SEGUIRÀS PLORANT

Laura Turull

La primera visita que vaig fer al meu pare va ser el 4 de novembre. Feia només dos dies que l’havien empresonat i ens van avisar poques hores abans, així que vam anar-hi en cotxe. Recordo que era un dia molt lleig, plovia, tot era fred i gris.

Vaig veure aquell edifici pla, recte i no parava de preguntar-me com hem arribat fins aquí. Només feia un mes del referèndum. Anàvem passant portes i més portes de ferro i, quan finalment vaig veure el pare a l’altra banda del vidre, ens vam posar a riure. Rèiem totes tres, la mare, la Marta i jo, i també ell. Al nostre costat hi havia un familiar d’un pres comú, algú tot tatuat i sense dents que devia flipar.

El pare ens va explicar com havia declarat davant del jutge i tot ens semblava una pel·lícula. En algun moment, ell es va emocionar i va abaixar la mirada. Fa mal tenir-lo a un pam i no poder-lo abraçar.

Unes setmanes després, en la primera trobada vis-a-vis, sí que el vaig poder abraçar, però aquella tornada a casa, en tren, va ser molt trista. Els viatges de tornada sempre són més silenciosos que les anades. Tothom està capficat i esgotat. Tothom vol estar només amb els seus pensaments. Jo em sentia abatuda, però no volia entristir més la mare, així que em vaig allunyar. Vaig anar a un lloc del tren on no hi havia ningú, entre dos vagons. En un racó on no em veiés gaire la gent que passava.

Vaig trucar un amic i vaig plorar molt. Em va escoltar. Jo em desfogava dient pestes de tot, de la justícia, de la política, del país. «Ets molt forta», em va dir. Ho recordo perfectament. «Ser forta no vol dir que no puguis plorar. Seguiràs plorant però seguiràs lluitant».

Em va ajudar tant, escoltar aquestes paraules…

No havia tornat a parlar amb aquest amic d’aquell dia i, fa poc, em va confessar que després de parlar amb mi, quan vam penjar, es va estar molta estona plorant. És curiós que un dels amics que m’ajuda més no sigui independentista. El seu pare viu a Madrid. Té mitja família aquí i l’altra mitja allí. En les últimes eleccions em va dir que no volia votar cap partit independentista, i no ho va fer, però en va trobar un que malgrat no ser independentista estava a favor de deixar en llibertat els presos.

Es diu Ignasi i també estudia Dret. Anem a la mateixa classe. Ens vam conèixer el primer de carrera i quedem per estudiar. Parlem molt de política. Jo mai no he sentit animadversió cap a Espanya. No he sigut mai radical. I no m’agrada que des de la política es parli en nom del poble de Catalunya, perquè hi ha gent que vota coses molt diferents. Quan parlo amb l’Ignasi l’escolto molt, m’interessa saber què pensa i quins són els seus sentiments, perquè ell s’ha preocupat molt dels meus.

Ideològicament he canviat. Fins i tot m’avergonyeixo de coses que pensava abans. Alguns amics més radicals consideren que soc ingènua, però penso que es poden fer moltes coses amb partits que no són independentistes. Necessitem ser més. Agraeixo molt a la gent que no és sobiranista que defensi els presos.

En canvi, em costa entendre com alguns polítics companys del meu pare al Parlament des de fa anys no són capaços de tenir cap gest. Com es deuen sentir veient un amic a la presó i no podent mostrar ni públicament ni privadament cap mena de solidaritat amb els familiars?

Sovint he acompanyat el pare al Parlament i l’he vist fer bromes amb polítics socialistes o de qualsevol altre partit. Alguns me’ls ha presentat, són persones amb les quals manté des de fa anys una relació cordial i, de sobte, aquestes mateixes persones procuren no passar pel teu costat, eviten la teva mirada. Caminant pel carrer m’he trobat parlamentaris que han canviat de vorera. Això dol. M’agradaria quedar amb algun d’ells per anar a fer un cafè, no per discutir, sinó per escoltar-lo, per donar-li l’oportunitat de dir-me què sent, perquè no ho entenc. Els entenc des del punt de vista polític, però no personal.

Quan el pare va ser candidat a president de la Generalitat, va perdre la primera votació. Això era un dijous, el dia que ens vam acomiadar. El divendres es va presentar davant del jutge i ja no el van deixar tornar. El dissabte hi havia la segona sessió d’investidura i vaig anar amb la meva germana i la mare al Parlament. De sobte, més de la meitat dels diputats es van posar drets i van començar a aplaudir. Aplaudien no només diputats independentistes. Era una manera de reconèixer el dolor de les famílies dels polítics empresonats.

Recordo que me’ls mirava i, en moltes mirades, hi veia tendresa. Altres aplaudien i els veies afectats, potser pel fet de no haver votat un candidat que sabien que l’endemà seria dut a la presó.

Altres diputats, en canvi, no es van moure. No es van aixecar ni es van girar. Tampoc necessitava que ens aplaudissin. No és això. Però em va doldre que consideressin que no calia fer cap gest d’empatia amb familiars de companys de feina empresonats injustament. Van continuar asseguts, fent veure que no passava res. Estic segura que per a ells també va ser dolorós no mostrar gens d’humanitat. Ells, com jo, recordarem aquest moment.