DEIXA LA POLÍTICA

Laura Turull

Era dimecres i va ser un dia molt dur. L’endemà, 22 de març, hi havia convocat al Parlament el ple d’investidura que podia convertir el meu pare en president de la Generalitat. La gent m’enviava missatges al mòbil felicitant-me. Per felicitar-me de què?, pensava jo. No en vaig respondre cap.

Al matí havia fet un examen, no em va anar ni bé ni malament, i al migdia va aparèixer la notícia que el jutge espanyol citava a declarar el pare. En saber-ho, el vaig trucar i em va dir una frase brutal: «Divendres potser em tancaran a la presó». Ja hi havia estat, a la presó, i l’havien deixat anar abans de la campanya electoral del 21 de desembre. Només havien passat tres mesos i em deia que hi tornaria a entrar. Em revoltava aquesta idea.

Vaig estar enviant-li missatges tota la tarda. «Per què has de ser candidat?», «deixa la política», «renuncia a tot», «per un cop a la vida, pensa en nosaltres i no en el país».

Són missatges durs. El papa estava sotmès a una gran pressió i només li faltava que la filla gran el pressionés més amb whatsapps. Però sentia desesperació, impotència. Era un malson. És la sensació terrorífica que els malvats et persegueixen, que són molts i molt poderosos, que van a per tu i que saps que no s’aturaran, que no pots fer-hi res.

A mitja tarda vaig arribar a casa histèrica. Vaig fer una cosa que no havia fet mai, vaig clavar un cop de peu a una cadira, enrabiada. La Marta, la germana petita, va sortir de la seva habitació. Em va escoltar, va deixar que em desfogués. Jo no parava de criticar el pare. Estava enfadada. El feia culpable de tot. Parlar amb ella em va relaxar una mica. Una estona abans havia anat amb la mare a buscar el cotxe al dipòsit municipal de Parets. L’havia deixat mal aparcat i la grua se l’havia endut. Vam anar-lo a buscar caminant, i vam tornar sense dir-nos gran cosa, capficades.

El papa era al Parlament i, segons em va dir després, els meus missatges l’havien emocionat i va decidir tornar a casa abans, per poder estar amb la família. Però allò no va resultar gaire agradable per al meu pare, perquè quan va arribar vam discutir. Va ser una discussió molt intensa, i molt injusta per part meva. Jo vaig aixecar la veu, vaig cridar. No el deixava parlar. No deixava dir-li res. L’acusava. Li feia preguntes. Li suplicava. Intentava fer-lo reaccionar. Jo no sé què pretenia, però segur que li vaig transmetre una angoixa terrible, tota la meva impotència. Per què t’han de tancar a la presó? Quina merda de país. Quina merda de política. Deixa-ho estar, papa!

Uns bons amics del pare van venir a sopar, per parlar de la situació. Tothom donava per fet que el tancarien perquè ja s’havia filtrat la decisió del jutge. Van parlar del discurs que havia de fer l’endemà i jo li vaig demanar que parlés també en castellà. Li vaig dir que el país estava dividit. «Has d’aconseguir que creguin en tu», li vaig dir. Calia intentar arribar a tothom. Potser allò podia evitar que el tanquessin. Vaig dir-li que hi ha discursos que havien canviat la història i que el seu havia de ser un d’aquells, un discurs que servís per unir les persones.

Participar en el sopar, parlar de política, del discurs d’investidura, em va animar. Tendeixo a ser optimista. Soc positiva i estava segura que hi havia una possibilitat, una esperança. M’agrada pensar així. Estudio Dret perquè realment crec en la justícia.

Després de sopar, vaig abraçar el meu pare, vaig fer-ho amb molta força i li vaig demanar perdó. «Ho sento. Em sap molt greu haver-te cridat, haver-te dit tot el que t’he dit. És injust. He sigut massa dura». Ell em va explicar que, potser, si el feien president, això podia ser una protecció per a tothom. Si hi havia un president investit potser no gosarien tancar ningú a la presó. Suposo que m’ho vaig creure i segurament em vaig esforçar a somriure, però recordo que vaig veure el pare molt trist. Al cap de poques hores l’acompanyaria al Parlament, per escoltar el seu discurs.

