39. Sempre t’estimaré

La cursa que van mantenir a través dels camins i els camps nevats va deixar esgotats el Salvador i el metge. Tot i el fred, la primera cosa que van fer en arribar al molí del Llop va ser mullar-se la cara amb l’aigua que baixava del riu, mansament, entre les pedres i les plaques de gel.

Un cop recuperats de l’esforç, de seguida van ser conscients que alguna cosa no anava bé. Encara no havien tingut temps de parlar amb ningú, però les cares llargues i l’ambient ombrívol que es respirava eren indicis que la mort campava per aquell lloc.

El Salvador i el metge es van mirar sense dir res, però tan aviat com van entrar al molí, on molts anys enrere s’acostumava a moldre el blat per fer la farina amb què es mantenien moltes famílies del terme, van entendre el motiu que provocava que les dones i els nens tinguessin els ulls negats de llàgrimes.

—Gràcies a Déu que heu arribat! —va dir una dona que, sense esperar cap resposta, va agafar del braç el metge i el va estirar fins a un dels racons més calents de la sala, on havien improvisat uns llits per a la Maria i la Lluna.

El Salvador no era metge, però l’estranya aroma que provenia d’aquell racó el va fer estremir. Ell només era un frare; això no obstant, de seguida va tenir clar que el llit que ocupava la Maria desprenia olor de mort.

—Per l’amor de Déu! —va cridar el metge en apropar-se a les dues dones—. Porteu aigua calenta i sabó. I ho necessito ara mateix!

Un cop els cossos van estar nets de qualsevol rastre de brutícia i sang, el metge va fer una exploració més detallada de les seqüeles del maltractament al qual havien estat sotmeses a mans dels seus botxins. I el que va descobrir li va gelar la sang.

—No puc fer res per ella, Salvador! —va dir mentre contemplava, horroritzat, com la infecció s’havia apoderat de les extremitats de la Maria—. No puc fer res per salvar-la!

—I per la Lluna? —va preguntar la Maria amb un fil de veu, en el moment que havia recuperat la consciència, just quan el metge havia confirmat el diagnòstic que ella ja sospitava.

—La Lluna es recuperarà, Maria —li va confirmar el frare mentre li acariciava el cap amb els ulls plens de llàgrimes.

—No em sento el cos.

Ni el Salvador ni el metge van trobar cap resposta prou oportuna. Era evident que els botxins havien fet molt bé la seva feina, i premeditadament, havien jugat amb la vida de la dona fins a l’extrem de deixar la invàlida de per vida.

La realitat, però, era encara molt més crua, i mentre la Maria s’esforçava, sense èxit, a apropar-se a la seva filla, va sentir com es trencava alguna cosa al seu interior.

—La vull veure, Salvador —li va pregar.

—La Lluna dorm, Maria. I la prudència ens diu que no us moguem fins d’aquí a uns dies.

—Salvador, si us plau, deixa’m veure-la.

El frare va buscar l’aprovació del metge, però l’única cosa que va trobar va ser una fugaç topada de mirades, que sense dir res, ja ho deien tot.

El Salvador, carregant-se de valor, mentre buscava dins seu qualsevol vestigi de fortalesa que li permetés suportar aquella situació, va agafar a collibè la Maria i la va dipositar, dolçament, al costat de la seva filla.

—És tan bonica, Salvador.

—Tens tota la raó del món. La Lluna és una noia molt bonica, com la seva mare.

—Salvador, tinc fred.

Quan el frare la va tapar amb l’abric, es va sentir malament. I no era només perquè la vida de l’amiga de la seva ànima se li escapava davant dels ulls. Se sentia malament perquè en silenci no parava de demanar-li a Déu que la Lluna no es despertés en aquells instants, ja que estava convençut que la noia no podria suportar el fet de presenciar la mort de la seva mare.

—Salvador, m’has de confessar —li va dir la Maria tan bon punt el metge, conscient de la situació, es va haver retirat discretament per deixar-los una mica d’intimitat.

—Però, Maria, encara hi ha molta vida corrent per les teves venes perquè vulguis confessar-te!

—No saps mentir, Salvador.

