havien donat.

Des de la mort de la Maria, la Lluna no havia volgut dormir sola a la casa del carrer Major. Només hi havia anat en moments puntuals, per buscar-hi algun remei, un pot amb essència d’espígol i poca cosa més. Cada vegada que la visitava, pensava en la seva estimada mare i en la seva mort, encara recent. Cada objecte i cada branca de romer li recordaven a ella i s’estimava més estalviar-se el mal tràngol. La casa estava carregada d’emocions amb les quals la Lluna encara es veia incapaç d’enfrontar-se.

El dia que va tancar per última vegada la porta de fusta, va sentir que una part de si mateixa es quedava per sempre més entre aquelles quatre parets, en les quals la seva mare li havia ensenyat tantes coses. Allí havia rigut molt. També havia plorat, i les llàgrimes semblava que flotaven encara a l’ambient i la seguien en aquesta última visita que feia per les diferents habitacions i que potser no podria tornar a repetir en molt de temps.

Per a la Lluna, tan jove, era una sensació molt dura i difícil d’explicar, però el Salvador, que durant la seva vida havia hagut de tancar moltes portes darrere seu, ho entenia perfectament.

—Cada vegada que tanquem una porta, en algun lloc se n’obre una altra que espera, impacient, la nostra arribada —li va voler aclarir per animar-la—. No permetis que la pena et faci oblidar l’alegria del teu cor ni que t’allunyi del propòsit que has de complir en el futur.

La Lluna i el Salvador haurien preferit que la seva marxa hagués estat en silenci, amb la discreció com a única bandera, però en sortir al carrer Major es van trobar amb una gran demostració d’afecte i d’amistat.

—Lluna, ens entristeix enormement la vostra partida, però entenem que, sens dubte, ateses les circumstàncies, és el millor que podeu fer —va dir el batlle amb la veu entretallada per l’emoció—. Desitgem que la vida sigui generosa amb tu i amb el Salvador i que us ompli de gràcia i bonaventures. Aquí us esperarem amb els braços oberts, no com els vostres veïns, sinó com els vostres amics. Ens heu ensenyat moltes coses i avui serà recordat com un dia ple d’esperança per tot el que ha de venir, però també de tristesa perquè sabem que no ens tomarem a veure en molt de temps.

—Senyor batlle, tot això no calia —va dir la Lluna amb les galtes enrogides per la timidesa, i els ulls plens de llàgrimes per l’emoció—. Vosaltres ens vau salvar la vida, i si avui respiro és perquè la vostra generositat és immensa.

—Lluna, vas ser tu i la teva mare, i abans la mare de la teva mare, qui ens heu salvat a nosaltres moltíssimes vegades. A totes les cases d’aquest poble hi ha gent a qui heu acompanyat a l’hora de néixer, i també de morir. I per tot això, has de saber que tindreu el nostre agraïment etern.

—Sóc jo qui us portarà sempre al cor. A tots i cadascun de vosaltres —va respondre la Lluna mentre començava a caminar carrer Major avall, en companyia del frare, incapaç d’allargar més aquell comiat.

—Lluna! —va cridar sobtadament el batlle—. Saps que avui ha nascut la meva primera filla, oi?

—Sí, ho sé.

—A la nena la batejarem amb el nom de Maria, com la teva mare.

La jove no va poder articular ni una sola paraula. Infinitament agraïda, es va fondre amb el batlle en una abraçada, i després es va encaminar cap a la sortida del poble, en companyia d’homes, dones i nens que no podien dissimular les llàgrimes.

Tan aviat com van deixar enrere les últimes cases d’Arnes, la Lluna es va aturar uns moments, va mirar fixament els ulls del Salvador i, amb un gran somriure, que sens dubte li naixia del cor, li va agafar la mà en un gest de complicitat perquè junts s’endinsessin en els camins que travessaven els boscos dels voltants per anar a trobar un futur encara incert.

