COMENÇA A ENVIAR CURRÍCULUMS
Anna Forn
«Ho sento, però no puc estar més simpàtica», li vaig deixar anar a la mare quan sortíem de la presó. Hi havíem anat en cotxe amb dues persones més, la Blanca i la Meritxell, parelles del Jordi Turull i el Josep Rull. Però jo no estava de bon humor i a elles encara no les coneixia. Jo visc a Londres i només vinc de tant en tant. No tinc amb altres familiars el mateix tracte que la mare o la Beta. Entenc que per a elles ja siguin part de la família, però per a mi no és tan fàcil i no em trobava còmoda compartint una situació tan íntima.
Pocs dies després, també amb altres familiars de presos, vam fer un viatge a Estrasburg i no sabia si em passaria el mateix. Potser sí. Sincerament, no tenia gaire interès a intentar evitar-ho.
A Estrasburg se celebren cada dia desenes d’actes, i no sé si el fet d’anar-hi a fer-ne un més podia servir de gran cosa. Pensava tot això i, al mateix temps, també entenia que és diferent tenir poca presència de no tenir-ne gens. Encara que sigui de manera testimonial, és important ser-hi, perquè el contrari és desaparèixer, oblidar el tema, i això no ens ho podem permetre.
No vaig fer cap esforç per estar simpàtica, però sí que em vaig sentir cada cop una mica millor. Vaig parlar força amb la Montse, la germana de la Dolors Bassa. Ella deu tenir una edat similar a la de la mare, i tot i així ens vam entendre bé. Em va explicar coses de l’altra presó, on també hi és la Carme Forcadell. Mentre l’escoltava notava que sí, que hi ha alguna cosa que m’uneix a tots els altres familiars i que entre nosaltres resulta més fàcil explicar-nos intimitats o situacions poc agradables que no explicaries a gent que no ha viscut una experiència similar.
Hi ha cops que parles i connectes de forma especial. A mi a vegades encara em costa, però crec que ara m’atreveixo a parlar més dels meus sentiments, com ho faig ara.
A Londres, el Dominik treballa a la cerveseria. Ell és suís, fa un màster i també ha de decidir què vol fer amb la seva vida, si es queda a Londres o no. A mi em passa igual. El seu pare el truca contínuament per saber si ja ha començat a enviar currículums, i el meu m’ho recorda cada cop que el visito. El Dominik va començar a interessar-se per la situació de Catalunya i ens vam anar fent amics. No fa gaire vaig anar a Suïssa, a conèixer els seus pares, i ell va venir a Barcelona, encara que no el vaig dur a la presó. Els meus tiets van dir al pare que l’havien vist molt bé.
No sé què faré els pròxims mesos. Sempre havia somniat que marxaria a viure a un altre continent, però de moment no ho faré. No em vull allunyar tant del pare.
Quan miro la meva vida, veig que no em puc queixar de res, que tot em va força bé, però no puc ser feliç. Em preocupa el pare i em preocupa més la mare, la Laura. De moment he pogut acabar els exàmens i la vida segueix. Ara que t’explico aquests sentiments, veient que es convertiran en un llibre, sé que, quan es publiqui, el pare encara serà a la presó i suposo que el rebrà i el llegirà i estarà trist. No ho estiguis, pare. La vida continua. Continuem lluitant, dia a dia. T’estimo.