VA DEIXAR CAURE L’AMERICANA

Marta Turull

El dia que es va fer la declaració d’independència al Parlament, quan vaig arribar a casa, la mare i la Laura ploraven d’emoció. Tenien una barreja de sentiments. Estaven contentes i estaven espantades. «Avui és el dia més feliç de la meva vida». Després ella m’ha dit que ho va dir irònicament. Potser sí. Jo també tenia ganes de plorar perquè estava molt espantada, però no ho vaig fer. Em van abraçar. Volien tranquil·litzar-me. No ho van aconseguir.

No podia estar-me a casa. Necessitava desconnectar de tot allò. Volia oblidar-ho, creure que no estava passant. Necessitava anar a córrer i ho vaig fer. Me’n vaig anar a la torre Malla. És un bosc que hi ha a Parets. No hi ha cases, ni soroll, ni gaire gent. Encara que sigui a la tarda, a la mare no li agrada que hi vagi sola, però aquell dia hi vaig anar. Li vaig dir que anava al gimnàs.

Vaig córrer molta estona, jo sola, entre els arbres. Era final d’octubre, el 27, i ja es feia fosc d’hora.

Quan vaig tornar a casa vaig trucar a unes amigues per anar a sopar. Vaig pujar a l’habitació, em vaig canviar la roba i quan estava a punt de sortir de casa, la porta es va obrir. Era el papa. Va entrar, va passar pel meu costat i ni em va veure. Tenia la mirada perduda. Es va acostar a la mama i li va dir alguna cosa que no vaig entendre. Sí que vaig notar que se li trencava la veu. La mama li va passar la mà per la galta, amb tendresa. Ell va deixar caure l’americana. «Ho sento, ho sento», deia. «Però, per què?», li va preguntar la mama. «Per tot el que us ve ara a sobre».

Sempre he dit que el papa és un home fred, molt dur emocionalment. S’enfada quan li dic que no sap abraçar, però és veritat. Sap fer bromes, però no sap fer festes. «Ja podries ser més afectuós», li dic algun cop. Però no em vull desviar del que explico. Quan va tornar el papa, jo no sabia què fer. Sentia una opressió enorme al pit. Vaig començar a plorar, però no volia que el papa i la mama em veiessin, perquè la seva situació ja era prou complicada per haver-me de consolar a mi.

Vaig obrir la porta del carrer i les amigues amb les quals havia quedat, la Laia i la Mireia, que són germanes, tot just arribaven en aquell moment. No els vaig haver de dir res, no podia, crec que ni ho vaig intentar. Elles em van abraçar i em vaig sentir millor. No necessitava que em diguessin res, només que m’abracessin.

Després d’una estona em van dir que valia més que tornés a entrar a casa. Em vaig girar, vaig veure que havia deixat la porta oberta i els vaig fer cas.

El papa era assegut al sofà. «Vine, seu», em va dir. Em va demanar que no m’assegués a la butaca, sinó al seu costat. Encara no estava del tot serè. Em va agafar la mà. Em va mirar als ulls i els tenia inflats. «Has de ser forta, sé que ho ets».

Mentre em deia això, m’estrenyia la mà molt fort, tant que em feia mal, però no n’era conscient. No li vaig fer notar que em feia mal. Potser a vegades soc massa sensible, però quan s’ha d’aguantar, aguanto.

Tot això va passar un divendres. El dimecres següent era el dia de Tots Sants. L’endemà, el papa havia d’anar a Madrid i es va estar tota la tarda a casa, com qualsevol altre diumenge. Jo era a la meva habitació i vaig baixar per demanar-li alguna cosa. Me’l vaig trobar estirat al sofà, s’havia quedat adormit mirant la seva pel·lícula favorita, La gran evasión. Em va commoure. Vaig pensar: «Té tan clar que no ha fet res, que el dia abans que el tanquin està tan tranquil mirant la tele».

Em vaig acostar sense fer soroll per no despertar-lo. No hi havia ningú més al menjador, perquè la Laura i la mama també feien la migdiada. Tothom estava esgotat. Li vaig mirar la cara i hi vaig veure una gran serenitat. No sé com podia estar tan relaxat després de tot el que havíem viscut els últims dies. La seva cara em va transmetre molta pau i les llàgrimes em van omplir els ulls. No les podia contenir, però no volia per res del món que ell es despertés. Llavors em vaig estirar al sofà, al seu costat, i li vaig estrènyer la mà. Plorant, em vaig quedar adormida. Va passar molta estona. Ell em va despertar que ja era fosc. «Peque, que d’aquí a una estona em venen a buscar».