Com que anaven lleugers d’equipatge i el camí, que corria paral·lel al riu Canaletes, gairebé no presentava cap pendent de consideració, en només mig dia van deixar darrere seu els pobles d’Horta de Sant Joan, Bot i Prat de Comte.

La ruta que havien planificat era senzilla. Només vorejant la serra de Pàndols, podrien arribar al gran riu al cap de poc més de mig dia de marxa, i des d’allí, el trajecte fins a la ciutat de Tortosa seria només una excursió gràcies a les nombroses embarcacions que navegaven per les seves aigües. Per poques monedes hi podrien arribar en un tancar i obrir d’ulls, deixant-se portar suaument per aquella gran massa d’aigua que regalava vida als seus marges. Però de moment el que tocava era descansar.

Quan els primers estels van encendre els llums del firmament, van decidir buscar un lloc on dormir a prop del santuari de la Fontcalda, espai en què podrien recuperar forces per atacar en condicions la jornada següent, que els hauria de conduir fins a l’Ebre.

El sopar va ser molt lleuger, només unes queixalades de pa amb formatge i alguna peça de fruita, però de seguida es van sentir reconfortats i plens d’energia.

I just quan carregaven de llenya la foguera que els ajudaria a protegir-se de la frescor de la primavera acabada d’estrenar, els lladrucs d’uns gossos que semblava que s’acostaven ràpidament els van fer posar en guàrdia. Coneixien diversos casos en què algun viatger solitari havia estat atacat per grups de gossos salvatges que no dubtaven d’enfrontar-se amb els homes. I, de vegades, les conseqüències d’aquells atacs havien estat fatals.

Mentre escodrinyaven amb atenció i certa dosi de por els voltants de la clariana on havien instal·lat el campament, no van poder evitar fer un salt de sorpresa quan, d’entre la foscor, va aparèixer un jove pastor acompanyat de dos gossos enormes que jugaven, alegres, amb ell.

—El bastó els espanta —va dir el nen al Salvador.

Però el frare s’havia quedat mut, com si aquell nen, els gossos i les ovelles que lentament apareixien d’entre els pins desprenguessin alguna cosa màgica que l’havia encantat sense que ningú no pogués fer res per evitar-ho.

La Lluna va retirar el bastó de les mans del Salvador, i el va llençar al costat de la soca d’un ametller que s’alçava ben a prop.

—Salvador, estàs bé? —li va preguntar la noia, desconcertada per la reacció del seu amic.

—Què?

—Salvador, sembla que hagis vist un esperit!

Però el frare, que es veia incapaç d’apartar la mirada del nen, no havia vist cap fantasma. L’única cosa que passava era que, davant dels seus ulls, havia aparegut algú que li va fer recordar la seva pròpia infantesa, quan de jove ajudava els seus pares a cuidar el ramat.

—Com et dius? —va preguntar el frare.

—El meu nom és Salvador. I el teu? —va respondre el nen.

«És possible!?», va pensar el frare mentre s’acostava al nen per observar-lo de prop.

—El meu nom també és Salvador, i fa molts anys cuidava ovelles com tu.

Quan el nen va somriure, el frare no va poder evitar abraçar-lo. I després, mentre la Lluna s’estirava al costat del foc per descansar, va veure, complaguda, que el seu amic jugava com un nen amb el jove pastor. I, just en el moment que es quedava adormida amb un somriure als llavis, va entendre que al frare se li havien despertat records quasi oblidats de la infantesa.

L’endemà, en el moment que els primers raigs de sol els donaven la benvinguda, el jove pastor es trobava ja a una distància considerable, però des del cim de la muntanya es va aturar uns moments per saludar els seus nous amics. Tenia pressa per reunir-se amb els seus pares i el fet d’haver desaparegut sense acomiadar-se esperava que no hagués molestat ni la noia ni el frare. El seu morrió era quasi buit, però desitjava de tot cor que el tros de formatge que els havia deixat a la vora del foc els agradés.

