NECESSITO QUE FEM UN PACTE

Anna Forn

Vaig decidir anar a estudiar a Londres al maig del 2017, uns mesos abans del referèndum, i ja vaig témer que potser no era un bon moment, que passarien coses a Catalunya i que me les perdria. No em preocupava el pare, perquè en aquell moment no era conseller d’Interior, sinó que em sentia implicada amb el país i volia ser part de tot el que passés.

Vaig ser a Barcelona l’1 d’octubre, per anar a votar, però des de llavors, cada cop que torno a casa, sento una tristesa enorme. Tinc la sensació que la gent que viu a Catalunya hi està molt més acostumada que jo, perquè cada dia passen coses i tot es va acumulant. Però quan aterres venint d’un altre lloc on això no es viu, notes de sobte tota la tensió, la preocupació, l’angoixa i la ràbia. De cop i volta et tornes a submergir en un sentiment col·lectiu d’inquietud.

No va ser gens fàcil decidir tornar a Londres després de veure el pare a la presó. Des de llavors no he vist la mare relaxada en cap moment. Encara que emocionalment sigui forta i estable, arrossega un estrès enorme per totes les gestions que ha hagut de fer des del primer moment. Aquesta tensió fa que a vegades tot es converteixi en un problema. Veure-la atabalada em va fer entendre que no podia seguir fent el màster, que m’havia de quedar a Barcelona. La Beta l’ajudava, però jo no feia res i em sentia culpable.

No sabia com havia de prendre aquella decisió. Em sentia sola. No ho podia discutir amb la mare perquè no volia afegir-li problemes. A més, sabia què em diria, que marxés. I amb el pare menys. D’entrada, logísticament era gairebé impossible en cinc minuts de trucada telefònica. Però de cap manera volia sumar-li una preocupació i la tristesa de saber que, a més de la seva vida, es truncava la meva.

Necessitava algú amb qui parlar i el vaig trobar en un amic del pare. Em va treure pressió de sobre. Vam analitzar les diferents opcions i em va ajudar a veure que no m’havia de precipitar prenent una decisió en calent. Em va recomanar que deixés passar uns dies i que les coses s’anessin posant a lloc, entenent que a partir de llavors inevitablement viuria en una situació estranya. També em va dir que, un cop hagués pres la decisió, em sentiria millor i que, a mesura que passés el temps, tindria més clar que tornar a Londres havia estat la decisió correcta. I va resultar cert.

Amb la Beta sempre ens hem entès molt bé, i de seguida va assumir que, abans de marxar, necessitava que féssim un pacte. Li vaig demanar que encara que fos lluny, sempre em digués la veritat sobre com estava la nostra mare, que si la veia malament que m’ho digués. Quan em va dir que sí, que ho faria, em vaig sentir més tranquil·la. Sense aquest compromís no hauria pogut pujar a l’avió.

Malgrat tot, la tornada a Londres va ser dura. Era gener i em vaig sentir sense força. No confiava en mi. No em sentia segura de la meva capacitat de concentrar-me. Encara ara sento que no estic al cent per cent, ni molt menys. Potser ho va empitjorar el fet que jo mateixa em muntés una pel·lícula. M’havia convençut que tot aniria bé, que m’hauria adaptat a la situació i que tornaria amb més forces. Però de seguida vaig adonar-me que em costava. Em passava sobretot als vespres. Tot ho veia fosc i negatiu. No podia dormir i una nit vaig patir un atac d’angoixa. No m’havia passat mai i em vaig preocupar.

Em feien por les nits i volia cansar-me per adormir-me de seguida un cop em fiqués al llit. Em llevava d’hora, netejava, m’estava fins tard parlant amb les companyes de pis, tot per caure rendida. Clarament, necessitava ajuda i em van donar el telèfon d’una especialista. Em va explicar que allò era normal, que no m’estava tornant boja, i em va aconsellar que als vespres no estigués sola.

Al final, tornar a les classes no va resultar tan dur. Tenia clar que era essencial forçar-me a ferho. Recordo que el primer dia m’ho vaig passar especialment bé. No acostumo a participar gaire perquè soc vergonyosa, però en aquella classe sí que ho vaig fer i això em va fer sentir molt millor.