Vam sopar tots quatre. Estàvem rient quan va sonar el timbre i la seva cara va canviar de cop. Tenia la maleta preparada. Ens va abraçar a totes. A mi em va abraçar molt fort, com no ho havia fet mai, molta estona, crec que no em deixava anar perquè no volia que el veiés. Segur que plorava.

Mentre m’abraçava li vaig dir: «Papa, passi el que passi, em sento molt orgullosa de tu».

Havia pensat això molts cops abans, però mai no l’hi havia dit. Hi ha un motiu. A casa hem crescut des de sempre amb la política. A diferència de la meva germana, a mi no m’interessa gaire. Per a mi, la política era allò que feia que el papa no fos a casa, al meu costat. Ell mai no sap dir que no quan es tracta de la política. I sempre havia sentit que és injust tenir un papa així. Però aquell dia no, aquell dia em sentia molt orgullosa que fos un polític i necessitava que ell ho sabés.

Abans de marxar li vaig dir: «Fins demà, papa, espero que vinguis a sopar», però estava segura que no tornaria.

Ell va somriure.

L’endemà, la meva germana em va dir si volia quedar-me a casa, però vaig preferir anar a classe. Necessitava els meus amics. Al migdia vaig trucar a la mama, que era a Madrid, i encara no se sabia res del papa. Vaig anar a dinar amb la Judit, la meva millor amiga, i vaig rebre un whatsapp de la mama. «La Laura et vindrà a buscar».

Quan vaig pujar al cotxe, la meva germana tampoc no sabia res. Vam arribar a casa i al cap d’una estona vaig veure que tenia un missatge d’una amiga, la Bruna, que em deia només: «Em tens aquí per tot». Em vaig quedar glaçada. I poca estona després va sonar el mòbil. Era la mama. Ni la Laura ni jo volíem respondre. «Saps què vol dir, això?», vaig dir a la Laura. «No vol dir res! Despenja!», em va cridar.

Quan ho vaig fer, la mama no era capaç de parlar. Sentia molt enrenou de fons. Sentia periodistes. «Se l’han quedat, oi, mama?». «No vull que estigueu soles», ens va dir finalment.

Jo estava segura que els empresonarien a tots. No sé com és que la gent no ho veia. Per mi tot era molt clar.

Al cotxe, amb la Laura, no paràvem de dir insults, els més grossos que podíem imaginar. Vam anar a sopar a casa d’uns amics del papa i la mama que viuen a Granollers. Allà no vaig plorar gens. Estava molt enrabiada. Quan va començar la cassolada vaig sortir a la terrassa i, a més de picar, cridava amb totes les meves forces: «Visca Catalunya!».

Jo no volia anar a veure el papa a la presó. Era divendres, l’havien empresonat el dia abans i dissabte havíem de fer sis hores de cotxe. Com acostumem a fer amb la colla, després de menjar alguna cosa al Bar de la Plaça, vam anar tots al parc de la Linera, a seure per allà, entre els arbres, per xerrar de qualsevol cosa, però jo no estava bé. Volia estar sola. Sense dir res, em vaig aixecar i vaig marxar a l’altra banda del parc, per estirar-me sobre la gespa i respirar. Necessitava un espai obert, mirar el cel immens.

La nit era clara. Tenia una trucada perduda que no vaig respondre. Vaig tancar els ulls i vaig notar que algú s’estirava al meu costat. Era la Júlia, una amiga del poble, una noia molt empàtica, molt sensible. Va fer alguna cosa en el seu mòbil i va començar a sonar una cançó de Txarango. Ens vam agafar les mans i ens va anar sortint la lletra:

Ho cantàvem plorant, les mans agafades, sense mirar-nos. Quan va acabar vam estar en silenci. Al final ella em va dir una cosa que em va impactar: «Sé que ets molt forta i sé que pel teu pare ho seràs encara més».

La vaig mirar, li vaig fer un somriure. La veia borrosa perquè els ulls se m’omplien de llàgrimes. «Gràcies per tot». «Això és el que fan els amics».

L’endemà vaig anar a veure el papa a la presó per primer cop. Només vam parlar quaranta minuts. Tenia la mirada erràtica. Ens mirava ara l’una, ara l’altra, canviava de tema sobtadament, li costava centrar-se. Parlàvem i, de cop, la seva veu es va tallar. Ell ni se’n va adonar, seguia parlant a l’auricular. Vaig picar el vidre i l’hi vaig fer notar. Va somriure i, vocalitzant molt, va dir: «T’estimo».