UN PRES QUE SORTIA

Oriol Sànchez

Cadascú té els seus petits rituals, coses que potser vas fer el primer dia que vas entrar a la presó i que continues fent cada cop que hi tornes. Els funcionaris et criden per fer els tràmits i hi ha un moment que cal passar per un pati. A mi m’agrada creuar-lo sol. Encara que hi vagi amb la mare i les germanes, prefereixo estar al meu aire, aïllat de tot, pensatiu. No dic res a ningú.

Després del pati et fan anar a una sala gran on hi ha moltes portes que condueixen a les sales. Totes són igual: petites, funcionals, amb un quadre penjat a la paret i una porta que dona a un lavabo.

Jo mai he vist el pare darrere d’un vidre. Ell no ho vol. Diu que fer el viatge per només quaranta minuts és llençar els diners, així que només el veig un cop al mes, durant dues hores. Però m’agradaria anar un dia a veure’l, encara que fos amb vidre. I voldria anar-hi sol.

Un dels últims cops que l’he visitat, el pare estava especialment content perquè s’acabava el càstig. Ha durat un mes i li suposava haver-se d’estar tancat a la cel·la pràcticament tot el dia. Sense pati. Només en sortia per dinar, sopar i fer trucades. El motiu de la sanció és que durant la campanya electoral es va enregistrar una de les seves trucades telefòniques i la seva veu va ser difosa en un míting. Quan va decidir fer la gravació, el jutge encara no li havia prohibit participar en la campanya electoral, però sí quan es va difondre.

Amb els funcionaris, en general, el pare s’hi entén bé. Durant un temps va tenir un company de cel·la que era holandès i tenia una filla que vivia a Catalunya i que a les eleccions del 21 de desembre havia votat la candidatura on el pare era el segon. Ens explica anècdotes de la presó. Ens diu que és en un mòdul conflictiu i que ha estat testimoni d’algunes baralles i inclús d’un apunyalament que l’han impressionat. Però ho diu sense donar-hi gaire importància i no sents que li pugui passar res. Tot això ho dic perquè cada cop veig el pare més còmode, i també a mi, quan hi vaig, tot em resulta més familiar i proper. No m’agrada sentir això. No m’agrada que tot acabi sent normal, encara que és inevitable.

Quan hi penso em sento trist, perquè m’adono que el pare ha interioritzat que pot estar-se a la presó una temporada llarga. De la manera com ens parla, té assumit que s’hi estarà anys. Dos, tres, quatre… No ho sé, però alguns. Això em revolta. No ho podem acceptar, però al mateix temps hem de trobar la manera d’afrontar-ho amb serenitat. Quan anem a veure’l, procurem no parlar gaire d’això. Les converses solen ser sobre qualsevol cosa, com si estiguéssim a casa sopant.

Una visita especial va ser la que vam fer al desembre. Abans de trobar-nos, el pare va anar a l’economat de la presó i va comprar galetes, dònuts, xocolatines. Hi havia de tot. Allò va ser el nostre dinar de Nadal. Estava content per la victòria en les eleccions, encara que això pogués significar que el jutge o la fiscalia tindrien una actitud més dura amb els presos.

Qualsevol informació que apareix m’afecta. El dia que la fiscalia va demanar llibertat per al Quim Forn i no per al meu pare, jo tenia un examen. Tenia ganes de plorar, però vaig voler entrar a l’aula. No em vaig poder concentrar. Tampoc ho vaig voler dir al professor. Potser hauria fet alguna cosa o potser no. Tant m’era. Tenia ganes d’acabar ràpidament i marxar. Vaig treure un tres, em sembla. Temps després vaig fer la recuperació i em va anar bé.

Quan em passen coses així, el gimnàs em serveix de teràpia. Abans que estar-me a casa plorant, prefereixo agafar la meva música i anar a aixecar peses. Cansar-me físicament em relaxa. La música també m’ajuda a no pensar.

M’agrada l’hàbit d’anar-hi cada dia. El pare sempre em parla de la importància de ser constant. Jo ho soc fent gimnàstica. No agradava gaire que en fes i ara resulta que és ell qui en fa a la presó. Potser allà, al seu gimnàs, mentre en fa, pensa en mi. En una visita li vaig preguntar quines màquines feia. Era una conversa que hauria pogut tenir amb un amic i que mai hauria cregut que mantindria amb ell. Em va respondre que hi anava sense cap idea concreta, més per distreure’s que per fer res en concret. Segur que li va bé fer exercici. Abans estava grassonet, ara està més prim. No el veig gens malament, encara que no li faria cap nosa guanyar una mica de musculatura fent peses. Quan et sents millor físicament, també et sents millor mentalment. Potser insistiré en aquest tema quan el torni a veure.

Últimament parlem molt de política. En una de les darreres visites en què hi havia els avis i un tiet, vam estar ell i jo tres quarts d’hora discutint sobre la formació del Govern. Mai havíem parlat tanta estona sobre el tema. A ell el va sorprendre que m’hi interessés tant, però no ens posàvem d’acord. Jo li explicava que creia que calia formar-lo de manera urgent i ell es mostrava més cautelós. Em sembla que li va agradar veure que jo tenia una opinió formada sobre molts aspectes. Em va dir que jo estava molt radical. No em va ofendre gens. Era veritat. Ho vaig acceptar. Em va agradar que m’ho fes notar.

Abans ningú deia «t’estimo» i ara ens ho diem molt sovint, no només quan anem a veure el pare, sinó quan som per casa. Cada cop que l’anem a veure, en el moment d’acomiadar-nos, ens diu que potser serà l’última visita. Però ell sap que no és cert. El comiat és el moment més dur. Els familiars es queden a la sala i s’emporten el presoner. Llavors es fa un silenci. Ningú gosa tornar a dir res. Potser els que ens quedem ens fem una abraçada. Llavors s’obre la porta, passes per passadissos, tornes a creuar el pati, reculls les coses que has deixat a la taquilla i ja tornes a ser fora.

Malgrat que és dur, de les visites sempre en surto content. Veig que ell està bé o, com a mínim, ho fa veure. Surts amb la tristesa de saber que tu marxes i podràs seguir fent la vida normal i ell no, que la seva vida és dins d’aquell edifici. Però gaudeixo les hores que estic amb ell. A vegades es creen situacions de complicitat amb familiars de presos comuns. Això és bonic. Sents que hi ha una experiència dura que ens uneix i parles amb gent amb la qual no coincidiries mai. Un cop vam veure un pres que sortia. Quedava en llibertat i els familiars dels altres presos vam aplaudir. Va ser emocionant. Un moment de solidaritat i d’unió. Hi havia gent que plorava en veure sortir de la presó algú que no coneixia de res. Tothom va sentir que, en part, també en sortia la persona que cadascú estimava.

No he vist mai plorar el meu pare. Crec que no ho vol fer davant nostre. Potser quan està sol amb la mare sí que plora. Amb els seus fills, no. Jo, quan estic sol, ploro. A vegades llegeixo algun article que m’emociona, quan entenc que el pare és a la presó perquè creu que cal lluitar per fer que la nostra societat sigui millor, que tot el que estem passant té una finalitat. Si estem segurs del nostre objectiu i sabem que val la pena, el dolor que sentim no ens sembla tan intens. Tot té més sentit quan entens que lluites per una bona causa. El meu pare i els altres presos polítics estan fent història. Al principi no n’era gaire conscient. Però ara jo mateix em veig en un diari o una tele internacional i entenc que tot això que estem vivint arriba més lluny del que a vegades ens pot semblar.