32. El caçador de bruixes

Quan en Diego Sarmiento li va donar l’ordre de marxar, al caçador de bruixes Joan Malet li va faltar temps per emprendre el camí.

Feia tant que es preparava per a aquell moment que fins i tot, amb la dificultat que comportava avançar a través de la neu verge, les seves passes eren àgils i un somriure es dibuixava als seus llavis.

En Malet, que tenia una personalitat sàdica, sentia tanta passió per la seva feina que el fet de posar en pràctica les seves habilitats i veure el rostre del patiment i de la por reflectit en les seves víctimes era el millor regal que li podien fer.

I per això se sentia eternament agraït a en Diego Sarmiento, algú amb qui havia arribat a establir una bona relació basada en la complicitat. En Sarmiento l’alimentava amb el patiment dels altres.

El caçador de bruixes, en Joan Malet, havia conegut el seu protector feia molts anys, quan només era un jove i havia tingut la sang freda de delatar el seu propi pare, que va acabar sent condemnat per l’assassinat d’un cavaller una nit de borratxera.

En Diego Sarmiento, que presidia el judici, havia quedat impressionat pel testimoni d’aquell noi capaç de trair la pròpia sang per un propòsit més elevat, com era fer complir els manaments de Déu. I aquell acte d’amor incondicional cap a Nostre Senyor va despertar l’interès immediat de l’inquisidor i va unir les seves vides.

I amb el temps, aquell jove morisc nascut a Flix, que durant molts anys havia estat fuster d’ofici, havia trobat, per fi, la seva veritable vocació. I arran d’aquell descobriment, va conèixer el poder que li proporcionaven els diners, el plaer de la carn, i sobretot va deixar de passar gana.

Quan, de camí cap a Arnes, el morisc va veure la figura de l’enorme llop blanc que el perseguia a una distància prudent, va agafar amb força el bastó que feia servir d’ajuda per compensar la seva coixesa, fruit d’una de les terribles pallisses que el seu pare, bevedor compulsiu, solia etzibar-li, i aprofitant un revolt del camí, va decidir amagar-se per veure les intencions de l’animal.

En comprovar que el llop accelerava el pas en la seva direcció, com si es preparés per a un atac imminent, en Joan Malet va esperar el moment oportú i amb una gran dosi de sang freda es va llançar damunt de l’animal, a traïció, i li va propinar un seguit de cops ferotges amb el bastó. El llop es va desplomar, immòbil, als seus peus.

«El caçador caçat!», va pensar mentre li donava amb totes les seves forces el que ell va considerar que era el darrer cop de gràcia.

En Joan Malet va continuar el seu camí, i va deixar enrere el cos sanguinolent de qui havia estat el fidel protector de la Lluna. Amb la respiració entretallada per l’esforç, va refugiar-se sota les branques d’un pi gegantí, i va beure fins a assaciar-se. Mai no li havia agradat el gust de l’aigua, i per aquest motiu a la seva bóta hi havia un licor que elaborava ell mateix. Un líquid espès i incolor, de tanta graduació, que hauria tombat, només d’ensumar-lo, qualsevol persona. Però ell se l’empassava àvidament, i com més bevia, més reconfortat se sentia per l’agradable sensació de calor que s’estenia pel seu cos des de l’estómac.

Cada vegada era més a prop del seu destí, només li quedaven quatre passes, i en veure que la boira s’anava menjant la poca llum que hi havia, va accelerar el ritme. Entrar a Arnes envoltat per la boira seria un magnífic cop d’efecte del qual es volia aprofitar.

Per experiència pròpia, sabia que el seu aspecte físic, i sobretot els seus ulls, la seva arma preferida, impressionaven de tal manera qualsevol que cometés l’error d’aguantar-li la mirada, que fugia atemorit. I precisament per això volia que la seva entrada al poble fos un inici triomfal.

Però el que es va trobar en arribar a Arnes era ben lluny del que havia imaginat la seva ment malaltissa. A mesura que avançava pels carrers, l’única cosa que podia veure era la gran quantitat de neu que s’havia acumulat per la intensa tempesta dels darrers dies, i el rastre que deixaven les seves petjades.

