42. El delta de l’Ebre

La navegació va ser plàcida i tranquil·la fins a la desembocadura mateixa del riu. Tot i que el trajecte els havia costat menys temps del previst, la Lluna i el Salvador havien fruït com nens, i bona part del trajecte el van fer amb els ulls tancats, pel plaer de somiar desperts, en companyia dels cants dels ocells i la relaxant brisa que els refrescava els rostres.

Quan van arribar a l’alçada del petit poble de Jesús i Maria, van fer una parada per reposar forces i pescar alguna cosa amb la qual poder fer callar els estómacs, cada vegada més sorollosos.

El jove grumet, que era evident que tenia una habilitat sorprenent, a estones impulsat per una llarga vara amb la qual empenyia el llagut, va demostrar que també era un pescador experimentat. Amb l’ajuda d’una petita xarxa, en molt poca estona, el temps just d’encendre una foguera a la platja fluvial on s’havien aturat, va aparèixer carregat amb una saborosa carretada de peix que van coure lentament damunt de les brases.

—M’estimo més les costelles de xai, però he de reconèixer que aquest peix és deliciós! —va confessar la Lluna, i va clavar un copet afectuós a les espatlles del Salvador.

I mentre menjaven a la fresca d’un frondós bosc de ribera que sobreeixia vida per totes bandes, l’Arnau s’esplaiava explicant velles històries d’intrèpids pirates en les quals la realitat es fonia subtilment amb la fantasia, i aconseguia crear una atmosfera de suspens que els mantenia a tots amb els ulls oberts com unes taronges.

Però si hi havia res que tant la Lluna com el Salvador recordarien durant la resta dels seus dies, va ser l’espectacular arribada a la desembocadura del riu, il·luminada per un esplèndid sol, que va aparèixer sobtadament d’entre els núvols i que semblava que els dedicava un somriure des del cel, mentre una suau brisa els acaronava els rostres. Des de feia milers d’anys, els sediments arrancats a la capçalera del riu s’havien anant dipositant a la seva confluència amb el mar, fins a crear una fletxa de sorra i terres humides que s’endinsava molts quilòmetres en l’aigua salada.

Però el que primer era una agradable brisa es va anar transformant en dures ràfegues de vent del nord, que van fer témer l’Arnau per la seguretat del vaixell i la càrrega que a poc a poc omplia la seva bodega a les salines de la punta de la Banya. Per això, mentre deixava la Lluna i en Salvador molt a prop de la torre de guaita del Garxal en companyia del grumet, va partir a tota vela per reunir-se amb la tripulació del Rosa dels Vents per accelerar i controlar les tasques d’estiba.

—És més segur que us quedeu aquí, al far —els havia dit moments abans de marxar ràpidament cap a les salines—. Demà ens trobarem a la badia del Fangar!

—Vés amb compte! —li havia cridat el Salvador amoïnat.

Però l’Arnau, que estava fet tot un llop de mar, amb una dilatada experiència i moltes milles a l’esquena, havia sortit disparat, amb els ulls mig tancats per culpa de l’aigua salada que li esquitxava violentament la cara, i els llavis plens de salnitre, en direcció al seu vaixell.

El jove grumet, amb un somriure immens, va tranquil·litzar la Lluna i el Salvador, i els va fer una proposta que els va deixar sorpresos.

—La meva àvia viu molt a prop d’aquí i si voleu podem passar la nit a la seva barraca. Així podrem sopar calent…

—I no és perillós caminar amb aquesta ventada? —va preguntar la Lluna mentre esperava la reacció del Salvador.

Però el jove grumet, que ja havia començat a fer via, es va aturar un moment i mentre clavava la mirada a la Lluna va afegir amb la veu mig tremolosa:

—Si us plau, acompanyeu-me! La meva àvia t’espera des de fa molt de temps!

Aquelles misterioses paraules van aconseguir despertar alguna cosa que estava mig adormida a l’interior de la Lluna. I tot i el fort vent que aixecava amb violència diminuts grans de sorra que se’ls ficaven als ulls i a la boca, van avançar a bon ritme i en un no res es van plantar a la platja de la Marquesa, des d’on, un cop més, van comprovar la força de la natura. L’escuma de les onades trencava només uns metres més enllà d’on caminaven, i damunt dels seus caps van observar, extasiats, els balls de les gavines que es deixaven portar cada vegada més amunt pels corrents d’aire.