—Sí, Maria, tens raó. No he sabut mai mentir —va acabar acceptant el frare mentre s’agenollava al costat de la seva amiga.

—T’escolto, pots començar quan vulguis.

—L’estimo més que res en aquest món.

—Ja ho sé, no cal que m’ho diguis perquè ho he sabut des del mateix moment que us vaig veure jugant amb les papallones a les portes del convent.

—Llavors, en què m’he equivocat?

—A què et refereixes?

—Hauria d’haver estat més curosa. Si la meva filla viu és per casualitat.

—Maria, l’atzar no existeix. Si la Lluna viu és perquè encara té moltes coses per dir i per fer.

—Cuida-la, Salvador. I acompanya-la fins a Barcelona. No descansaré en pau fins que estigui sota la protecció dels Montcada. M’ho promets?

—Tens la meva paraula.

—Gràcies…

Després, la Maria es va apagar com una espelma que s’havia consumit abans de temps a força de brillar i portar llum al cor dels homes.

Però just abans que exhalés per última vegada, encara havia tingut forces per apropar els llavis al front de la Lluna i xiuxiuejar-li a cau d’orella unes paraules que van fer plorar el Salvador.

—Sempre t’estimaré —va dir la Maria aprofitant l’impuls de la darrera respiració.

El Salvador es va quedar agenollat al seu costat, destrossat per la pèrdua d’algú que havia sabut guanyar-se la seva estimació com ningú en aquest món.

I, mentre li feia el senyal de la creu, amb el cor encongit i els ulls plens de llàgrimes, va empassar saliva en imaginar el moment que li hauria de donar la terrible notícia a la Lluna.

Ara no tenia forces per a res més, i sense adonar-se’n, amb l’esquena recolzada a la paret de pedra, es va quedar endormiscat mentre observava com les dones embolicaven el cos de la Maria en uns llençols blancs que feien olor de mel.

Més tard, quan la Lluna va obrir els ulls, va ser incapaç d’ubicar-se en aquell lloc que, tot i el desconcert, li era lleugerament familiar. Amb el cos adolorit i uns quants dits de les mans trencats, encara es va poder incorporar prou per fixar-se en el munt de palla que havia ocupat la seva mare. I en veure’l buit, no va caldre que ningú li digués res.

—Lluna, hi ha una cosa que hauries de saber —li va dir de sobte el Salvador, que s’havia despertat al mateix temps que la noia.

Però la jove, que ja sabia el que li estava a punt de dir el seu amic, va fer que no amb el cap.

—No m’ho diguis, només necessito que m’abracis ben fort.

El frare va perdre la noció del temps i no va saber l’estona que van estar abraçats, però quan va voler parlar amb la noia, es va adonar que estava adormida, entre els seus braços. El Salvador la va dipositar dolçament sobre la palla i la va deixar descansar. Es feia tard i encara tenia moltes coses per fer, entre les quals donar compliment a un jurament, i s’havia promès solemnement que res ni ningú no podria aturar-lo.

La Lluna es va despertar ben entrat el matí i la primera cosa que va veure va ser el farcell que el Salvador havia anat a buscar a la casa del carrer Major. En obrir-lo no va poder evitar posar-se a plorar en pensar en la seva mare. Per primera vegada a la vida, la va envair un sentiment de soledat que no havia tingut mai. I en companyia d’aquest sentiment tan intens, es va incorporar molt lentament per mirar per la finestra.

De seguida es va sentir reconfortada amb aquell paisatge i li va venir al cap la idea que, tot i la mort i la desolació, tot i el fred i la pena, la natura posseïa una força imparable i sabia que es transformava, estació rere estació, per portar esperança als cors dels homes de tot ei món.

«Si mai perdo l’esperança, em perdré a mi mateixa», es va recordar la Lluna mentre s’atrevia a somriure malgrat les circumstàncies.

I en companyia de la mort i la desolació, del fred i de la pena, la noia es va voler mantenir ferma en el convenciment que el futur tenia guardades grans sorpreses per a ella.

