FORMATGE FRESC TIPUS IOGURT

Laura Turull

No fa gaire vaig quedar amb la Beta per parlar d’aquest llibre. Ens vam posar a llegir juntes unes pàgines en què ella explica l’arribada del seu pare a l’aeroport, i vaig veure que l’afectava. També jo, que estava bastant animada, vaig acabar tocada. Aquesta era una situació nova per nosaltres, perquè les dues som força optimistes i, quan una no està bé, l’altra l’anima. En canvi, aquell dia totes dues estàvem tristes.

Llavors va trucar l’Oriol per saber com ens anava amb el llibre. Va veure que estàvem apagades i al cap d’una estona es va presentar a casa de la Beta amb una bossa plena de croissants, per berenar. Ens va venir a rescatar. També va portar un pot enorme amb una mena de formatge fresc tipus iogurt i se’l va començar a menjar amb trossos de pernil. La Beta i jo ens ho miràvem. Quin fàstic. Però ell seguia tan tranquil. Quan ens vam haver acabat els croissants, vam agafar dues culleres i ens vam posar a menjar del mateix pot, fins que ens el vam acabar.

Va ser un moment bonic. Sovint quedem tots tres per pensar què més podem fer pels pares, perquè creure que no hi podem fer res ha de ser una sensació frustrant. L’Oriol va venir i ens va animar. Ens vam sentir a gust tots tres junts. Ell no venia especialment animat, però ens va transmetre la seva força.

Em preocupen els avis. Poca gent pensa en ells. Tothom ens cuida a nosaltres, els fills, o les parelles, però no he vist gaires periodistes que es preguntin què senten les mares i els pares dels presos. Alguns ja són grans. Si és difícil viatjar amb nens petits, imagina amb avis de setanta o vuitanta anys. Ells no poden fer l’esforç d’anar i tornar en un mateix dia.

A mi m’entendreix veure com procuren no donar més feina. Per ells el temps no compta de la mateixa manera. Jo estic segura que veuré el meu pare lliure, segura. Però potser els meus avis no senten el mateix. A més, les persones d’aquesta edat han viscut coses del nostre país molt doloroses, coses que la majoria de nosaltres només hem estudiat en els llibres. La seva preocupació ha de ser més gran, més feridora. I, malgrat tot, procuren fer bona cara. No es queixen, però el seu patiment ha de ser immens. Jo visito molt sovint els meus avis i els animo. Els dic que tot anirà bé i ells somriuen. Em diuen que potser sí, que segurament tinc raó.

Què deu sentir, la iaia Dolors?

I l’avi Mingo?

Estic segura que el meu pare es va dedicar a la política perquè, entre altres coses, a casa sempre va veure com els avis col·laboraven amb associacions d’àmbit local, participaven en un menjador social, ajudaven a persones necessitades. No sé si la justícia espanyola creu que pot obligar el meu pare a renunciar a alguna cosa, però estic segura que, d’una manera o altra, ell sempre treballarà per a la gent, perquè és el que ha vist fer a casa. No me l’imagino deixant la política.