Quan van arribar a l’alçada d’una bassa, van trencar per un camí que s’endinsava una altra vegada cap a terra ferma, fins que a l’horitzó van descobrir una barraca de parets blanques que a la Lluna li va fer recordar velles històries que li explicava la seva mare a la vora del foc. Després de fer una volta per la casa van comprovar que no hi havia ningú.

—L’àvia deu estar recollint herbes —va dir el grumet mentre fixava la mirada en la Lluna—. Salvador, si et sembla bé, podem anar a buscar una mica de llenya. Així ja tindrem el foc a punt per quan torni.

—I jo què puc fer, mentrestant? —va preguntar la Lluna.

—Podries apropar-te a la llacuna i portar les anguiles que hagin quedat atrapades a les trampes. Segueix aquest sender fins al final. Ja veuràs que és més a prop del que sembla.

La Lluna, inquieta des del mateix moment que el noi li havia parlat de la seva àvia, va respirar profundament i, desconcertada, es va acomiadar del Salvador.

El corriol estava flanquejat per canyissos d’una alçada que passava de llarg el cos de la noia, i tot i l’estranya sensació d’ofec, la Lluna es va esforçar per arribar al seu destí, malgrat que més d’un cop va sentir la necessitat imperiosa de girar cua i començar a córrer per refugiar-se a la seguretat de la barraca.

Sense saber ben bé per què, de seguida li va venir a la memòria el camí iniciàtic que molts mesos abans havia recorregut tota sola fins al cim de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan, i aquest record a poc a poc la va reconfortar, fins que, tot d’una, va descobrir davant dels seus ulls una gran llacuna on hi havia centenars de flamencs de plomes rosades que tacaven les aigües de mil colors amb una massa viva de tons blancs i roses que van deixar la jove amb la boca oberta.

La Lluna, tal com li havia indicat el jove grumet, va trobar les trampes amb facilitat, i després de descarregar les anguiles a la cistella de vímet que havia agafat en sortir de la barraca, va iniciar el camí de tornada just en el moment que el sol es ponia i un núvol de mosquits s’enlairava dels marges de la llacuna i es dirigia a tota velocitat cap a ella.

En notar la coïssor de les primeres fiblades, la Lluna va començar a córrer, i tot just quan aconseguia sortir del canyissar, es va aturar en veure a la llunyania una figura encorbada que tot i el vent, tot i avançar pesadament amb l’ajuda d’un bastó, desprenia una dignitat que de seguida li va recordar la seva estimada mare.

Sense pensar-s’ho dues vegades, la Lluna es va dirigir cap a l’etèria figura que s’havia aturat per contemplar el mar enmig del temporal. La jove s’hi va acostar molt a poc a poc, amb prudència, mentre el regust salat de la mar li rondava per la boca. Misteriosament, com si fos un somni, amb cada passa que feia, li venien al cap imatges inconnexes i fantasmagòriques en les quals la seva mare i la seva àvia Magdalena acompanyaven un grup de dones de rostres desconeguts i formes difuses.

I només quan va veure amb claredat la cara de la dona, es va adonar que era una de les que, en aquest somni despert que acabava de reviure, apareixia al costat de la seva mare.

—Qui sou? —va preguntar la Lluna mentre s’aturava al seu costat i notava com el cor se li accelerava.

—Una amiga, estimada —va respondre la misteriosa dona amb un to de veu que va reconfortar immediatament la jove.

—Ens coneixem, oi?

—Sí, ens coneixem.

—Però, qui sou? —va insistir la Lluna—. Sé que ens coneixem, però només tinc records boirosos.

—Quan eres només una nena, et vaig tenir als meus braços moltes vegades. A tu, i en el seu dia, també la teva mare, la Maria.

—Però no us recordo! —va insistir la Lluna mentre es reprimia les ganes de plorar.

—No em recordes perquè tot el dolor i el patiment que has viscut durant les últimes setmanes ha adormit allò que s’estava despertant. Però no t’amoïnis, perquè avui tornaràs a recordar.

—Però, qui sou? Què sabeu de mi? —va voler saber la Lluna mentre li queien les primeres llàgrimes.

—Ets la Lluna, la filla de la Maria i el Martí. Ets la néta de la Magdalena i la legítima hereva de la Tradició, ets l’Escollida. Necessites que et digui res més per sentir-te entre amics?

