14. Els refugiats

La Maria i la Lluna van acudir puntualment a la cita que el Salvador havia convocat aquella mateixa tarda a corre-cuita. Quan van arribar al camp que s’amagava enmig de la frondositat del bosc de pins, les va sobtar veure una dotzena de desconeguts que, asseguts al voltant del foc, xerraven animadament amb el frare.

El Salvador va donar la benvinguda a les dues dones entre evidents mostres de simpatia, i com a bon amfitrió, de seguida les va voler presentar al grup, la majoria dels components del qual s’havien aixecat per ajudar amb els darrers detalls d’un sopar que prometia. I el que semblava que era el plat fort s’anava rostint a poc a poc damunt de les brases.

—Maria i Lluna, és un autèntic plaer presentar-vos el prefecte Guillem Bélibaste i els seus dignes acompanyants, uns amics i bons homes que vénen de molt lluny. Fa anys van iniciar un llarg exili que els ha portat a recórrer mig món i ara, per fi, ja es troben cada vegada més a prop del seu destí final. Estimades amigues, tot i els perills que ens ronden, heu estat convocades a aquesta reunió perquè pugueu conèixer els darrers càtars vius, homes i dones que han estat perseguits pràcticament fins a la seva aniquilació.

—I qui són, els càtars? —va preguntar la Lluna, sorpresa pel secretisme que envoltava aquella reunió—. Però si sembla més un sopar entre amics que no pas una trobada amb fugitius —es va dir sense entendre res.

—Lluna, espero que no perdis mai la teva espontaneïtat! —va respondre el Guillem mentre agafava al vol l’oportunitat que li brindava la jove per explicar la seva història—. Com bé ha dit el Salvador, som els darrers seguidors d’una religió basada en el cristianisme, però amb diferències prou significatives que ens van convertir fa tres segles en persones non grates per als més poderosos. A la nostra religió, la natura és el temple on fem les nostres pregàries, i per aquest motiu, des dels nostres orígens, hem aprofitat els altars que molts pobles precristians van aixecar a llocs sagrats, com el nostre estimat Montsegur, un dels més venerats del món, però que, per paradoxes del destí i per pura ignorància, els nostres perseguidors van batejar amb el nom de Sinagoga del Diable, fet que va alimentar encara més l’odi cap a nosaltres.

—I per què us persegueixen? —va voler saber la Lluna mentre pensava en l’experiència de la seva pròpia família.

—Hem estat perseguits durant molts segles per l’Església perquè sempre ens ha considerat rebels. Ens neguem a pagar impostos, és cert, però el més important és que sempre hem estat crítics amb la política de terror que han utilitzat per doblegar la voluntat de les persones. Nosaltres no tenim por de la mort i, per tant, tampoc no podem témer els turments amb els quals ens amenacen. Per a nosaltres, l’infern és aquí a la Terra i no podem concebre un Déu que sigui capaç de condemnar-nos al patiment etern pel simple fet de pensar lliurement i ser homes susceptibles d’equivocar-nos en les nostres decisions i els nostres actes.

—Però això que ens expliques no ens resulta gens sorprenent, oi mare?

—Oh, i tant, Lluna —va dir el Salvador mentre la mirava, complagut—. Precisament per això us he convidat. Perquè pugueu comprovar per vosaltres mateixes que, malauradament, no sou les úniques que esteu en perill. Som molts. Molts més dels que mai podríeu arribar a imaginar.

—Guillem —va interrompre la Maria cada vegada més interessada en la conversa—, el Salvador t’ha presentat com a prefecte. Quin significat té? Ets un bisbe de la vostra religió?

—Si fa no fa, Maria, però abans m’agradaria explicar-vos en què es basa la nostra religió. Segur que trobarem molts més punts en comú dels que imaginem. El catarisme es fonamenta en el coneixement i en una idea molt antiga: en el dualisme entre el bé i el mal. No creiem en el simbolisme de la creu, carregat de patiment, sinó en el Jesús viu i radiant; llegim el Nou Testament i l’única oració que resem és el parenostre. Respecte a la teva pregunta, el paper que equival al de Papa nosaltres l’anomenem Ancià, és a dir, el grau més elevat de l’escala eclesiàstica. I abans que m’ho preguntis, ja et dic que efectivament aquest és el càrrec que ocupo. En condicions normals vestiria una túnica blava, però les circumstàncies que ens toca viure, on la discreció és imprescindible per assegurar la nostra supervivència, m’ho impedeixen.

—Bé, prou de xerrameca! —va interrompre el Salvador—. Em sembla que ja tenim el sopar a punt. Després ja hi haurà temps per parlar.

Les costelles cuites a la brasa era un dels plats preferits de la Lluna, i tot i que la Maria insistia que la seva dieta havia de ser bàsicament vegetariana, la realitat era que la jove saltava d’alegria cada vegada que en menjava. I ho feia amb tant de plaer que pràcticament no en deixava mai ni els ossos. Per acompanyar la carn de xai, els seus amfitrions havien preparat unes esplèndides amanides fetes a base d’enciam, ceba i unes olives verdes que donaven aquell punt de fortor que tant li agradava a la noia.

Després de menjar qui sap quantes costelles mig d’amagat —a mesura que les devorava, en llençava les restes a un gos que acompanyava els refugiats—, la Lluna es va incorporar a la conversa que mantenien la Maria i el Guillem.

—Quin motiu us ha portat a aquesta contrada?

—El cert és que no som els primers càtars que hem passat per aquí. Molt abans que nosaltres, alguns germans van seguir el camí dels Bons Homes fins a arribar a Tortosa, a través de camps i senders oblidats. La seva destinació, com la nostra, era el poble de Sant Mateu, al Maestrat, un indret molt especial on fins ara sempre han conviscut amb respecte i tolerància les persones de diferents cultures i religions. Tant els nostres predecessors com nosaltres hem tingut molta sort, ja que durant el llarg periple que ens ha tocat viure, sempre hem gaudit de les simpaties de moltes persones de cor pur que ens han ajudat, des de cavallers templers en el seu dia fins a alquimistes fa tan sols unes setmanes. De fet, si mai visiteu l’antic cementiri de Fondespatla, podreu veure esteles funeràries càtares al costat de tombes de templers, exemple evident que sempre és possible conviure en pau si hi ha voluntat de fer-ho.

«Sempre hi ha hagut bona gent», va pensar la Lluna mentre mirava de cua d’ull el Salvador.

—Però vull confessar-vos —va afegir de sobte el Guillem— que si hem insistit al Salvador per celebrar aquesta reunió ha estat amb un únic objectiu. Per a nosaltres és motiu de gran orgull poder saludar a la darrera descendent viva d’en Bertran, amic i defensor del nostre poble fins a l’últim dia de la seva vida. Per això hem vingut avui. Per mostrar-te el nostre respecte, Lluna Aymerich.

La noia, que en aquell mateix moment s’havia distret de la conversa i buscava amb la mirada alguna costella solitària a la qual fer un mos, va reaccionar immediatament en sentir el seu nom, i en veure com els estrangers s’agenollaven davant d’ella, va notar que se li encenien les galtes, sorpresa per l’actitud dels seus amfitrions. La Lluna no entenia res del que estava passant, i en un atac d’espontaneïtat que va desarmar tots els presents, només va poder dir:

—Queden més costelles?