2. La tradició

La Maria es va despertar, ben entrada la tarda, en sentir el drap mullat amb aigua freda que li posaven al front. Va obrir els ulls molt a poc a poc i després de reconèixer el paisatge que es veia a través de les finestres, es va sorprendre per tot l’enrenou que hi havia a l’habitació.

La Teresa i la Dolors, veïnes i amigues de la família, anaven amunt i avall, fent viatges a la cuina sense parar amb una agilitat sorprenent per la seva edat, carregades amb draps nets i olles plenes d’aigua calenta. Des del menjador, i fins i tot des del carrer, la Maria podia sentir moltes veus conegudes que s’interessaven pel seu estat.

En escampar-se la notícia que la Maria estava a punt de donar a llum, al poble hi va haver una autèntica revolució i tothom es va apropar a la casa del carrer Major per veure si podien donar un cop de mà. Al final, la majoria van entendre que feien més nosa que servei i se’n van tornar cap a casa, després de prometre que tornarien a felicitar els pares tant aviat com hagués nascut la criatura.

El mossèn, més estirat del que caldria, era a la cuina en companyia dels més propers a la família, rossegant amb el parell de queixals que li quedaven un bon tros de llonganissa acompanyat de pa amb tomàquet, mentre aprofitava, entre mossegada i glop de vi, per amollar un sermó a tots els presents, que, francament, no li paraven la més petita atenció.

La Maria estava tranquil·la i preparada per afrontar el que estava a punt de succeir, però tot i que fruïa d’aquesta sensació de pau, de seguida va trobar a faltar el seu home.

—Mare, on és el Martí?

—Després li diré al Josep que el vagi a buscar al taller. No t’amoïnis, petita, segur que s’ha distret amb la feina. Deu estar a punt d’arribar —li va contestar amb un to poc convincent, emprenyada com estava amb la poca vista del seu gendre en un moment tan especial—. Has dormit tota la tarda. Estaves esgotada. Ara cal que et relaxis tant com puguis i que respiris fondo abans de començar. Ja has trencat aigües i tens moltes contraccions, així que t’ajudaré a incorporar-te al llit. El teu fill està a punt de néixer!

La Magdalena, entre totes les seves habilitats, destacava per ser una experta llevadora que havia ajudat a parir moltes dones del poble i se sentia especialment il·lusionada pel fet que, aquest cop sí, qui estava a punt de néixer era el seu primer nét.

—Et prego, Lucina, deessa de l’infantament, que aquesta criatura neixi sense mal ni dolor i que pugui viure llargament —va recitar amb solemnitat mentre encenia unes espelmes beneïdes i deixava sota el coixí un saquet de part on havia escrit, en una llengua secreta, unes paraules molt poderoses per protegir la mare i l’infant.

Immediatament després, mentre la Teresa i la Dolors aguantaven la Maria per les espatlles, la Magdalena va untar la panxa de la seva filla amb un ungüent, per fer menys dolorosa la sortida del nen, i li va demanar que separés les cames i comencés a empènyer amb totes les seves forces. Tot estava a punt.

—Respira i empeny fort, Maria! El teu fill ja comença a treure el cap. Vinga, una mica més. Ho estàs fent molt bé, reina.

Només un quart d’hora més tard, just en el moment en què una lluna plena preciosa il·luminava tots els racons de l’habitació, els plors d’una nena que surava pels aires perquè la seva àvia volia verificar que estigués sencera i sana, van fer emmudir totes les veus, i després, al cap d’uns segons, el silenci es va omplir amb les sorolloses felicitacions i mostres d’alegria que provenien de la cuina i del carrer.

—Maria, és una nena! —va dir la Magdalena mig plorosa—. I està plena de vida! —va afegir emocionada, mentre rentava la petita i aprofitava per penjar-li al coll un talismà amb un trosset de corall roig.

—Ets preciosa, filla meva. Mireu quin angelet! —va dir la Maria tot acaronant la seva filla. I en veure com la llum que entrava per la finestra es feia encara més intensa, no ho va dubtar ni un segon—: Et direm Lluna, petita!

La Magdalena, que era asseguda als peus del llit, va mirar fixament cap a la lluna plena i, amb un somriure d’orella a orella, va continuar amb les seves pregàries.

—Avantpassades de la nostra família, us demano que ajudeu aquesta nena a ser una digna successora del nostre llinatge —xiuxiuejava mentre imposava les seves mans al cap de la petita—. En nom del poder dels cinc elements, del Foc, de l’Aigua, de la Terra, de l’Aire i de la Fusta —va continuar dient mentre aixecava una mica més el to de veu—. En nom del Pare Sol i la Mare Lluna, en nom dels Elements Sagrats de la Natura, deesses de l’antiguitat, us demano humilment que aquesta nena es converteixi en la nostra llum…

—Mare! —va cridar de sobte la Maria mentre mirava cap a la porta i empassava saliva—. Mare, tenim companyia!

L’única cosa que va poder veure la Magdalena quan va obrir els ulls i va mirar cap a la porta va ser l’ombra d’una sotana negra que sortia a trompades de l’habitació, com una ànima que persegueix el Diable, mentre visiblement confós, però amb la satisfacció pròpia de qui descobreix un gran secret, el mossèn, ple d’odi i de ràbia, anava repetint entre dents:

—Bruixes! Són bruixes!