—Sí, ho necessito! Prou de misteris, si us plau!

—Lluna, jo sóc aquella que parla amb els morts. Tinc aquest do. El meu nom és Sara, i de debò et dic que els teus pares sempre seran al teu costat per guiar-te i acompanyar-te fins a la fi dels temps.

La Lluna va abraçar una llarga estona la dona per consolar-se i va tancar els ulls per rendir-se a la sensació de benestar i seguretat que l’envoltava, tal com passava cada vegada que s’abraçava a la seva mare.

—Com podíeu saber que jo venia? Com podeu saber tot el que ha passat?

—M’ho ha dit el vent, filla meva, m’ho ha dit el vent —va respondre la dona mentre besava el front de la Lluna—. I lamento de tot cor la mort de la teva mare —va afegir entre llàgrimes.

La Lluna va caure de genolls i va deixar abaixar el cap endavant fins que va notar el contacte de la sorra humida de la platja, i de sobte, va sentir que una pena immensa, soterrada fins a aquell moment, l’envaïa.

—Plora, nena, plora avui tot el que no vas poder plorar en el seu moment —va afegir la Sara mentre es retirava uns metres de la noia per seure damunt d’una duna que s’aixecava una mica més enllà.

La Lluna va perdre la noció del temps. Amb cada llàgrima que vessava, sentia que una força desconeguda, però alliberadora, creixia de manera imparable al seu interior.

Quan la lluna plena les va visitar, la Sara va ajudar la noia a aixecar-se, i després de besar-la a les galtes, li va agafar la mà i la va dur per camins i corriols perduts mentre li parlava, sense parar, de secrets gairebé oblidats que la noia s’esforçava per recordar, conscient com era de la importància d’aquella trobada.

—El que t’he explicat resumeix tot el que jo sé, i desitjo que ajudi a fer realitat el teu propòsit. El teu futur se m’apareix lluminós.

La Lluna va fer que sí amb el cap i es va adonar que lentament s’anaven apropant a la barraca on esperaven, com llops famolencs, el Salvador i el jove grumet.

Durant el sopar, que va consistir en diferents plats d’anques de granota fregides, anguila guisada i ànec salvatge, gairebé no hi va haver temps per a les paraules. I l’últim pensament que va tenir la Lluna abans de caure adormida, amb la panxa ben plena, va estar dedicat al magnífic àpat que s’havien cruspit.

De bon matí, quan la Lluna, el Salvador i el grumet van agafar el camí que els hauria de portar a trobar-se amb l’Arnau, la Sara ja feia estona que havia sortit de la barraca per perdre’s, un dia més, entre els misteris i els secrets del Delta.

Mentre la Lluna acariciava el collaret de petxines que la Sara li havia regalat i ensumava el ram d’artemisa que s’havia trobat al costat del coixí, la badia del Fangar es presentava imponent davant dels seus ulls. I a la llunyania, van descobrir la silueta del Rosa dels Vents, la nau que, carregada fins a dalt de sal, regalèssia i sangoneres, es preparava per llevar àncores amb rumb a Barcelona.

—Estic content de veure-us! —va dir el capità Arnau quan es va reunir amb els tres companys—. Tenim el vent a favor i no vull perdre ni un minut més, així que prepareu-vos per al viatge!

Mentre des d’un bot es carregaven els últims barrils plens a vessar de sal, el Salvador ho va aprofitar per comentar al capità un fet que, fins a aquell moment, li havia passat per alt.

—Arnau, quan ens apropàvem al vaixell, he vist, a l’horitzó, un estol de veles que es dirigien cap aquí.

—Barques de pesca?

—No ho tinc clar. Però m’ha semblat veure que d’entre tot l’eixam de veles n’hi havia una de negra.

L’Arnau va deixar el frare amb la paraula a la boca, i amb la preocupació dibuixada al rostre, va marxar apressat a buscar unes lents d’augment.

Quan va mirar cap a la direcció que li havia indicat el Salvador, el capità va començar a gesticular visiblement nerviós, i amb tota la força dels seus pulmons va ordenar de llevar l’àncora immediatament i deixar anar les veles.

—Per les vostres vides, correu tots als vostres llocs i marxem de seguida! Els pirates berbers són aquí!