Una estona després em vaig ficar al llit, amb angoixa, molt neguitosa. No em podia creure que no hi hagués res a fer. No sé com vaig poder dormir. Potser vaig aconseguir-ho perquè no devia ser del tot conscient que aquella era l’última nit que el pare dormiria a casa.

L’endemà, vaig portar al Parlament l’americana i els pantalons que el papa s’havia de posar durant el debat d’investidura. Estic acostumada a veure’l al menjador de casa, escrivint discursos o assajant-los. Fa anys que es dedica a la política i n’ha hagut de fer molts. Quan vaig arribar al Parlament, vaig anar al seu despatx, vaig trucar i em van fer passar. Em va impressionar el que vaig veure. El pare repassava el discurs i al seu voltant hi havia set o vuit persones analitzant cada frase, valorant si calia fer servir una paraula o una altra. I ho feien amb un posat seriós, com si la feina que tenien entre mans fos molt delicada i demanés una gran precisió, com si alguna cosa greu pogués passar si no s’encertava amb exactitud la manera correcta de dir cada cosa. I realment era així. Em va commoure adonar-me que allò greu que podia passar era que els tanquessin a la presó.

Als despatxos del grup parlamentari vaig saludar algunes diputades que conec des de fa temps i es van emocionar en veure que jo em sentia optimista, que creia que malgrat les dificultats, el pare faria un gran discurs i que les coses podien anar bé.

El pare em va fer cas i va fer una part del discurs en castellà. Es va fer la votació i la CUP no va votar a favor. El pare no va ser president. Dos dies després, dissabte, hi havia programada una segona sessió on el pare només necessitava una majoria simple per ser investit president. En acabar la sessió del Parlament ja era molt tard. L’endemà, divendres, a primera hora, havia de presentar-se davant la justícia espanyola, així que va marxar en cotxe cap a Madrid.

En aixecar-se el ple, vaig anar a trobar el pare als despatxos del grup parlamentari, on hi havia molta gent i moltes emocions. Li vaig dir que ho havia fet molt bé. Ell ens volia dir alguna cosa només a nosaltres, a la mama, a la Marta i a mi, i ens va demanar que l’acompanyéssim a un lloc discret. Vam baixar per unes escales que no havia vist mai que duen a una mena de pati interior, a la planta baixa, amb gespa. Érem en la penombra. Allà ens vam abraçar. Ens vam dir que ens estimàvem. «Us estimo molt», «les coses es solucionaran». Vam plorar i vam sentir amb molta força que érem una família. No és fàcil de descriure, però t’asseguro que és un sentiment molt intens.

Llavors vam tornar a pujar cap als despatxos i vam haver de passar per un passadís on esperaven el pare nombrosos diputats que l’aplaudien. «Jordi, ens veiem dissabte», li deien. Em va encongir el cor veure que companys del Parlament ploraven. Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar per davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Recordo que intentàvem anar ràpid, com si ens perseguissin, però al mateix temps sentia que no volia que les coses passessin. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Què volia dir tot allò? Veia el pare i sentia que estàvem junts, però que també estàvem sols. Era un fracàs i era una victòria. Era el final i era un començament. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?

Vam creuar el hall i vam sortir al parc, on ja els esperaven uns cotxes. Havien decidit que la mare l’acompanyaria a Madrid i que la meva germana i jo ens quedaríem a casa d’uns amics.

El pare va pujar al cotxe, va girar el cap i ens va mirar a la meva germana i a mi. Em va fer una mirada que transmetia moltes coses. Encara hi penso, en aquella mirada, i encara estic acabant d’entendre les coses que em deia. És una mirada que recordaré sempre. Llavors algú va tancar la porta i el cotxe es va allunyar, fins que va girar i es va perdre entre els arbres del parc.

Quan vam perdre el cotxe de vista, la meva germana va plorar molt. Potser jo ja ho havia tret tot el dia abans i em vaig mantenir més serena. Mentre abraçava la Marta vaig sentir una mena d’orgull especial, i de tendresa. La meva germana petita s’estava fent gran. Em va commoure. Havia estat capaç de contenir tot aquell sentiment fins que el pare havia marxat.