CALMA’T

Marta Turull

Uns dies després que el papa entrés a la presó per segon cop, era a classe de llatí. Vaig demanar al professor si podia sortir una estona, i ell, només veure’m la cara, em va dir que sí. Em va preguntar si volia que m’acompanyés i li vaig dir que no calia, que només necessitava una mica d’espai.

Vaig sortir al passadís i vaig seure a l’escala. Aquell matí havia sentit dir a un company de classe que ja passen prou desgràcies al món i que als presos polítics se’ls dona massa importància. Aquell comentari em va afectar, més del que em va semblar en un primer moment.

Vaig anar al lavabo i, abans d’entrar, vaig veure que una noia d’un curs més alt em mirava.

Em vaig rentar la cara i em vaig estar una estona mirant-me al mirall. Estava feta una merda. Em mirava als ulls i seguia plorant. Calma’t, em repetia a mi mateixa, i m’anava calmant.

Una bona estona després, quan vaig sortir del lavabo, aquella noia més gran encara m’esperava i se’m va acostar. «Em dic Laia. Necessitava dir-te que no esteu sols, que lluitarem perquè el teu pare torni a casa».

Un noi de segon també va venir i em va demanar si em podia abraçar. Era una mica estrany, però li vaig dir que sí. Va ser una abraçada vergonyosa, com freda. No és fàcil per a un noi demanar una cosa així. Trobo que es va arriscar molt. Devia sentir una gran necessitat de fer aquell gest, cosa que em va semblar molt maca.

Ens vam perdre dues classes, perquè la Judit també va sortir de classe i va venir a seure al meu costat. A mi em tocava fer una exposició oral de cultura científica, però el professor em va dir que ja la faria un altre dia. Vaig insistir a la Judit que tornés a classe, però va preferir quedar-se amb mi. Em va anar bé estar amb ella. Sempre diu que és molt poc sensible, que no plora mai. I és cert. Aquell dia la vaig veure plorar per primer cop. I no ho ha tornat a fer. M’agrada que la meva millor amiga sigui tan resistent. Va bé tenir gent dura de part teva, però aquell dia vaig agrair-li molt que ploréssim juntes.

La nit abans del debat d’investidura, quan el papa va estar a punt de ser president, van venir a sopar a casa uns amics dels pares. Jo estava molt cansada, ja eren més de les dotze i me’n volia anar a dormir perquè l’endemà tenia un examen. Sabia que després del debat, el papa marxaria a Madrid en cotxe per presentar-se davant del jutge i que el tornarien a tancar a la presó.

Com cada nit, vaig anar a fer un petó al papa, l’hi vaig fer i, a cau d’orella, em va preguntar si estava bé. Li vaig dir que sí, però vaig mentir.

Crec que se’m va quedar mirant, però jo me’n vaig anar cap a les escales. En vaig pujar dues o tres i em vaig aturar per girar-me. Havia de fer una cosa. Llavors me’l vaig mirar, allà, amb els seus amics, rient, parlant i jugant amb una copa de vi negre. Era un moment senzill i especial, una imatge que volia conservar. Sabia que passaria temps abans de tornar a veure-la.

Vaig entrar a l’habitació. Sentia que necessitava algú. Vaig agafar el mòbil i vaig trucar a una amiga de classe, la Laura. Estava molt nerviosa. Li vaig dir que l’endemà no podria presentar-me a l’examen. Ella em va ajudar a respirar i va dir-me una cosa que considero important: «Marta, saps que si tornen a tancar el teu pare, sortiré al carrer tantes vegades com faci falta».

Un dia vam anar a veure el pare i ens va dir una frase que el devia preocupar molt. Ens la va dir tot just després d’abraçar-nos, quan vam entrar a la sala. Encara no havia acabat de seure que la va deixar anar. «Tinc la sensació que la gent deixarà de pensar en nosaltres».

Ens va mirar, va creuar les cames i es va dur una mà a la cara.

Em va impressionar aquella afirmació, i setmanes després no parava de venir-me al cap una vegada i una altra. I cada cop em dolia més sentir que el pare estava convençut que seria oblidat. I si era veritat? I si la gent es cansava de tot i començava a creure que no hi havia res a fer? Què passaria amb el meu pare? Era una possibilitat que em torturava fins que un dia, el 5 de maig, vaig entendre que això no passaria.

Va ser el meu aniversari i dues amigues, la Carlota i la Laura, em van regalar entrades per anar juntes a un concert a Barcelona d’un grup que m’agrada molt, Búhos.

Va ser un concert fantàstic. Vam estar tota l’estona ballant i, cap al final del concert, els del grup van dir que dedicaven aquella cançó a tots i cada un dels presos polítics i exiliats. Van anomenar totes les presons on estaven tancats i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.

De sobte, no sé d’on els devien treure, van aparèixer cartells de «llibertat presos polítics» i tothom va començar a cridar «Llibertat! Llibertat! Llibertat!». Tothom cridava amb ràbia, amb tristesa, amb impotència, però també amb molta convicció. Van cridar durant molta estona. Continuaven. No paraven. «Llibertat! Llibertat!».

Jo cridava i me’ls mirava a tots. Mirava cap a totes bandes. No m’ho podia creure. Cridàvem amb tota aquella força. Papa, em vaig dir, donaria el que fos per tal que poguessis ser aquí, amb mi. Així podries veure que ni jo ni totes aquestes persones no defallirem fins a tenir-vos a tots a casa.

Va ser un moment ple d’esperança. Moments així fan que segueixi lluitant un dia, i un altre, i un altre, i un altre. Cada dia, papa.