—Que tingueu bon viatge! —va cridar mentre, perplex, es fixava com l’eco portava la seva veu fins a la vall on el Salvador feia els darrers preparatius abans de continuar el seu camí.

La Lluna i el frare van buscar-lo amb la mirada, i quan van veure una petita figura que els saludava amb la mà, es van afegir ràpidament al comiat, entre gestos i crits d’ànims cap al vailet.

—Salvador, què et va passar quan vas veure el nen?

—No t’ho creuràs, Lluna, però aquest pastor era idèntic a mi quan tenia la seva edat. Els mateixos cabells, els mateixos ulls, els mateixos gossos i les mateixes ganes de menjar-me el mon.

La Lluna no li va respondre, només va repenjar el cap a l’espatlla del frare durant uns segons, i després va començar a caminar en direcció a l’Ebre. Encara tenien un llarg camí per davant, però a la noia li va semblar sentir la humitat del riu a la pell. I això la va animar a seguir endavant.

El pas pel Pinell de Brai va ser un motiu més d’alegria per a tots dos. El camí era fàcil, i ara que per fi ja eren a un cop de pedra del riu, el seu pas es va fer més àgil i segur.

Després, la ruta fins a Miravet es va convertir en un deliciós passeig que els va portar entre immensos camps de tarongers florits que impregnaven l’aire d’una dolça aroma de tarongina que semblava fer-se encara més intensa a mesura que s’apropaven a l’imponent castell que dominava, des de les alçades del penya-segat de pedra vermellosa, el pas de l’Ebre.

La Lluna no podia saber-ho, però en aquell mateix castell d’origen sarraí, transformat i ampliat pels cavallers templers, el seu avantpassat, en Bertran Aymerich, havia passat més d’una nit, camí del seu exili voluntari a Horta de Sant Joan.

I, finalment, van arribar al lloc on havien d’embarcar al rai que els portaria fins a Tortosa. Des de molts segles abans, l’Ebre havia estat considerat com el gran camí de la fusta, un viatge espectacular que la majoria de vegades començava als Pirineus, on tallaven els troncs, eliminaven l’escorça i deixaven assecar la fusta fins que era arrossegada per mules i bous fins als petits afluents que alimentaven les aigües del gran riu. A les platges fluvials, els homes preparaven els extrems dels troncs per tal que els nusos que havien de mantenir units els troncs fossin prou resistents, fent-hi forats i marques, tot amb la precisió d’un artesà. L’ofici de raier era dur, d’això no n’hi havia cap dubte. Als homes se’ls endurien la pell i el caràcter a força de les inacabables hores que passaven a l’aire lliure.

En pujar al rai, el Salvador i la Lluna van tenir la sensació que la terra havia desaparegut sota els seus peus. La plataforma estava formada per uns quants troncs que havien lligat entre si amb brots tendres d’avellaner. Els dos timons que hi havia a cada un dels extrems de l’embarcació estaven fets amb branques d’avet, les puntes dels quals havien afilat amb l’objectiu de facilitar el govern. Després de superar la sensació de mareig, pròpia de gent de secà com ells, van quedar meravellats de l’enginy que demostraven tenir els homes amb qui compartien la travessa.

La navegació per les tranquil·les aigües va ser una experiència difícil d’oblidar. Les muntanyes s’aixecaven, aspres com la terra, molts metres per damunt del riu, i les roques formaven unes estranyes figures amb les quals la imaginació de la Lluna jugava a crear éssers i figures impossibles. Van passar per Benifallet, Tivenys i Xerta, on els musulmans havien construït segles enrere una presa amb què domaven les aigües per facilitar el regadiu dels camps.

El Salvador es va esmerçar, des del primer moment, a aprendre tot el que pogués dels raiers, però només va ser capaç de reforçar els nusos de l’embarcació amb certes garanties, quan ja havien passat per Aldover i la silueta d’una magnífica ciutat, Tortosa, s’aixecava, imponent, a l’horitzó.

Aquella era la primera escala important del viatge que havien emprès cap a un futur incert.