NO SÉ COM ES DIU

Beta Forn

No fa gaire vam anar a la presó amb la tieta i els cosins petits, l’Elma i el Ricard, que són bessons i tenen nou anys. La visita va ser especial. Aquests mesos, molta gent ha visitat el meu pare per motius polítics o d’amistat, però encara no havia pogut estar amb nens. Ell és molt criaturer i volia tornar a veure’l jugar amb nens.

La petita és molt sentida, molt sensible, i estava supernerviosa. Deia que li feia mal la panxa. Anàvem amb la família Turull, i una imatge bonica va ser com la nena prenia la mà de la Marta Turull i entraven juntes a la presó. Jo anava darrere, amb la tieta, i vaig veure com s’emocionava.

Vam creuar passadissos i portes de ferro que es tanquen darrere teu abans que s’obrin les que tens davant. Després s’arriba a una sala on ja pots veure els presos. És un moment intens. Un funcionari va dir els cognoms del meu pare, Forn i Chiariello, i ens va assignar una sala. Als Turull els va tocar just la del davant.

La Blanca, la mare de la Laura i la Marta, va preguntar a un funcionari si els donava permís per anar a saludar el meu pare i el funcionari li va respondre que sí, i mentrestant nosaltres vam anar a abraçar el Jordi Turull. Diu la Laura que es va fixar en el funcionari i que el va veure tocat.

No sé com es diu aquest home i potser és millor no saber-ho ni descriure’l, perquè encara tindria problemes, però és un funcionari que cada cop que torno recorda el meu nom i el diu. És un gest que sembla banal, però que allà dins té molta importància. Aquest funcionari ens diu coses per animar-nos, com ara «aquí de llorar nada». Com que a la sala érem colla i faltava una cadira, el funcionari va demanar al nen si el volia acompanyar per anar-ne a buscar una. Va ser un petit regal que li va fer. Tots l’hi vam agrair. Agraeixes molt trobar aquesta empatia, aquest tracte personal. No cal que tots els funcionaris siguin així. Només que n’hi hagi un ja és molt.

Ahir vaig anar a una manifestació a la plaça de Sant Jaume perquè feia sis mesos que el pare i l’Oriol Junqueras estaven empresonats. Em van demanar que pugés a l’escenari a llegir una carta. Recordo la primera manifestació, que també em van demanar que hi pugés i jo no acabava d’entendre la utilitat de fer-ho. No entenia com podia ajudar en res. Ara sí que ho entenc perfectament. I ho sento. Pujar a l’escenari és necessari pel meu pare i pels altres presos, és necessari per la gent que es manifesta i també per mi. Necessito treure el que porto dins. Per això participo en aquest llibre. Ahir, a l’escenari, més que nerviosa, estava enfadada. Sentia ràbia. Estem patint una injustícia enorme. En la primera manifestació sentia tristesa. Ara aquell abatiment s’ha convertit en emocions més actives, més enfora. Tinc ganes de prendre un micròfon i dir coses. No em vull limitar a llegir una carta. Vull dir què penso, què sento, què exigeixo.

A l’escenari hi havia polítics de diversos partits. Uns van parlar i altres no. Em va molestar que alguns no ho fessin. No sé què va passar. Mirava la gent que omplia la plaça i hi veia molta tensió. No semblava que tinguessin ganes d’escoltar els que parlàvem des de l’escenari. La gent està cremada. Cridaven «Puigdemont president» i, sobretot, «República!».

Els meus sentiments són diferents. Jo també vull República, però potser cal trobar el moment. Potser ara és important que surtin els presos. Potser si el meu pare no fos a la presó també tindria pressa.

Estic aprenent a viure l’empresonament del meu pare d’una altra manera, com també veig que ell ha après a viure’l d’una forma més tranquil·la i sàvia. Ell sap que s’hi estarà temps. Abans, quan no ho sabíem, patíem més, ell i nosaltres. Ara estic segura que no el deixaran en llibertat, com a mínim, fins que es faci el judici. Això ja no em preocupa. I tenir aquesta sensació se’m fa estrany. No es tracta d’haver llançat la tovallola, perquè hi ha moltes coses a fer i el meu pare confia en totes les accions que podem fer des de fora. No m’agraden les paraules «resignació» ni «normalitat». No ho veig així, ni ho sento així. Ell està fort, serè, amb ganes de fer coses. Ens anima a anar als mitjans de comunicació, a viatjar a Europa, a mantenir-nos actives. Potser hi ha un sentiment de culpa constant, com si no féssim prou. Tot això que dic és contradictori.

L’altre dia se m’acudia aquest cas per intentar entendre què sento. Suposem que jo morís aquesta tarda. Què passaria amb els meus amics? No m’agradaria que continuessin fent una vida normal i m’oblidessin. Però, al mateix temps, sí que voldria que tornessin a fer la seva vida. Crec que el pare ha de tenir un sentiment similar. Ell vol que continuem vivint com abans, però no és tan fàcil.