Havia mort la Maria, la seva mestra, el seu exemple, però havia de tirar endavant i enfrontar-se a la primera prova de foc que li demostraria de quina pasta estava feta: l’enterrament de la seva mare.

El Salvador es va fer càrrec de la cerimònia, senzilla i breu, tal com havia demanat expressament la Lluna, i una vegada més, la plaça de l’església va quedar petita, inundada per cares serioses i expressions de tristesa.

Només d’acabar, amb l’excusa de necessitar estar sola, la Lluna va començar a observar el cel buscant qualsevol senyal que li indiqués que havia arribat el moment d’acomiadar-se.

—Ens hem d’espavilar! —li va dir al Salvador quan va veure la parella de voltors que volaven per damunt dels seus caps.

Uns minuts més tard, a la intimitat de la casa del carrer Major, en aquella cuina que havia estat testimoni de tants fets extraordinaris, la Lluna, tal com manava la Tradició, va fer un ritual que va servir per acomiadar-se de la seva mare tal com es mereixia.

Després de cremar unes branques de romer per perfumar l’ambient, la Lluna va obrir el Llibre de les Essències de manera instintiva, deixant que els vells folis carregats de coneixements la inspiressin una vegada més. I després de respirar ben profundament, va tancar els ulls i va començar a passar els folis esperant un senyal que la fes aturar-se en una pàgina determinada.

El tacte de les planes li resultava aspre, fosc i mut com la mort, primer, però de sobte el foli pel qual passaven els seus dits li va semblar diferent, com fet de seda, i tot d’una va tenir-ho clar.

Molt a poc a poc la Lluna va obrir els ulls i quan va veure que el capítol on s’havia aturat era precisament el que havia escrit la Maria només uns quants dies abans, les llàgrimes van començar a lliscar.

Amb el cap enterbolit per les emocions, acompanyada en tot moment pel frare Salvador, que la mirava encuriosit, va començar a llegir en veu alta el que el destí havia triat per acomiadar-se de la seva estimada mare.

La Lluna va llegir el contingut del capítol molt a poc a poc, entre rialles i llàgrimes d’alegria. I en acabar, després de tancar el llibre amb un respecte reverencial, va demanar al frare que segués en una cadira mentre ella, dreta, es col·locava darrere seu i posava els palmells de les mans damunt del cap del seu amic.

—No parlis, Salvador, només et demano que comparteixis amb mi un missatge molt especial de la mare.

En sentir l’escalfor de les mans de la Lluna, el frare va caure rendit en un somni en què es veia passejant a la vora del mar en companyia de la Lluna.

I seguint les instruccions de la seva amiga, després de descalçar-se i endinsar-se al mar, de seguida es va sentir com si fos una gota d’aquella mar immensa que es perdia en la llunyania, molt més enllà d’on la seva mirada podia abastar.

«Tots som com petites gotes d’aigua», va pensar el Salvador. «I només quan ens unim en un propòsit comú podem aconseguir la força necessària per canviar les coses».

El despertar del frare va ser molt dolç i, en veure els ulls carregats de vida de la jove Lluna, va ser conscient del regal que Déu li havia concedit de poder tenir l’amistat de persones com ella i la Maria.

—Sempre t’estimaré —havia dit la noia per acabar el ritual amb la mirada enlairada al cel, just abans que el cansament la vencés de nou.

El Salvador i la Lluna semblava que s’havien oblidat que només uns carrers més enllà seguien retinguts els homes que havien estat els causants de la mort de la Maria.

El seu alliberament havia estat acordat per a aquella mateixa tarda. Els soldats serien obligats a dispersar-se més enllà dels límits de la contrada, mentre que en Diego Sarmiento i en Joan Malet serien conduïts fins a Tortosa, on haurien de separar els seus camins. El caçador de bruixes, per indicació de l’inquisidor, aniria a València, on havia de quedar-se fins a noves ordres. En Diego Sarmiento tornaria a Barcelona per lliurar-se, amb total discreció, a la vida de luxe i excessos que tant trobava a faltar, i que tant necessitava per oblidar aquella mala experiència.

I encara ningú no sabia si les vides de tots ells s’haurien de tornar a creuar més endavant.