EL PARE DORM A CASA?

Anna Forn

Jo no acabava d’entendre què passava. Intentava parlar amb la Beta, la meva germana, i no aconseguia que em digués res. La sensació era angoixant. Els telèfons segurament estaven intervinguts i ja entenia que a casa tinguessin la precaució de no donar segons quina informació, però jo volia saber què passava amb el pare, si estava bé.

Per a mi, que ho he viscut tot des de Londres, els dies més desconcertants van ser els anteriors a l’ingrés del pare a la presó, el 2 de novembre, un dijous. Des de la declaració d’independència del Parlament, el divendres anterior, 27 d’octubre, vaig intentar saber què passava consultant webs de diaris. Vaig sentir rumors. «Però el pare és a casa? Dorm a casa?». «Anna, no preguntis res», em va dir la Beta.

Li feia altres preguntes, però ella no em responia i m’anava posant més i més nerviosa. Aquesta sensació d’estar desconnectada en un moment crític és inquietant.

No sé quan, es va anunciar que hi hauria una roda de premsa des de Brussel·les. El meu pare era a Brussel·les? Des de quan? Què pensava fer? Què en sabien, la meva mare i la meva germana?

Ara, quan t’estic explicant tot això, m’adono que encara no sabria dir-te què va fer el pare aquells dies, quan va marxar a Brussel·les, si hi va anar directament o no. Ni sé si ho ha explicat a la Beta o a la mare.

La roda de premsa de Brussel·les va ser dimarts 31, a l’hora que jo era a classe. Hauria estat millor que aquell dia no hi hagués anat, però soc una persona freda, no m’emociono fàcilment i tinc una responsabilitat amb el màster que faig. Des de casa fins a la universitat tinc una bona estona. Visc al sud de Londres i vaig a classe al nord de la ciutat. Vaig estar mirant el mòbil tot el trajecte, però no hi havia cap informació sobre qui participaria a la roda de premsa. Quan vaig arribar a l’aula estava molt nerviosa. Faig un màster en relacions internacionals i pràcticament tots els altres estudiants també són estrangers. Aquell dia tothom estava al cas del que passava a Catalunya, que hi havia una roda de premsa des de Brussel·les. Fins i tot hi havia qui en feia broma. En recordo una que em va saber greu. Algú va dir: «Que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Era una estupidesa. Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res. Ja vaig començar la classe girada. Abans, però, em vaig acostar al professor i li vaig comentar que, si no li importava, de tant en tant aniria consultant el mòbil.

No sé si feia gaire que havia començat la classe, quan algú que sí que sabia que el meu pare era membre del Govern, em va confirmar que era a la roda de premsa. El professor va veure que jo estava distreta i va aturar la classe per fer-me una pregunta sobre allò que estava explicant. I després una altra i una altra. Jo, la veritat, no estava concentrada i les respostes segur que no van ser gaire bones. Ell insistia amb una pregunta més i a mi se’m va trencar la veu. No vaig plorar, a classe, davant dels companys, però tothom va veure que em passava alguna cosa. Llavors em va deixar estar, va seguir explicant. No entenc per què ho va fer. Jo ja l’havia avisat.

A mitja classe, vam fer un descans i el professor va venir a trobar-me. Jo li vaig dir que el meu pare era conseller d’Interior del Govern de Catalunya, que des d’abans del cap de setmana no sabia on era i que ara per fi sabia que era a Bèlgica. L’home es va quedar tallat. No sabia què fer. Va estar un moment en silenci i va marxar. Em vaig sentir molt malament. Vaig anar al lavabo i em vaig posar a plorar. Volia estar sola.

Uns minuts després vaig sortir. No plorava, però tampoc estava calmada. El professor potser va tenir la lucidesa d’entendre que s’havia comportat amb la mateixa intel·ligència emocional que un mosquit i va voler saber com estava. Em va preguntar si podria continuar la classe i li vaig dir que sí, però que, si us plau, aquell dia no em tornés a fer preguntes.

Soc una persona que no es deixa anar fàcilment. Crec que em sé controlar, però aquell dia em sentia molt trasbalsada. No sabia com gestionar el fet d’haver plorat. Estava sorpresa i avergonyida amb mi mateixa.

Aquella nit vaig escriure un mail al professor en què li deia que m’havia sabut greu tota la situació. Li volia explicar coses que potser aquella tarda a classe no li vaig saber explicar. No volia que es pensés que jo tenia alguna mena de prevenció a l’hora de parlar del meu pare o de política. Al contrari. Sempre m’ha agradat molt parlar-ne. Hi estic acostumada. He estudiat Dret, m’interessa la política, així que no m’importava gens explicar a classe què passava a Catalunya, o de què acusaven el pare i per què l’havien tancat a la presó de manera totalment injusta. És cert que a partir d’aquell dia el professor s’ha anat preocupant per com estava.

La tarda de la roda de premsa, quan vaig saber que el pare havia marxat a Brussel·les i quan encara no sabia si tornaria, va passar una altra cosa que em va commoure.

Una de les meves companyes és una noia de Turquia, la Sümeyye. No som especialment amigues. No ho érem abans i no ho hem estat després. Se’m va acostar al passadís i va veure que jo tenia els ulls humits. Em va dir si podia fer-me una abraçada. I me la va fer. Li vaig agrair molt el gest, em va semblar una noia valenta. Però també vaig sentir-me estranya deixant-me abraçar per una persona que no podia saber exactament què m’estava passant a mi i a la meva família. Ella, en canvi, semblava tenir molt clar què m’havia d’aconsellar.

«Prega», em va dir.

Suposo que li vaig somriure. No se m’hauria acudit mai que pogués ser una solució.