Volia arribar aviat a la fonda per descansar. Però davant la frustració que li va generar el fet de no trobar ningú a qui poder intimidar, va decidir anar a localitzar la casa del carrer Major on s’amagava la plaga que ell venia a eliminar. I quan fos davant la porta, hi pixaria, per marcar-la amb els seus orins, com feien els gossos per delimitar el seu territori.

Les indicacions que havia rebut eren clares, la casa fàcil de localitzar, però quan es trobava a pocs metres de distància, va aparèixer d’entre la boira una preciosa noia d’aspecte angelical carregada amb una cistella. En Malet, que va interpretar aquella aparició com un autèntic miracle, un senyal de Déu, es va amagar al portal més proper mentre es tapava el rostre amb la caputxa de l’abric.

I en el moment just, quan la noia era davant seu, va aparèixer del no-res, buscant expressament ensopegar amb ella per començar un dels seus jocs macabres.

—Bona tarda, jove! Sóc un foraster que acaba d’arribar al poble i estic perdut. Busco la fonda i potser tu m’hi podries acompanyar.

—M’heu donat un ensurt de mort!

—M’has de disculpar, gairebé ni t’he vist per culpa de l’espessa boira. I bé, em pots acompanyar?

—Sí, però abans deixaré aquestes verdures a casa. Visc aquí mateix i si no us importa esperar un moment…

—No, si us plau, i ara!

I just en aquell moment, quan en Malet se li acostava per l’esquena amb la ferma intenció de reduir-la i abusar-ne, es va adonar, amb gran alegria, que la jove es dirigia a la casa del carrer Major, obria la porta i deixava la cistella plena de cols just a tocar de l’escala.

En Malet, que caminava unes quantes passes darrere de la noia, va entrar a la casa, i un cop allí, va tancar els ulls i va inspirar profundament, com si es volgués apropiar de totes les aromes que es concentraven a la casa de les que, per ordre d’en Sarmiento, s’havien convertit en les seves pròximes víctimes.

Poc després, l’home, encara torbat, caminava pels carrers del poble, acompanyat per la bella noia, en direcció a la fonda.

—I com et dius? —li va preguntar l’home amb la seva veu profunda i desagradable.

—Em dic Lluna, senyor.

—Doncs, has estat molt amable d’acompanyar-me, Lluna. Tens un nom tan preciós com tu.

—Ha estat de grat, senyor. Puc preguntar-vos com us dieu?

—Em pots dir mestre Malet, jove.

—I quin és el motiu que us ha portat al poble? Segur que ha de ser molt important perquè us atreviu a transitar per camins tallats i plens de neu.

—Sí, noia, és important. Però el viatge no ha estat gaire pesat. Vinc d’Horta de Sant Joan.

—I a què us dediqueu, mestre Malet?

—Sóc caçador, noia, sóc caçador. Gràcies per la teva ajuda. Segur que ens veurem molt aviat.

Minuts més tard, mentre en Malet desfeia l’equipatge a l’habitació de la fonda, no podia deixar de riure per la fortuna que l’acompanyava. Déu havia estat generós amb ell i havia volgut que conegués una de les bruixes.

La jove era bonica, ho reconeixia, però també sabia per experiència que el Diable era capaç d’adoptar mil i una cares per dur a terme els seus foscos propòsits.

Mentrestant, a la casa del carrer Major, la Lluna explicava a la seva mare la insòlita trobada amb el desconegut.

—He conegut un home estrany. Un foraster que m’ha demanat que l’acompanyés a la fonda.

—Doncs s’ha de ser molt boig per viatjar amb aquest temps.

—M’ha dit que venia d’Horta.

—I per què ha vingut a Arnes? A què es dedica?

—L’únic que sé és que és caçador i…

A la Maria li va canviar el to de veu. I mentre deixava a la taula la col que estava tallant, es va apropar a la seva filla i la va interrogar.

—Li has vist el rostre? Els ulls, potser?

—No, mare, el seu rostre estava amagat sota la caputxa. Però, què passa? Ha estat molt amable amb mi.

La Maria es va quedar en silenci, perduda en els seus pensaments, i després d’una llarga pausa, va respondre a la seva filla.

—Li he de veure els ulls!